pd 1670 El realisme i els miratges i 2

(arafamesdunany)

Si som generosos en el diagnòstic, podem dir que, almenys, la idea de donar solucions polítiques al conflicte català es va imposant, excepte per a la minoria enrabiada; i si això és així és important que el sobiranisme s’hi presenti en les millors condicions possibles, és a dir, amb programa i lideratges, amb una acció de govern sòlida al darrere i amb l’autoritat moral que dona el fet d’haver deslliurat Espanya del govern dels corruptes sense demanar res a canvi. Que afrontem aquesta conjuntura és un exercici de realisme; però que donem per fet un canvi de paradigma a Espanya és un miratge. Si algú té la temptació d’oblidar l’1 d’octubre a canvi de quatre xavos i un acostament dels presos, perdrà el respecte de la gran massa sobiranista i es posarà en mans d’un PSOE que s’ha posat la pell de xai per estricta necessitat de supervivència.

Toni Soler

pd 1669 El realisme i els miratges 1

(arafamesdunany)

La població catalana ara mateix es divideix entre enrabiats (els votants fidels del PP i de Ciutadans), motivats (els votants del PSC i la major part dels comuns), esperançats (una altra part dels comuns i potser la meitat d’ERC i el PDECat) i escèptics (la part més dura de l’independentisme, repartida entre els tres partits sobiranistes i en l’entorn de Puigdemont i Torra). La bona notícia és que els enrabiats són una clara minoria i que la resta tenen una cosa en comú: la satisfacció per veure com Rajoy, Soraya, Zoido, Millo i companyia fan les maletes i reben la justa condemna pel seu comportament indecent i, en molts casos, delictiu. Tenim doncs, a Catalunya, una mena de Bloc de la Decència... Per a molts sobiranistes tot això només són les engrunes. D’acord. El que voldríem és una nova llei d’amnistia que retornés els presos i els exiliats a casa, i una autèntica negociació bilateral que recuperés la idea d’un referèndum d’autodeterminació. Això no passarà, perquè Pedro Sánchez continua essent el mateix que fa una setmana va acusar de “racista” Quim Torra i va demanar la revisió del delicte de rebel·lió...

Toni Soler

pd 1668 Una setmana important

(arafamesdunany)

la crisi catalana pot esdevenir crònica, eterna, sense avançar ni recular significativament. Però també pot haver-hi, a mitjà o llarg termini (no crec que a curt), alguna sortida. Una seria la renúncia dels independentistes al seu projecte, perquè el consideressin inviable. Una altra, que una crisi profunda de la democràcia espanyola portés el món a acceptar una declaració unilateral d’independència. Una altra, que hi hagués un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, com a Escòcia o el Quebec, i que tothom n’acceptés el resultat. Aquesta opció, molt difícil (també ho són les altres), em sembla la més probable, i la més desitjable. El lloc cap on hauríem d’anar... aquesta setmana ha estat important: perquè hi ha hagut canvis significatius (no decisius) en la situació política catalana i en l’espanyola. En la llarga partida d’escacs, les peces estan posades d’una manera diferent que fa una setmana. ¿Molt millor? Aparentment sí. Ja ho veurem. Veurem el to del govern Sánchez. I veurem com queden dues peces: la Fiscalia General de l’Estat i la direcció d’Institucions Penitenciàries (amb decisions rellevants sobre el destí dels presos).

Vicenç Villatoro

pd 1667 Amb tota la dignitat intacta (i 3)

(arafamesdunany)

... no es tracta de vèncer, sinó de convèncer. Som una societat profundament demòcrata i dialogant, capaç de parlar-se a si mateixa, de generar consensos. El que sí que cal vèncer, el que cal aïllar, és la provocació permanent de Cs, d’aquest partit que busca indissimuladament la fractura interna, de la qual s’ha alimentat per créixer a Espanya. A crits, en la bronca, en la simplificació, en la divisió, en el xoc identitari, són els mestres. Difícilment algú ho farà millor. ... tots tenim molt camí al davant, un camí per dialogar, per recosir el país, per mantenir el pols pels presos i els exiliats, per seguir treballant amb l’objectiu republicà. Tornem a decidir cada dia quin país fem per guanyar un dia el dret a decidir quin país volem. Sense falses dreceres. Amb tota la dignitat intacta.

Ignasi Aragay

pd 1666 Amb tota la dignitat intacta 2

(arafamesdunany)

... l’1-O és i serà el gran referent. Va mostrar al món dues coses: un poble pacífic, democràticament alçat, i a l’altra banda l’ànima autoritària i intransigent d’un Estat desfermat, amb violència gratuïta i amb uns alts tribunals altament ideologitzats i que actuen de part. I tanmateix cal tenir-ho clar: sense alguna mena d’acord amb aquest Estat no hi haurà sortida. L’horitzó segueix sent un referèndum pactat, el reconeixement del dret a decidir. Mai ho acceptaran? Doncs seguiran tenint un problema irresoluble, un problema creixent. Espanya és inviable amb un conflicte tan fort i tan viu a Catalunya.

Ignasi Aragay

pd 1665 Amb tota la dignitat intacta 1

(arafamesdunany)

La formació d’un Govern i per tant la fi del 155 és una victòria, igual que ho és la derrota de Rajoy. També ho van ser els resultats de les eleccions del 21-D. Però a l’independentisme li costa veure aquestes fites com a èxits. Perquè hi ha, esclar, la dolorosa ignomínia dels presos i els exiliats, i perquè ens havíem instal·lat en el miratge d’una victòria total i impol·luta. La il·lusió ens havia encegat. Al davant teníem i tenim un Estat fort, massís, impermeable al canvi, i una Europa en regressió, poruga i contaminada pel discurs destructiu de la ultradreta. Però hem fet trontollar l’Estat i hem trobat comprensió en la justícia europea. Hi ha esperança, hi ha camí.​.. ​ No cal fer-se tampoc més il·lusions del compte...

Ignasi Aragay

pd 1664 La independència comença aquí

(arafamesdunany)

... el problema de fons és un debat sobre la identitat cultural i sobre com és d’important per a una cultura amenaçada la preocupació per la seva supervivència... El PP, i el PSOE, i en definitiva qualsevol partit que formi part de l’Estat, no podia afrontar mai el debat cultural perquè l’Estat es va crear, precisament, contra aquesta diversitat. Heretar l’Estat ha volgut dir, fins ara, heretar també la tasca d’erosió constant de la cultura catalana... Les competències plenes en cultura, en realitat, volien dir que es feia el que es podia. ¿Immersió lingüística? Sí, però d’aquella manera que no es compleixi allà on no es vulgui i es pugui titllar de nazis els que ho demanin... La política cultural que s’ha intentat fer aquí parteix de la submissió i s’ha convertit en el peix que es mossega la cua... La manca de definició fa que no hi hagi hagut polítiques culturals definides, complexes i diverses...

Francesc Serés