pd 2173 Per què no ens prenem seriosament l’atenció domiciliària de la gent gran?

 (arafa---)

... Vivim en una societat que no valora la gent gran. Fan nosa... els dos grans problemes de la gent gran són la soledat i la pèrdua del sentit de la vida.

Pèrdua del sentit de la vida?

Per la meva experiència, aquesta pèrdua pot aparèixer quan se’t mor la parella de tota la vida, que l’un aguantava l’altre, o quan va morint la gent de la teva generació, o se t’ha mort un fill, o si estàs bé del cap però el cos no et segueix. No tot se soluciona aprenent a fer servir l'iPad o passant la tarda veient sèries a Netflix.

Aquesta idea de construir pisos on vagin a viure parelles amigues quan siguin grans, és possible?

Sí, però han de tenir prevista l’atenció sanitària. Tant si vius en una caseta a Suècia amb un prat al davant com si vius en un pis tronat, si ve el coronavirus l’atenció sanitària no serà tan diferent.

Entrevista a Josep M. Via Redon 5.7.2020 

pd 2172 Carta a la manifestació del 10 de juliol de 2010: 'Catalunya en miniatura'

(arafa---)

Qualsevol persona que vulgui analitzar què ha passat a la Catalunya convulsa dels anys 10 del segle XXI haurà de tornar a un cap de setmana xafogós de fa una dècada. Aquells tres dies de juliol de 2010 són Catalunya en miniatura...

Divendres, 9 de juliol de 2010: el Tribunal Constitucional fa pública la sentència completa per la qual retalla l'Estatut i nega els drets històrics i la condició de nació a Catalunya. Dissabte, 10 de juliol de 2010: un milió de persones (i el 85% dels diputats al Parlament) es manifesten contra la sentència, amb crits majoritaris d'independència i desenes de milers d'estelades que surten de l'armari. Diumenge, 11 de juliol de 2010: les que surten de l'armari a Barcelona són les banderes espanyoles i ho fan per celebrar, en una pantalla gegant a l'avinguda Maria Cristina, un gol d'Iniesta que dona el primer Mundial de futbol a Espanya.

Aquells tres dies són un retrat bastant aproximat del que som. Catalunya és divendres... És acceptar que no té el poder ni la força per canviar, ni amb el màxim consens ni amb la llei a la mà, l'estat del qual forma part. Catalunya és dissabte. És un altre milió de persones que el catalanisme posa al carrer i que comença a dir que si no és per les bones, potser serà per les males, però que alguna sortida hi ha d'haver. I, finalment, Catalunya és diumenge. La victòria de la roja, celebrada eufòricament a Barcelona, perquè una part important dels seus ciutadans també se senten legítimament espanyols. I després d'aquell cap de setmana ha vingut una dècada que ha semblat un segle...

P.D. Aquella manifestació devia ser l'últim assaig d'unitat del catalanisme. A les imatges, s'hi veu més il·lusió que indignació. L'Estat se'n va defensar (i se'n defensa encara) amb el mateix esperit de l'“A por ellos” que els aficionats de la selecció espanyola cridaven contra els holandesos.

Albert Om 4.7.2020

 

pd 2171 Cal pujar la muntanya

(arafa---)

 

... El monitor que vulgui fer agafar gust per la muntanya als seus alumnes, només a partir dels llibres, de fotografies i d'explicacions, per més bé que ho faci, no se'n sortirà. La muntanya s'ha de pujar per estimar-la. Només el qui ha fet l'ascensió i ha sentit que el cor li galopa, només el que ha vist les seves fraus i el seus prats i s'hagi posat una flor a la boca, sap què és la muntanya... 

 

Jaume Camprodon 12.3.1989

pd 2170 Catalunya ha canviat, Espanya no

(arafa---)

S'ha dit sovint que la sentència contra l'Estatut del 2006 va ser el tret de sortida del moviment independentista. Amb el pas dels anys, he arribat a la conclusió que va ser just el contrari: el nou Estatut va ser l’excusa que van utilitzar els poders de l'Estat per justificar una frenada en sec d'un procés de reforma que amenaçava de prendre formes federalitzants i corregir tres segles d’inèrcia centralitzadora...

Entre el 2010 i el 2014 (amb la consulta del 9-N) vam viure una primavera que seduïa el món pel seu caràcter cívic i transversal. A partir d’aleshores, quan l’entusiasme es va traduir en un mandat electoral, van començar els problemes. Mas i Junqueras es van trobar atrapats entre l’obligació moral de satisfer els seus votants i la impossibilitat d'arribar a cap acord amb el govern espanyol, que anhelava una exhibició de força. Per a Espanya, el repte català suposava una oportunitat d’afirmació nacional (convertint Catalunya en una mena d’enemic exterior intern) i una excusa per a la recentralització. El resultat va ser el xoc institucional del 2017, i l’epíleg que encara estem vivint. Una dècada després, malgrat el fracàs objectiu de les seves expectatives, Catalunya és un país del tot diferent, mentre que Espanya és una versió més obscura d’ella mateixa. La dècada del gran canvi, pel que sembla, durarà més de deu anys.  

Toni Soler 28.6.2020

 

pd 2169 Els bons mestres

(arafa---)

Els bons mestres sempre se'n surten, sempre hi posen tota la seva intel·ligència, enginy i passió... Sóc dels que pensen que no hi ha un únic mètode vàlid, sinó que el que hi ha són precisament mestres vàlids. Segur que de casos reeixits en trobem tant en instituts i centres innovadors com en d'altres de tall més tradicional. La fórmula màgica no existeix, ni per ensenyar ni per avaluar. El que hi ha són bons mestres que no escatimen esforços ni dedicació. Quan això passa, la resposta dels alumnes està garantida...

Igual que parlem d’esforç, feina callada i entrega quan ens referim als bons mestres, també ho hem de fer amb els nois i noies. Els hem de poder demanar dedicació, temps, interès. Autoexigència. No posar-los les coses massa fàcils. Dir-los la veritat: s’hauran de passar la vida estudiant, aprenent, formant-se, pensant... 

... són mestres vocacionals, grans professionals, i n’hi ha molts, el que passa és que... la seva veu ha quedat tapada, silenciada, victimitzada, corporativitzada.

Ignasi Aragay 28.6.2020

pd 2168 "Les dones sempre en surten més mal parades"

(arafa---)

"...

James Matthews i Pedro Corral han mostrat en els seus estudis que la gent ideològicament convençuda, tant d’un bàndol com de l'altre, eren una minoria. A la majoria els reclutaven per força i no tenien cap ganes d'anar a la guerra. A molts els importava un rave canviar de bàndol i si ho feien era per coses tan bàsiques com ara poder menjar. Vaig parlar amb antics soldats de la Lleva del Biberó. Moltes de les coses que explico me les van dir aquests antics soldats i és un material inèdit. Durant anys el règim va vendre la imatge d'un país exaltat i patriòtic, i era una gran fal·làcia perquè la gent el que volia era salvar la pell..." Care Santos

Entrevista de Valèria Gaillard 20.6.2020

 

pd 2167 Amnistia o barbàrie 2

 (arafa---)

...

I mentrestant hem de sentir tants catalans d'ordre que troben que reobrir aquest debat és avorrit... ¿No recorden, els catalans no independentistes, que els seus adversaris democràtics porten dos anys i mig a la presó? ¿Pensen de debò que podem girar full tots junts, en una paròdia de reconciliació? Em costa de creure. Deuen pensar que l’exhibició de força del 2017 ha inoculat prou por a la ciutadania perquè el plet català quedi resolt o silenciat, com tants cops abans. Però s'equivoquen. Perquè és cert que molts pensem que tots els problemes de Catalunya s'han de resoldre -si mai es resolen- amb majories qualificades, i amb eines de transformació que potser encara no tenim. Però som encara més els que pensem que la vergonya dels presos i els exiliats no és un epígraf més en la carpeta catalana, sinó una situació d’injustícia que clama al cel, que embruta tots els debats, que políticament és esterilitzadora i humanament és inacceptable. I cal advertir que en aquesta qüestió s’està jugant amb foc, que els poders espanyols no transmeten una imatge de pacificació sinó d’acarnissament, i que si una espurna qualsevol provoca episodis de protesta o incidents com els de plaça Urquinaona, a molts no ens sentiran clamar contra la barbàrie perquè la nostra primera obligació és denunciar les injustícies, i no els estralls que se'n puguin derivar. No sortirem del túnel sense una llei d'amnistia que repari el mal que s'ha fet. Una amnistia pot alliberar-nos a tots, no només als que estan entre barrots; perquè tots els demòcrates sabem que aquesta situació és intolerable: ens empresona a tots. Si aquesta amnistia no arriba, no hi haurà a Catalunya cap ombra de normalitat.    

Toni Soler 21.6.2020