E.E. 166 ROALD DAHL: CORRECTE I AVORRIT?

El cas de Roald Dahl, però, no és únic. En molts països s'ha engegat una croada a favor del políticament correcte que es veu amb cor de revisar des d'aquesta perspectiva obres que van ser escrites en una altra època, en altres conjuntures i des de models educatius diferents...

La intenció dels moralistes és eliminar de les obres de ficció –el terreny de la llibertat!– qualsevol referència a l'aspecte físic, la raça, la salut mental o la violència. Ni tan sols estic d'acord que els escriptors contemporanis hagin d'estar subjectes a aquesta correcció, però mirar de corregir les obres que van ser escrites segles enrere em sembla una autèntica bajanada.

Us imagineu Huckleberry Finn o Pippi Langstrum sent políticament correctes? Quin avorriment! O el llop de La Caputxeta sent amable amb l’àvia, o la bruixa de Hansel i Gretel fent servir el forn de llenya només per fer-hi galetes...

El risc que la bona idea de respectar les minories esdevingui una eina a favor de la fiscalització de la llibertat de creació és evident...

Sílvia Soler, 11.3.2023

 

E.E. 165 DISSABTE SANT

... no recordo exactament quan, hi va haver la reforma litúrgica que va instaurar el Dissabte Sant i la Vigília Pasqual. I així mentre esperàvem la cerimònia més preciosa de l’any, la de la nit de la resurrecció, amb els seus rituals d'aigües renovelladores, de foc nou i de llum, vam tenir un dissabte buit, silenciós, sense res, amb el temps aturat. Gran invent, el del Dissabte Sant. Un dia per no fer res. Un dia perdut per al neguit quotidià, però absolutament guanyat per a la consistència personal... També podem dedicar-nos a pensar un mica, mentre passegem, però no pas en la situació política ... catalana, tan trista, en què l’alegria de fa un temps s’ha anat esvaint i una certa desesma sembla apoderar-se fins i tot dels polítics, que, molts, serien tan feliços si tot tornés a la calma de fa anys, a la llagrimeta i al peix al cove... No, no hi pensem, en tot això. Pensem, avui, en aquesta meravellosa sensació de plenitud de l’espera. De plenitud de la confiança cega que jo vull creure que tenien els deixebles més pròxims a Jesús...

Narcís Comadira, 26.3.2016

 

E.E. 164 TAMAMES I LA IMMIGRACIÓ A CATALUNYA

Tamames... és ben conscient de la contribució catalana a la construcció de l'Espanya contemporània. D’aquí el seu neguit: sense Catalunya, malament rai. «Es un pedazo de España», va dir citant un altre català, Pau Gasol. És allò tan gràfic d’arrencar un braç a la pàtria. Així ho veuen uns quants milions de Tamames de dreta i esquerra. No cal donar-hi més voltes. ¿Drets i llibertats d’un poble que no sigui l’espanyol? Es pot parlar de tot, absolutament de tot, menys d’això: això és exactament el que expressa la figura de Tamames... el que ens preocupa ara: garantir la continuïtat del que en podríem dir la catalanitat, començant per la llengua. Avui, com és sabut, el català és parlat habitualment per un 36% de la població, inclosos, certament, molts fills d'immigrants...

Ignasi Aragay, 26.3.2023

E.E. 163 NO SÉ QUÈ TENEN

 

E.E. 162 LES PANTALLES DIGITALS, EL "BULLING" I...

... hem creat un nou món que no és en una altra galàxia ni s'hi arriba traslladant-nos al futur. Es troba, exactament, rere la pantalla que tenim davant nostre o que sostenim entre les mans. S'ha escindit –o, més ben dit, s'ha doblat– l'espai-temps en què vivim... Els mòbils, els ordinadors i l’smart TV reestructuren la nostra identitat. Ens fan inevitablement diferents. Han fet que la nostra identitat –dels qui hem transitat amb els anys del món antic als dos mons– canviés. Però els adolescents ja no han conegut el món d'abans. El seu món pràcticament ja només és un –la pantalla ha esdevingut per a ells una separació gairebé imperceptible... El bullying d'abans i de després de les noves pantalles és molt diferent. Abans, el bullying hauria cessat a la porta del centre educatiu. Ara es produeix en els dos mons alhora. Cara a cara, però també online. La tortura continua després de les classes, a casa, al carrer, a mil quilòmetres de distància. Dia i nit, en un continuum endimoniat...

Marçal Sintes, 25.3.2023

E.E. 161 GRÀCIES, BEGOÑA 2

També ens ha recordat com menteixen els arronsats de torn... dient que “a Catalunya no hi ha un problema lingüístic”. El problema hi és, perquè a la minorització accelerada de la llengua pròpia del país s’hi ha d’afegir l’hostilitat d’una part molt gran de la societat espanyola, que no es conforma amb l'actual desequilibri lingüístic, fruit de la repressió endèmica, sinó que voldria que el català retrocedís fins a ser útil només per acompanyar el mal anomenat cagatió. Tot això a l'empara d'una Constitució i un edifici legislatiu que afavoreixen per defecte la llengua imposada per damunt de la llengua pròpia. 

La Begoña és una noia jove i té dret a cometre errors, per tant no es tracta d’acarnissar-s’hi. Però si la seva relliscada serveix per mobilitzar les consciències i fer que els catalanoparlants adoptin una posició de fermesa i dignitat en l'ús quotidià de la llengua, benvinguda sigui. Al cap i a la fi, tots sabem distingir entre qui no parla català perquè encara no ha pogut aprendre’l i qui no el parla ni l’entén perquè no li dona la gana. Crec que va ser Modest Prats qui va dir que una persona que porta 10 anys a Catalunya i no coneix el català, o és un ruc o és un enemic. Vull creure que la Begoña no és una cosa ni l'altra: segurament és una de tantes espanyoles desinformades, una jove víctima del fervor patriòtic que ha empudegat l'ambient des dels dies de l' "a por ellos". 

La Begoña, ras i curt, ens marca el camí: hem d’abraçar el conflicte, en lloc de negar-lo.

Toni Soler, 5.3.2023

 

E.E. 160 GRÀCIES, BEGOÑA 1

Hauríem de fer-li un monument a la Begoña, la jove infermera gaditana que treballa a la Vall d'Hebron...  Que la noia se senti ofesa perquè la volen obligar a entendre els seus pacients no indica només un problema de tipus ideològic, sinó també un baix nivell de professionalitat. Que faci la queixa en públic revela també la impunitat que senten molts espanyols que venen a treballar aquí convençuts que és la població autòctona la que s'ha d'adaptar al seu monolingüisme, i no a l'inrevés, com mana el sentit comú. Segur que hi ha moltes persones nouvingudes que tenen una actitud ben diferent, i és just ressenyar-ho, però tots hem viscut casos de vexació lingüística (als hospitals, a les escoles, a les comissaries i en qualsevol establiment obert al públic), i per tant podem parlar d’un problema estructural. Com que a més el patrioterisme hispànic, que és transversal, ha sortit en defensa de la noia, convertint-la en víctima, podem establir que aquest incident no és només una anècdota, sinó l'expressió pràctica d'un conflicte. Per això li hauríem de fer un monument a la tal Begoña. Perquè ens ha recordat la situació de submissió lingüística en què vivim els catalanoparlants, no pas al Congrés o al Parlament Europeu, sinó a casa nostra, en el dia a dia...

Toni Soler, 5.3.2023