E.E.230 VOLS SABER COM ETS DE RIC?

Hi ha una pàgina web, How Rich Am I?, on si hi poses els teus ingressos anuals nets et diu quin és el teu nivell de riquesa respecte a la població mundial. Per exemple, si dius que vius a l'estat espanyol i tens unes entrades de 22.000 euros després d’impostos, sense ningú (cap fill o pare) a càrrec, el resultat és que formes part del 3,5% dels més rics del món. Si amb el mateix sou dius que a casa sou dos adults (la parella no té ingressos) i un fill, encara estàs entre el 13% més ric. És probable que el cost de la vida de cada lloc no estigui prou ponderat, però així i tot fa impressió. Malgrat les crisis i el malestar, malgrat que la classe mitjana s’estigui encongint i creixin les diferències internes, els occidentals tenim un nivell de vida i una seguretat envejables si ens comparem amb països com l’Índia (el més poblat del planeta) o amb continents com l'Àfrica. Som uns privilegiats...

La globalització ens ha fet ciutadans del món i posa cada dia en contradicció, per a qui ho vulgui veure, el nostre benestar. Però costa renunciar-hi, esclar. Tots creiem que hi tenim dret i que ens l'hem guanyat. I això també és veritat en la immensa majoria de casos. Ens comparem, esclar, amb els que tenim més a prop i aspirem a millorar la nostra situació econòmica, a progressar, a assegurar el futur de la nostra família, una pulsió ben natural. En realitat, ben poca gent es considera rica i, per descomptat, ningú que ingressi 22.000 euros a l’any. Tampoc algú que n’ingressi el doble. Sempre hi ha un ric més ric... D'una banda, la riquesa ens enlluerna i, de l'altra, ideològicament i moralment està mal vista: batega en el nostre subconscient una barreja de cristianisme i marxisme, tot i que hem anat perdent tant la caritat/solidaritat del primer com l’esperit transformador del segon... preferim considerar-nos víctimes del capitalisme global tecnològic i monopolístic, que certament està afeblint els poders públics que l’havien matisat i limitat...

Però tot això no obsta perquè estiguem entre els rics del món... Siguem rics o no, no hi ha excusa per no ajudar els que no ho són gens.

Ignasi Aragay, 8.10.2023

 

lliVre 16 LA NIT DE L'ESVÀSTICA

- ... Va ser aleshores que va néixer el pecat, el pecat de l'orgull i del poder; tots els altres pecats van sorgir arran d'aquests...

- Com s'ho van fer per concebre el concepte de pecat si fins aleshores no havia existit mai?

- És un misteri

- Voleu dir que és un misteri religiós que no pot explicar-se als pagans.

- No. El que vull dir és només que cap home pot ni podrà entendre mai com pot ser que hi hagi pecat si Déu és bo...

La nit de l'esvàstica, Katharine Burdekin pag. 260 - 261 Duna llibres 2023

 

E.E. 229 FELIPE I GUERRA: EL "TAMAYAZO" SÓN ELLS

Aquest parell de senyors un dia van ser la cara progressista d’Espanya al món (i a Catalunya). Van representar el canvi, l'adéu definitiu a la dictadura... Es van emborratxar de poder i de popularitat, i realment en van tenir molt i molta. Tres majories absolutes seguides i una quarta victòria el 1993. Felipe González va governar de 1982 a 1996. Ha passat a la història com l’artífex de la modernització d'Espanya... Amb el felipisme, Espanya va girar full del franquisme alhora que oblidava el passat republicà (es va tornar a fer monàrquica, més concretament juancarlista), va enterrar el colpisme militar (reforma de l'exèrcit sense fer escarafalls) i es va fer una mica plural (autonomies del cafè per a tots)... Aquella Espanya del canvi ha envellit malament. Ho hem vist amb l'ex rei Joan Carles i fa temps que ho veiem amb Felipe González i Alfonso Guerra. No és que s’hagin quedat atrapats en el seu temps de glòria. És pitjor. Han posat la marxa enrere, excitant el seu espanyolisme i entrant a jugar impúdicament en el camp d'una dreta cada cop més ultra, una letal convivència que deuen considerar un mal menor. Com els GAL, oi?... La Transició no es toca ni es critica ni es qüestiona. La Constitució, tampoc: més ben dit, es reinterpreta a la manera més restrictiva possible. Els que un dia van ser progressistes avui són immobilistes...

Ignasi Aragay, 24.9.2023

 

E.E. 228 SOBRE L'AMNISTIA: "1443"

... l'u de desembre de l'any 2000 i d'una sola revolada Aznar va indultar 1.443 persones... mentre que l'amnistia -que no està prohibida enlloc de l'ordenament jurídic i que respon sobretot a una decisió política- impactaria en la situació penal o processal de 1.432 persones, l'indult general - expressament prohibit a la carta magna- va afectar 1.443 condemnats... aquell macro-indult – o indultazo, com es va conèixer aleshores– era força similar als que promulgava el franquisme al seu grat... Va signar 1.443 llibertats sense llei –transgredint-la o manipulant-la o interpretant-la com li va rotar amb tots els poders de l'Estat tancant files. És a dir, l'únic indult general de la democràcia és aznarià.

Ben eloqüent és, també, que qui més indults ha concedit en democràcia hagi estat el mateix Aznar. Una mitjana de 700 a l'any i un total de 5.948. Entre ells, 139 condemnats per corrupció, 10 condemnats pels GAL i uns molts guàrdies civils i policies condemnats en ferm per tortures. I, pel cas que ens ocupa, va acabar signant l’indult a 15 independentistes catalans: els condemnats en el sumari Terra Lliure després de l’operació Garzón... En aquest rànquing indultaire el segueix ben de prop i gairebé ex aequo, ves quines coses de dir avui, Felipe González, que tampoc es queda curt ni en xifra –5.944, 425 per any– ni en el retaule nefast d’alguns personatges: des de colpistes del 23-F –el general Armada– fins a corruptes del PP com Hormaechea, expresident càntabre, o Jesús Gil y Gil... Mariano Rajoy va concedir 878 indults i Pedro Sánchez és qui menys ha fet servir la figura de l’indult –142 fins a desembre de 2022–. Totes les dades estan extretes de l’estudi detallat realitzat per Civio arran dels indults als presos polítics independentistes el juny de 2021, que per a alguns es veu que són els únics indults que s'han donat mai tot i que, des del 1978, se n’han concedit més de 20.000. És a dir, més d’un per dia. Entre tots ells, discretament, més de la meitat de tots els condemnats per tortures...

David Fernàndez, 16.9.2023

 

E.E. 227 CASES D'ESCRIPTORES

... "Estic convençut, i ho dic basant-me en la meva experiència, que allò que deixa els senyals més profunds en la vida d'una persona són les diverses cases on viu o ha viscut..."  Leonard Wolf

 

E.E. 226 TANT DE BO T'ENAMORIS

S'ha obert la conversa. Conté 2 missatges. 1 missatge no llegit.

En un institut de secundària hi han penjat un cartell amb el lema “Mites de l’amor romàntic”, que diu que “són un conjunt de creences socialment compartides sobre la suposada veritable naturalesa de l’amor, que solen ser fictícies i irracionals” i que “provoquen grans decepcions i frustracions i accentuen el sexisme”. Entre els mites del cartell hi ha el de “l’abnegació”, que és creure que “l’amor implica fer sacrificis i prioritzar el benestar de la parella, cosa que pot suposar que algú es lliuri incondicionalment o exigeixi a la seva parella que ho faci”, o el de “l’aparellament o la parella”, que és creure que “la monogàmia heterosexual és una institució amorosa natural i universal” i creure que “no es pot ser feliç sense tenir una relació de parella”. No és que l’amor impliqui sacrificis, que també, és que “el benestar de la parella” pot resultar-te agradable i desitjable, sobretot si és un benestar que no és lluny del teu...  Lliurar-se incondicionalment? Pot ser un plaer i pot ser mutu. Jo no ho veig tan complicat. I això de la monogàmia heterosexual també ho veig una mica passat de moda. Als instituts hi ha joves heterosexuals i homosexuals que aspiren a la monogàmia. També hi ha joves, heterosexuals o homosexuals, que tenen relacions obertes i que han canviat el concepte de possessió. Tot està bé. Quan algú vol “compartir la vida” amb algú altre ho fa per un profundíssim desig d’estar-hi sempre, de menjar-se'l, de tenir un sofà per veure-hi pel·lis i de fer el sopar junts. Esclar que s’acaba, esclar que surt malament, esclar que fa patir, però em sembla que enamorar-se és una de les millors coses que li poden passar a un adolescent. L’enamorament no és una construcció social... Empar Moliner, 15.4.2023

 

E.E 225 DE TOT AIXÒ TAMBÉ SE'N RESSENT L'INDEPENDENTISME

... fa temps que costa discernir on és la informació honesta i fiable. Una manera fàcil de destriar el gra seriós de la palla informativa populista és, en el cas dels mitjans escrits, tenir clar que res no és gratis. Si tu no t’has de gratar la targeta Visa per llegir una notícia, vol dir que algú paga la festa (des)informativa i està interessat en fer que hi accedeixis. Com a mínim assabenta’t de qui t’està venent la moto. I desconfia’n... D'una banda, és gairebé impossible aïllar-te en el propi món i, de l'altra, la intel·ligència artificial ens dissenya un món a mida dels nostres prejudicis, reduint a la mínima expressió el pensament i l’autocrítica, ja de per si prou escassos... Aquest garbuix sense jerarquies ni garanties és el que ens va calant minut a minut, dia a dia. És el mateix que passa amb la feina i la vida privada, cada cop més barrejades. Tot governat des de fora. Algú tria per nosaltres a partir d’un retrat robot de nosaltres. I això ens va conformant. Es fa més necessari que mai aturar-se a pensar i organitzar-se... Ens deixem portar pel miratge de la comunicació sense adonar-nos que estem empatxats de dades, fets i opinions indigeribles, mal cuinades, a vegades vomitives. La indigestió informativa és sensacional. En diuen infoxicació. I és tan letal com el canvi climàtic i l'auge de la ultradreta.

De tot això també se'n ressent l’independentisme. Que tingueu una bona Diada.

Ignasi Aragay, 11.9.2022