pd 2021 Un nou realisme

 (arafa...)

... tenim dret a sentir cert alleujament si, després de flagel·lar-nos per fracassar, indefensos i amb un Estat repressor al davant, ara veiem com aquest mateix Estat fracassa tot solet.

DIARQUIA. No voldria exhibir un optimisme irreflexiu, però sí que crec que l’actitud política a Catalunya no ha de ser resignada com ho serà al conjunt d'Espanya, sinó ferma, estratègica i amb un nou realisme que no sigui paralitzant, sinó proactiu. I enfront del mantra de la unitat d'acció, que el 2017 va fracassar perquè es va pretendre que un govern autonòmic podia esdevenir un estat d’una manera més o menys automàtica, reclamo una clara distinció de responsabilitats... La lliçó de l'1 d'Octubre és que l'impuls coordinat de la gent ens pot portar molt més enllà que l’acció d’un govern lligat de peus i mans, amenaçat per la repressió. L’ombra d’aquell 1-O continua sent llarga, inspiradora, poderosa, malgrat els ridículs i les decepcions. És el principal actiu del sobiranisme. No cal dir gaire res més.

Toni Soler

pd 2020 La pancarta

 (arafa...)

... La pancarta i el llaç groc són el símbol de la convicció d'una part molt important de la societat catalana -que inclou molts no independentistes- que l’empresonament és injust i obeeix a criteris polítics. El requeriment del TSJC de retirar la pancarta -sense l'excusa de la campanya electoral- simbolitza la voluntat d’oposar-se per tots els mitjans no tan sols a l’independentisme, sinó a la creació de les condicions imprescindibles per al diàleg, que passen per la llibertat dels presos. I l'afirmació del president Torra de no retirar la pancarta és el símbol de la voluntat de desobediència pacífica davant d’una llei que es considera injusta. Un símbol és potent si allò que simbolitza és potent. El malestar català i la voluntat d’escapçar-lo són potents. ¿Ho és també la voluntat de desobeir, i d’afrontar-ne les conseqüències? El gest del president Torra serà políticament valuós si hi ha un gruix real de gent disposada també a desobeir. I no tan sols polítics i càrrecs públics. Hi és? Hi som?

Vicenç Villatoro

pd 2019 Primer curs de no-violència

 (arafa...)

Plantejo una qüestió sempre delicada: ¿pot ser legítima la violència per assolir fins polítics? Si no som bàrbars tenim clar que la violència ha de ser, com a mínim, l’últim recurs. Violència i odi són germans bessons i, com se sol dir, l’enemic et derrota -si més no moralment- quan aconsegueix que l’odiïs. L’odi i la violència deshumanitzen, sí, ¿però no deshumanitza l’opressió?... 

La no-violència és sovint més una estratègia que una tria incondicional. Si amb la violència tenim les de perdre, apuntar-se a la no-violència té un mèrit relatiu... 

Però tornem a la pregunta inicial dirigint-la a l'estat i els no-estat. ¿Pot ser legítima la violència política d'un estat? No pas si és democràtic: l’essència d’un estat democràtic -allò que el diferencia d’un estat autoritari-és que afronta els conflictes polítics políticament. ¿Pot ser legítima la violència política dels no-estat? Mai si és contra un estat democràtic, per la mateix raó d’abans. ¿I si és contra un estat despòtic, contra una tirania? Fa de mal dir, però goso afirmar que -fins i tot si fos sempre condemnable- seria la menys condemnable. Perquè hi ha, certament, violències més i menys condemnables. I per això els no-violents -de Gandhi a Xirinacs- rebutgen l’equidistància entre violències enfrontades...

Com a aspirants a no-violents, ¿defensem aquesta no-equidistància? Ho contestaré amb una altra pregunta: ¿sabeu sota quin nom se sol subsumir la violència política dels no-estat? Sota el de terrorisme. ¿I la violència política dels estats? Doncs sovint se'n diu justícia...

Albert Pla Nualart

pd 2018 Totes les "P" del Procés

 (arafa...)

... El populisme és un purisme perillós que diu a la gent el que vol sentir. La seva màxima és contraposar poble amb polítics d'una manera molt primària: el poble és bo, els polítics són dolents. Com si el poble fos un tot homogeni immaculat i els polítics fossin tots iguals i potencialment corruptes i traïdors. En nom del poble, el populisme degrada la política, la fa inviable, incendia els debats, la converteix sempre en un tot o res: nega la necessitat de pacte i transacció. S'escuda en els vicis de la mala política per negar la política. S'escuda en la virtut de donar la veu al poble per enverinar el poble...

La pàtria més atractiva és la que està formada per ciutadans lliures, amb drets i deures, amb respecte pel qui és diferent, inclòs el que no sent que forma part de la pàtria. El millor patriotisme té sempre un punt d’escepticisme, de dubte. La pàtria no pot ser només sentiment o fe, ha de ser també ciutadania i raó.  

Ignasi Aragay

pd 2017 Ni cops ni somriures 2

 

(arafa...)

S’ha dit per activa i per passiva que la desobediència institucional ... no és una resposta eficaç, perquè tenim l'experiència del 2017, i perquè ni la Generalitat ni els ajuntaments no tenen eines per imposar la seva autoritat ni poden protegir els seus milers de servidors públics de les represàlies de l'Estat. També s'ha dit, i convé repetir-ho, que l’ús de la violència, encara que sigui de baixa intensitat, encara que s’interpreti com a autodefensa, és moralment indefensable, a més d’inútil, va contra els valors cívics del sobiranisme i ens posa al nivell dels agressors. Però tot això no vol dir que ens hàgim de resignar i quedar-nos de braços plegats, sobretot quan hi ha gent patint a les presons i a l'exili. Convé repetir que el conflicte actual no es resoldrà a la brava, sinó negociant, i que per forçar aquesta negociació, que és un bé absolut per al conjunt del país, hi ha eines de resistència no-violenta que són perfectament legítimes. Hi ha un camí a recórrer entre els cops i els somriures.... i no dubto que aquesta és la via més poderosa que tenim al davant, pels mateixos motius que l’1-O vam guanyar i el 27-O vam perdre. Tant de bo els demòcrates del país, que són la majoria, ho entenguin també així. Caldrà molta gent, tan pacífica com determinada, per afrontar aquest repte. És possible que en les pròximes setmanes ens hi juguem els pròxims anys.

Toni Soler

pd 2016 Ni cops ni somriures 1

 

(arafa...)

... no és tan estrany que un païset com el nostre hagi produït un col·lectiu tan sinistre i tragicòmic com és Ciutadans. ... El que és més singular és que aquesta mena de fill tonto de la política catalana hagi esdevingut l’exportació catalana més exitosa a la política espanyola.

... no ens hem de plànyer més del compte per haver d'aguantar regularment les astracanades d’un Carrizosa o les indecències de Lorena Roldán. Sense el paraigua mediàtic que tenen al darrere, tot plegat seria una trista anècdota. El problema és que Ciutadans no és una catàstrofe natural, sinó una peça més d'un engranatge polític, judicial i mediàtic que pot fer-nos mal com a societat. Les seves provocacions constants serveixen a fins superiors. Que paraules tan gruixudes com cop d'estat i terrorisme s'ha banalitzat de forma tan delirant no és només culpa d'ells (tot i que ho promouen amb desesperació per fer front als mals auguris electorals), sinó d'una trama política, jurídica i mediàtica davant la qual les nostres institucions estan indefenses, perquè -no caldria recordar-ho- la violència real és en mans dels de sempre, que tenen mil mecanismes i cap escrúpol per aplicar-la, i el risc d’una onada repressiva i l’aplicació arbitrària del 155 és, més que mai, una amenaça autèntica... 

Toni Soler

pd 2015 El futur per resistir el present

 (arafa...)

Queda clar que l'estat espanyol no s’atreveix a tractar Catalunya com el Canadà va tractar el Quebec o el Regne Unit va tractar Escòcia, i recorre a la força. Ni negocia, ni venç, ni convenç. S'imposa. Embravit, l’estat espanyol sembla decidit a empobrir-se ell i empobrir-nos a tots per salvar la bandera, perquè Catalunya, diuen els relators del “desafío”, s'ha convertit en la crisi més greu de la història de la democràcia espanyola. Com si ETA o el 23-F o l’11-M no haguessin existit. Però si això és així, si dos milions llargs de catalans pacífics tenen la capacitat de ser el repte més gran per a l’Estat, és evident que Catalunya no és una comunitat autònoma més sinó una nació perfectament emancipable. El present és molt dur i el futur immediat, també. En termes històrics, però, Catalunya continuarà estant al costat correcte de la història mentre lluiti en pau.

Antoni Bassas