pd 515

ARA  diumenge, 5 de juny del 2011

DESPULLATS A SITGES

Salvador Cardús

... Al costat del gran enigma encara per desvelar de com, malgrat la seva feblesa política, la llengua i la nació catalanes han sobreviscut al llarg dels segles als embats de tants i tants intents genocides, l'altre gran qüestió que costa déu i ajut d'entendre és la nostra dòcil resignació al dèficit fiscal...

... a efectes pràctics, el saqueig fiscal és molt més greu que la sentència del tribunal Constitucional sobre l'Estatut i, en canvi, no n'hem fet mai un 10-J...

... no se'n parla, no s'explica i no s'entén perquè és una realitat que políticament incomoda a tothom... la força de la dependència política és tan gran que, malgrat que la situació també perjudica aquells que més es preocupen d'amagar-la - siguin poders polítics, poders econòmics i financers o poders mediàtics -, no ens veiem capaços de reaccionar-hi i alliberar-nos-en...

...

Cada vegada som més els que utilitzem el terme espoli per anomenar el dèficit, tot i que encara és tabú en el discurs políticament correcte. Espoli és una paraula que deriva del llatí despoliare (despullar), amb el sentit original de saquejar, robar, llevar les despulles. I és el terme que descriu més exactament la relació fiscal de Catalunya amb Espanya. Es tracta d'una paraula maleïda perquè acceptar un relat polític que incorpori la idea d'espoli, de saqueig, exigiria a qualsevol patriota mínimament decent una resposta immediata...

pd 514

ARA, dimecres, 9 de febrer del 2011

VISCA LA REPÚBLICA!   Jordi Creus

... falta poc més de dos mesos perquè es compleixin vuitanta anys d'una efemèride, la del 14 d'abril del 1931, sense la qual és difícil explicar la realitat de la Catalunya dels nostres dies. Aquell dia, el president Macià, "interpretant els sentiments i anhels del poble", va proclamar "la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica". Aquesta proclamació, molt d'acord amb el tarannà  i amb el passat del líder separatista, va ser l'acte de sobirania més important ocorregut mai a Catalunya des de l'any 1640, quan el llavors president de la Generalitat, Pau Claris, va separar temporalment el Principat de la resta de la monarquia hispànica. Ara bé, el gest de l'Avi va durar poc. Només tres dies, farcits d'intenses negociacions amb els representants del govern de la nova República Espanyola. Finalment, Macià va haver de renunciar al somni i, tot reconeixent que aquell era el dia més trist de la seva vida, restituir un autogovern molt menys ambiciós que recuperava el nom d'una de les nostres institucions ancestrals: la Generalitat.

...

Francesc Macià deixava ben clar que l'autogovern no era producte ni de la benevolència de cap dirigent espanyol ni de cap caprici legislatiu. Els drets nacionals dels catalans clavaven les seves arrels en un passat força llunyà i en una història i unes institucions truncades l'any 1714 amb la victòria borbònica.

...

... de tant  en tant, el seny (dels catalans) més esmorteït dóna pas a la rauxa més engrescadora.

pd 513

ARA, diumenge, 30 de gener del 2011

EL DESPERTAR DEL SOMNI AUTONOMISTA

Salvador Cardús

...

La societat catalana més agosarada, aquesta que els emprenedors no es cansen d'invocar, sap de totes totes que s'han tancat definitivament tots els camins cap a una Espanya federal o plurinacional. A Espanya no en volen sentir a parlar, a Catalunya no hi creu ningú, i em temo que només Duran i Lleida, per raó del càrrec, fa veure que encara és possible. I, tancada aquesta possibilitat, seguir com fins ara és "el final de Catalunya com a nació, llengua cultura i consciència col·lectiva" diu Pujol. És allò de l'"anar tirant" tant típic dels catalans, resignats a la fatalitat d'una dependència letal. I si no ens resignem a la desaparició, només ens queda la independència. Una independència, no cal dir-ho, que hauria d'estar a l'altura del segle XXI, oberta, cosmopolita, respectuosa amb la diversitat, però garantia d'un futur nacional tan agosarat, com a mínim, com el de les nacions més avançades, pròsperes i justes.

...

En definitiva, es pot somniar truites i imaginar que Espanya un dia pot ser Alemanya, el Canadà o Suïssa. Però ha arribat un punt en què els que toquem de peus a terra sabem que, tot i les dificultats, l'únic futur possible i nacionalment digne és la independència.

pd 512

ARA, 29 de juny del 2013

MANDELA I TOTS NOSALTRES Ignasi Aragay

Si tens un objectiu noble, un gran afany, la vida esdevé més digna de ser viscuda. Potser no més plàcida, però sí més plena. Un objectiu noble també et dona energia interior, et fa treure forces d'allí on potser aparentment no n'hi ha. Així doncs, t'allarga la vida. És el cas, per exemple, de Nelson Mandela.

...

Hi ha persones que no tenen cap objectiu declarat: s'acomoden en un vague anar fent. La seva vida esdevé monòtona i insulsa. Els manca força interior. L'energia se'ls consumeix als dits, els dies passen sense suc ni ruc i, al capdavall, sense sentit. La manca d'un objectiu escurça i buida la vida. És el cas de massa gent que volta sense rumb, insatisfeta, perduda en un món absurd.

Els ciutadans que avui ompliran - omplirem - el Camp Nou comparteixen un objectiu noble, pacífic i democràtic: decidir el futur col·lectiu per construir un país nou. Per això són gent activa, il·lusionada, entregada. I per això avui a l'estadi hi haurà tanta energia positiva, tanta vida amb sentit.

pd 511

ARA  dissabte, 8 de juny del 2013

EL PASSAT ÉS D'UNA SOLA PEÇA

Josep Quetglas

Izquierda Unida no és el primer partit estatal que defensa el dret d'autodeterminació.

El juny del 1935, José Díaz, d'ofici  forner i secretari general del PCE, en un discurs al Monumental Cinema de Madrid anuncia els quatre punts del programa del Front Popular. El segon punt diu: " Alliberament dels pobles oprimits per l'imperialisme espanyol. Que es concedeixi el dret de regir lliurement els seus destins a Catalunya, a Euskadi, a Galícia i a qualsevol nacionalitat que estigui oprimida per l'imperialisme d'Espanya"...

"Camarades, tenim una raó més per unir-nos tots: la lluita per l'alliberament de Catalunya, pel dret de Catalunya i de totes les nacionalitats espanyoles a disposar dels seus destins.(Aplaudiments)".

...

El setembre del 1970... Dolores Ibarruri, presidenta del PCE, es dirigeix al Comitè Central: "...us comprometo i obligo a afegir, entre els múltiples motius que impulsen i animen la nostra lluita contra la dictadura, un més: el de la defensa de les nacionalitats del nostre país a la autodeterminació... el problema nacional, que és en substància el dret de Catalunya, Euskadi i Galícia a disposar lliurement dels seus destins..." I seguia: "El dret a la lliure determinació significa el dret d'Euskadi, Catalunya i Galícia a formar part de l'Estat espanyol o a separar-se d'aquest i constituir Estats nacionals independents"

pd 510

ARA dissabte, 22 de setembre del 2012

AQUESTA TARDOR Narcís Comadira

...

Aquest final d'estiu ha estat gloriós, amb la ingent multitud que es va manifestar pels carrers de Barcelona. Jo, que vaig anar a aquella famosa del 77, em pensava que aquesta d'ara seria, en el millor dels casos, similar. Però em vaig quedar absolutament desconcertat perquè vaig veure més gent que mai al carrer i sobretot vaig veure que hi havia molts joves. Tant com els acostumem a criticar, els joves, que si res no els motiva, que si passen de tot, aquest dia 11 de setembre em van donar una gran alegria. Vaig veure que el país era jove i per això ho té tot guanyat. També em va sorprendre que no hi hagués partits polítics. No, era una concentració de gent, de gent del país que vol ser un país, que vol administrar la seva voluntat. A  més, era una manifestació alegre, hi havia unes ganes de llibertat tranquil·la, unes ganes de futur col·lectiu que em van emocionar. Va ser, com  he dit, un final d'estiu gloriós.

... sento que ens espera una llarga tardor i un llarguíssim hivern de descontentament. Però els joves, aquells joves que potser irreflexivament demanaven, i jo amb ells, que Catalunya fos un nou estat d'Europa, em donen confiança. Què ens espera? No ho sé. Però sí que intueixo que ens espera sang, suor i llàgrimes, per dir-ho amb l'expressió famosa. I vull creure que la sang serà metafòrica. Mentrestant, no podem afluixar...

pd 509 (Bona Diada!)

ARA, dimarts, 11 de setembre del 2012

AMB ESPRIU, PER LA LLIBERTAT

Sebastià Alzamora

Vaig trobar un encert que, per al vídeo de la mani, l'ANC  triés el poema XXXVIII de La pell de brau, de Salvador Espriu: és el que conté el vers "els homes no poden ser si no són lliures"...

És bo que un país amb ganes de ser-ho s'acompanyi dels seus poetes, que no són res més (però tampoc res menys) que els grans manobres de la llengua. Pot semblar poca cosa, però creguin-me: sense aquests manobres no s'aixequen parets. I sense parets no hi ha cases, ni país.

Algú podria objectar que Salvador Espriu va ser un gran poeta, però que no era independentista. En efecte, a Espriu li va tocar viure la guerra i la inacabable dictadura (tan inacabable que, en molts aspectes, encara avui s'eternitza), i va considerar més urgent escriure sobre el dolor i l'enyor... Però tampoc es va descuidar d'escriure, com dèiem, sobre la necessitat irrenunciable de la llibertat.

Tot ha canviat, i seria interessant saber què diria Espriu en un dia com avui. Fora absurd fer conjectures, però podem fixar-nos en alguns dels versos que va deixar escrits. Con aquests: "Bevíem a glops / aspres vins de burla / el meu poble i jo. [...] Teníem la raó / contra bords i lladres / el meu poble i jo".

En vers i en prosa, avui (com cada dia) és el primer dia de la llibertat.