E.E 205 LA NUL·LA EFICÀCIA DE L'ABSTENCIÓ, VOT EN BLANC I VOT NUL 2

...

Les experiències empíriques indiquen que, en el millor dels casos, l’impacte quantitatiu conjunt dels vots nuls i en blanc no serà gaire important (1,23% a les eleccions generals 2019; 3,18% a les municipals 2023). Uns percentatges que fins i tot si arribessin al 5-6% no suposarien un revulsiu potencial pràctic gaire gran. A més, es tracta de vots que fan feliços sobretot els partits que pensen des de marcs mentals de matriu nacionalista espanyola –des de Vox fins als comuns/Sumar, passant pel PSC de Sánchez i el PP de Feijóo–. Com més vots nuls, en blanc i abstenció hi hagi procedents de l’independentisme més possibilitats tenen aquests partits d’obtenir més escons en cadascuna de les quatre circumscripcions catalanes... Amb aquest panorama, proposar un vot nul, en blanc o abstenir-se és, de fet, contribuir a fer-los la campanya electoral als partits nacionalistes espanyols. Paradoxal...

El “vot útil” dels independentistes és votar un partit independentista. Malgrat tot. Malgrat la convenient renovació, que no arriba, de la majoria dels lideratges d'aquests partits. En termes pràctics i quantitatius, que els electors independentistes votin partits estatals, votin en blanc, nul o s'abstinguin afebleix el projecte, erosiona la confiança i debilita el relat. Guanyar o obtenir el millor resultat a totes les eleccions, així com saber governar bé i reforçar-se internacionalment, són condicions per retornar a Catalunya tres orgulls avui molt disminuïts: l’orgull de país, l’orgull institucional (de Govern, Parlament i lideratges) i l'orgull d'un moviment independentista modern, pacífic i democràtic que anhela la seva llibertat col·lectiva en el si de la Unió Europea. “La llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s’ha de guanyar”(J. Salvat-Papasseit, Mots propis i altres proses).

Ferran Requejo, 18.6.2023

 

E.E 204 LA NUL·LA EFICÀCIA DE L'ABSTENCIÓ, VOT EN BLANC I VOT NUL 1

En l'actual context electoral es detecten sectors i organitzacions dins de l’independentisme que estan fent bandera política del vot nul, del vot en blanc o de l’abstenció...

En el cas de Catalunya, els impulsors d’aquests tipus de vot o de l’abstenció volen mostrar un descontentament respecte al comportament dels partits independentistes en tant que no han complert les expectatives que havien generat, especialment després dels fets d'octubre del 2017.

És aquesta una actitud que no costa d’entendre. L'actual situació de confrontació permanent entre els dirigents de les organitzacions independentistes crea decepció, desencís i dispersió en una part de la ciutadania. De fet, cap partit polític, ni ERC, ni Junts, ni la CUP, tampoc l’ANC, ofereixen avui dia un projecte prou realista en relació a l'emancipació del país. Després de l'èxit que significà l’1 d’octubre de fa més de cinc anys, quan un moviment pacífic i democràtic derrotà l'Estat de forma clara, els polítics no van saber gestionar el període postreferèndum. La desunió posterior ha erosionat el projecte col·lectiu com el relat teòric...

Les raons esgrimides a favor del vot nul, del vot en blanc o d'una pretesa “abstenció militant” de càstig als partits s’entenen bé, però les conseqüències pràctiques d’aquest comportament electoral s’entenen encara més. Deixant de banda l’argument dels que es pregunten: “Què hi fem al Congrés i Senat espanyols?” Ens agradi o no, és en aquestes on es decideixen la majoria de polítiques que més afecten la vida pràctica dels catalans... (continuarà)

Ferran Requejo,18.6.2023

 

E.E. 203 ALGUNES MENTIDES SENSE IMPORTÀNCIA CAMÍ DEL 23-J

Diuen que menys de cinc contradiccions és dogma, però arribats a aquestes altures de la precampanya electoral del 23-J la pregunta que podríem començar a fer-nos és a partir de quina xifra cal començar a parlar de cinisme...

La jornada de divendres va ser especialment dura per al líder del PP. Mentre ell reivindicava “la política de la paraula en un temps en què la paraula d’alguns polítics no val res”, la presidenciable del seu partit a Extremadura, María Guardiola, justificava amb una frase per a la història haver facilitat l’entrada de Vox al govern de la comunitat després d’haver dit feia menys de dues setmanes que no governaria mai amb l’extrema dreta: “La meva paraula no és tan important com el futur dels extremenys”. Un dia abans, era el mateix Feijóo qui beneïa a Europa la reforma laboral de Yolanda Díaz que el seu propi partit havia fet tot el possible per tombar quan es va aprovar al Congrés.

Un dels pioners en la política de la desmemòria va ser Albert Rivera, dels primers a copsar que molts cops el que vas dir ahir pràcticament no compta i les contradiccions no passen factura si fas veure que no n’hi ha hagut. Però tampoc Pedro Sánchez... pot presumir de coherència. L'hemeroteca està plena de discursos del president espanyol afirmant una cosa –que no governaria amb Podem o que no aprovaria els indults per als líders independentistes, per exemple– i després fent-ne una altra. Per defensar-se, els socialistes han argumentat en els últims dies que Sánchez no ha mentit, sinó que ha canviat d'opinió en un acte de responsabilitat governamental. Però esclar, es fa difícil trobar la responsabilitat governamental que justifica incomplir compromisos com la despolitització de la justícia amb tots els moviments de Dolores Delgado a la Fiscalia o la incorporació de Juan Carlos Campo al Tribunal Constitucional (TC), per posar dos exemples.

Catalunya, evidentment, no queda fora d'aquesta tendència a la contradicció i la incoherència. Només cal mirar els pactes postelectorals i com Esquerra, Junts i també la CUP s’han retret els acords amb el PSC en alguns ajuntaments mentre els justificaven en d’altres. Tot plegat forma part del que des dels partits se'n diu la batalla del relat, però que molts cops amaga una pluja de mentides, arguments interessats i mitges veritats. Una batalla, en definitiva, que té com a principal víctima aquell electorat que no forma part de les trinxeres i que es mira l’escena a mig camí entre l’estupefacció i la desídia. Un còctel perillós de cara al 23-J.

Gerard Pruna, 2.7.2023

 

E.E 202 LLEGIR O MASTURBAR-SE?

 ... avancem cap a una societat alfabetitzada però no lectora. Se'n diu analfabetisme funcional. Si més no, s’estén l’aversió o la mandra a agafar un llibre, com si fos una pèrdua de temps, en cap cas un plaer. La lectura reposada s'ha convertit en una nosa. Cada cop són més els qui la veuen com un esforç inútil. Abans aportava prestigi social, ara ja no. No hi ha temps. El prestigi avui ve d’estar al dia amb les sèries, els viatges, els restaurants, l'esport... Tot això està molt bé. Però llegir també. I ha passat a ser prescindible, negligible. 

La competència de les pantalles és ingent i sembla imbatible. Socialment, el llibre ha desaparegut. Menys per Sant Jordi o per a minories. En moltes cases no n'hi ha... Llegir i escriure ajuda a pensar, a raonar, a matisar els sentiments, els prejudicis i les intuïcions. L’àgora pública en què es basen les societats democràtiques té un pilar en la paraula escrita, reflexionada, essencial per a un pensament crític i lliure. La impremta va ser un gran avenç cap a la llibertat, primer religiosa i després política. ¿L’era digital suposarà una involució? No vull caure en el fatalisme i la nostàlgia, però els símptomes són preocupants... 

Llegir costa: els joves i no tan joves prefereixen mirar el mòbil. Estimar algú costa, la gent prefereix estimar-se a si mateixa. Pensar costa, és més fàcil dir el que toca. Menjar bé costa, el fast food o els precuinats estan molt a mà. Fer l'amor costa, és més fàcil masturbar-se (amb el mòbil, esclar). Abans es feia amb la literatura eròtica. Llegir, quan hi trobes la gràcia, sempre és un plaer intel·ligent. Un plaer en perill d'extinció?

Ignasi Aragay, 4.6.2023

E.E. 201 LA TRISTESA DEL REI DAVANT LES ELECCIONS

La notícia és d’ahir i va quedar tapada pel tristíssim comiat d’Inés Arrimadas, la que va ser líder de Ciutadans i va omplir la nostra vida d’agror, altivesa, estridència i crits. 

La convocatòria d'eleccions per part del president espanyol en dates estiuenques, llegíem ahir, no només ens fot a nosaltres, per si ens toca ser presidents de mesa electoral. Això rai. El cas és que “compromet les vacances del rei Felip VI”. És horrible ens ho mirem com ens ho mirem. El pobre rei, que es passa el dia patint a palau, pels súbdits, la successió, el seu pare, la seva mare, els presumptes germans, no podrà ni desconnectar per vacances? Jo trobo que, davant d’aquesta tessitura, i posats a no tenir república, val més que els monarques siguin absoluts. Si s'ha de fer, que es faci bé... La monarquia no ha de ser moderna o perd la raó de ser. Els reis no només han de fer coses estranyes i portar capes d’ermini el dia de la coronació. Si són com nosaltres, si es comporten com nosaltres, per quina raó els paguem com a superiors a nosaltres?... Soc de les que consideren que la monarquia ha de continuar sent sexista i endogàmica. Que el rei hagi de treballar perquè hi ha eleccions no fa per a ell. L'única feina que ha de fer un rei és anar a la guerra a cavall i annexionar-se territoris....

Empar Moliner, 3.6.2023

 

E.E. 200 L'ENEMIC EQUIVOCAT 2

...

Això és el que fa que el programa d’Aliança Catalana a Ripoll sigui especialment menyspreable. Perquè el seu discurs antiislamista no només assenyala injustament una comunitat sencera, sinó també perquè han triat com a enemiga la part més feble de la nostra societat, la que més fàcilment pot ser víctima de l’odi irracional, desviant així l'atenció sobre l’adversari més hostil i més poderós: un estat, un sistema polític, judicial, econòmic i mediàtic, que, amb el suport de la part més acomplexada de les elits nostrades, tracta Catalunya com una anomalia que cal absorbir.

Si el PP i Vox governen Espanya, o si el PSOE governa sense dependre dels partits catalans, tots estarem en el punt de mira; hi estarem al costat dels nostres conveïns musulmans i de tots els orígens, perquè tots tenim en comú una etiqueta perversa: som un destorb per als defensors d’una Espanya uniforme, excloent. La reconquista que proclamen ens situa a tots al mateix bàndol. Som víctimes de l’autèntic cordó sanitari: el que ha aliat Ada Colau amb el PP per impedir que un partit independentista assumeixi l'alcaldia de Barcelona. 

Per això és tan important que no ens equivoquem d’enemic, ni de combat.

Toni Soler, 18.6.2023

 

E.E. 199 L'ENEMIC EQUIVOCAT 1

... he d'admetre que sóc sensible als riscos que la multiculturalitat suposa per a una cultura minoritzada com la nostra; i que no sento especial empatia cap a les comunitats amb fort sentiment religiós... Però això és només una opinió. Una altra cosa són els fets. I els fets no admeten tant de debat.

Els fets són que mentre Europa s’està envellint, i s'enfronta a un dèficit crònic de mà d’obra, molts països pobres tenen excedent de població jove que, amb tota la lògica, vol fugir de la misèria i donar millors oportunitats als seus fills. La immigració no és un fenomen nou, ni capriciós. Sorgeix de la necessitat, és herència directa del colonialisme europeu, i per tant ens obliga a ser porosos, solidaris, i a combinar l’amor al propi patrimoni cultural amb la capacitat de compartir un marc de valors i obligacions que sigui respectat per tothom.

En un país com Catalunya, amb una identitat en amenaça permanent, la creació d'aquest marc compartit és encara més important. Però la supervivència de la nostra llengua i cultura està en una situació de risc, sobretot, perquè un estat jacobí i hostil ens ha privat de les eines per garantir els nostres senyals d'identitat. És aquest estat, i els seus peons, el que encarna l’autèntica amenaça. Perquè el seu objectiu no és pluralitzar Catalunya, sinó dissoldre-la en el conjunt espanyol...

Toni Soler, 18.6.2023