pd M73

​ARA dimecres, 5 de juliol del 2017

FDC (Fet Diferencial Català)

​Empar Moliner

... “Què, què, què?”, em pregunta tothom aquests dies. I jo també pregunto: “Què, què, què?” El cas és que al transport públic pots copsar de què es parla, de què es fa broma, què emociona o què avorreix. Vaja, que pots saber “allò que de veritat interessa a la gent” (que sol ser el mateix que t’interessa a tu).

... la mena de broma que demostra que tothom, unionistes i separates, ha acceptat, ha integrat, que Espanya és un estat autoritari. Que això és així.

Estic coneixent gent que dubta què votar. Estic coneixent gent que votarà que sí (la majoria dels que se m’acosten). I estic coneixent gent que votarà que no. Però no estic coneixent gent que faci aquest paper avinagrat d’aquests polítics d’esquerres, que juraven que eren revolucionaris i ara es comporten com aquest personal tòxic que surt als llibres d’autoajuda. La revolució era un monocultiu petitet com un hort. És a dir: estic coneixent molts unionistes que fan broma amb l’autoritarisme rònec d’Espanya, perquè fins i tot en això de l’unionisme aquí es dona el famós Fet Diferencial Català.

pd M72

​ARA diumenge, 11 de desembre del 2016

AMB EL TEMPS A FAVOR

Vicenç Villatoro​

Llegeixo... una frase atribuïda a Pérez Rubalcaba: "A Catalunya la biologia no ajuda: a la gent l’enterren amb la senyera i la bategen amb l’estelada". La frase, dita amb un to compungit, és brillant. Però sobretot indica una actitud preocupada sobre una qüestió essencial en política: a favor de qui va el pas del temps. El món del sobiranisme viu sovint amb una mena d’angúnia impacient perquè té la sensació que el temps li va en contra. Un cert nacionalisme espanyol veu la situació amb confiança, perquè creu que el temps anirà afeblint l’opció independentista...  O ara o mai, tant si es vol com si no es vol. Ho comparteixo. La gent passa de la senyera a l’estelada i no fa el camí contrari. Certament hi ha qui viu al marge de l’una i de l’altra. Hi ha qui s’enterra amb la bandera espanyola i també (però menys) qui s’hi bateja. Hi ha qui es queda a la senyera. Però els que passen a l’estelada ja no tornen, fins ara. El temps va a favor de l’estelada. Excepte en cas que hi hagi una enorme decepció o una enorme clatellada. Llavors el temps pot començar a córrer d’una manera diferent.

pd M71

​ARA  dissabte, 10 de sete​mbre del 2016​

CONVERGÈNCIA COM BATASUNA

Vicenç Villatoro

EL NACIONALISME espanyol de la Transició, modern i desacomplexat, va construir el seu arsenal ideològic i legislatiu en el front basc... quan es va activar el front català, van intentar traslladar-hi automàticament els discursos i les lleis que havien creat per a Euskadi. Hi havia, però, una gran diferència: el factor ETA. La pedra angular del discurs que s’havia construït per a Euskadi era la resposta a la violència d’ETA, en plena ebullició. Traslladar-ho a Catalunya sense ETA ni res que s’hi assemblés demanava un doble salt mortal. Un, insinuar d’una manera o altra que matar, aplaudir els qui maten o rebutjar la violència són només tres matisos insignificants de mètode, perquè el veritablement important (i criminal) és voler la independència. L’altre, situar la reivindicació nacionalista (també la democràtica i massiva) en la marginalitat social. Són dos salts impossibles. Pots tractar Convergència -per exemple- com si fos la Batasuna del temps que ETA matava. Una altra cosa és que algú s’ho empassi. A Catalunya, al món, i potser fins i tot algun dia a Espanya

pd M70

ARA dissabte, 10 de setembre del 2016

GAUDIM DE LA DIADA I DE L'ENDEMÀ

Antoni Bassas

SOVINT VIVIM més confortables en el passat i en el futur que en el present. Idealitzem allò que va ser i dipositem les nostres esperances de felicitat en allò que està a punt de passar. El present ens sembla massa prosaic, i això que la nostàlgia pel passat també és filla de l’amnèsia. I l’excitació pel futur pot acabar en frustració, perquè un cop convertit en present mai no és tan perfecte com ens imaginàvem. La concreció de la realitat té poca poesia. Sant Boi 76 o Passeig de Gràcia 77 són, sens dubte, un passat per sentir-ne alguna nostàlgia, però si gratéssim en aquella realitat, desenterraríem una Catalunya molt tocada en tots els sentits per 40 anys de dictadura. Si volem que el futur del país sigui tan prometedor com el voldríem, cal comprometre’s amb el present i viure’l sense impaciències, assaborint-lo, i no com el que espera el final d’un partit.

pd M69

​ARA dissabte, 4 de juny del 2016

CONSTRUIR UNA NACIÓ

Marina Subirats​

...

Una nació és sempre fruit d’una construcció col·lectiva, de la capacitat de resoldre relativament bé els conflictes interns i presentar-se al món amb una identitat pròpia, amb un conjunt de punts de referència que la singularitzin. Es tracta d’unes característiques que, evidentment, no es donen per si soles, que són producte de la història però també de com cada generació tracta el seu patrimoni social i cultural, l’enforteix o el dilapida.
...
¿Quan serem conscients de tot el que perdem quan desapareix una llengua, o una espècie animal, o un bosc? ¿Quan entendrem que la destrucció és sempre un empobriment, mai un progrés? La centralització és una manera de matar la diversitat, d’enfortir les jerarquies; és, en aquest sentit, una actitud antidemocràtica, per més que la Revolució Francesa tractés d’afirmar el contrari.
... en algun altre aspecte hauríem d’aprendre de França: la capacitat de crear memòria col·lectiva, de mitificar els fets del passat fins a convertir-los en fites, en punts de referència propis i aliens.
...
A Catalunya la mitificació és més difícil perquè el nostre passat gloriós queda molt lluny en el temps: Jaume I, Muntaner, Joanot Martorell, Ramon Llull no són referències fàcils per construir una nació moderna, hi estic d’acord. Però, sobretot, no hem après a valorar les nostres coses;... Les nostres referències comunes són de caràcter popular: els castells, les patums, les festes populars, herència magnífica del passat. Però cal anar més lluny; construir una nació implica valorar la pròpia història i creativitat per mostrar que segueixen transmetent emoció, coneixement i plaer a l’altura del que han fet altres pobles. I això requereix una actitud, una mentalitat i una política que fins ara no hem tingut i que caldria començar a bastir.

pd M68

​EL PUNT AVUI 14 de desembre del 2015

VIATGE A ÍTACA

Jaume Soler i Pastells​
La conjunció gairebé perfecta Kavafis/Riba/Llach –sempre amb l'ombra antiga d'Homer al darrere– han convertit Ítaca en lloc comú en el referent cultural català i horitzó permanent en el nostre escenari polític. Permanent i preeminent si ens referim als darrers sis anys, etapa que denominem des de la simplicitat divulgadora com “el procés”...

L'adaptació catalanesca més recent del viatge odisseic ha convertit per mèrits propis Arenys de Munt –terra endins– en el port de sortida del retorn somiat i volgut...

Escoltant la veu sàvia d'Eudald Carbonell, “hem de comprendre i ser conscients que el procés que ens porta cap a unes noves estructures, si no volem que fracassi, s'ha de plantejar com a irreversible. Només podem assegurar el futur si som capaços d'arriscar-nos en el present”.

L'escull que ara ens immobilitza no el teníem previst –ni tan sols intuït– en el nostre full de ruta: les contradiccions pròpies. Per sort, la magnitud del repte ens ha desentelat la mirada i hem pogut veure que tots els fantasmes són només projeccions dels nostres propis neguits. La sortida és més fàcil que no ens pensàvem: foragitem-los de dins nostre!...

pd M67

​ARA  5 de desembre del 2015

KASA MEVA ÉS KASA VOSTRA SI ÉS QUE HI HA KASES D'ALGÚ

Empar Moliner

​Pel que em diuen amics cupaires, la CUP acull tota mena de sensibilitats (per dir-ho a la manera que toca): anarquistes, gent del moviment okupa, gent vinguda de partits desapareguts... En aquest sentit, doncs, sempre m’ha semblat una bona notícia que els de la CUP fossin independentistes. 

...

La independència ha sumat un grup de gent que fins ara no ocupava portades de diaris (excepte si ocupava edificis). Per fer un país nou, fa falta tothom. I en aquest sentit, trobo a faltar fatxes moderats. Bé, no els trobo a faltar. Però suposo que a la nova República Catalana n’hi hauria d’haver algun. Com a tots els països del món.

És lògic que els moviments extrems — tant per la dreta com per l’esquerra — siguin minoritaris. I és lògic que la majoria d’independentistes estiguin una mica o força a l’esquerra i una mica o força a la dreta. Per tant, els moviments okupes, antisistema, amb ganes de canviar el món poden... d’una tacada, acabar amb la monarquia i amb l’exèrcit tal com el coneixem. Fer el que calgui — excepte tallar colls — per acabar amb la monarquia, és el deure de tot humà decent, trobo. Per tant, cal sumar esforços ara, perquè no sumar-los és decidir que prefereixes ser súbdit espanyol...  I un cop sumats els esforços (aquí hi hauria d’haver els indepes de Catalunya Sí que es Pot, també) tothom es podrà dedicar, en pau i alegria, a fer el que li toca: que és anar contra el govern.