pd M76

​ARA diumenge, 11 de desembre del 2016

ESTIMAR O ESTIGMATITZAR (i 2)

Ignasi Aragay​

(continua...)

I Catalunya? Aquí portem dècades, moltes, foragitant el discurs de l’estigma, construint pacientment el relat d’un sol poble. Portem temps passant-nos de pares a fills aquest esforçat llegat, aquesta memòria de tolerància. Les nostres places, tot i no tenir la solera de les de la Itàlia romana, medieval, renaixentista i barroca, han estat i són bones transmissores cap amunt, cap a la política, d’un missatge d’unitat cívica. Aquesta capacitat de sincretitzar les diferències, aquesta catalanitat porosa, aquest afany de convivència a prova de demagògies, és un tresor tan fràgil com valuós. Un tresor al qual ha renunciat una Espanya que sempre ha viscut amb profunda incomoditat la seva diversitat: ens ha convertit en problema, en estigma. I ja no ho volem ser més. Volem ser solució. Plenament conscients d’on venim i on anem, des de la memòria i el compromís polític, volem renéixer.

pd M75

​ARA diumenge, 11 de desembre del 2016

ESTIMAR O ESTIGMATITZAR (1)

Ignasi Aragay​

... és la segona naixença fruit de construir-se una memòria, quan la persona es fa conscient d’on ve i, per tant, d’on va; quan comprenem que som una petita baula d’una gran història humana, amb la secreta missió de recollir un llegat i transmetre’n un altre, el nostre. D’anar passant paraula, a vegades sense sentit... I en aquest joc de confusió vas construint la teva tremolosa veritat, el sentit de la teva vida, l’abast del teu compromís.
Estimo els qui conec, tendeixo a estigmatitzar els que em són estranys... Una col·lectivitat humana qualsevol, digueu-ne poble, ciutat, nació o estat, funciona quan aconsegueix que hi hagi vides creuades, quan teixeix una xarxa indestriable d’interessos i afinitats, quan foragita la por (a l’altre) i entronitza la curiositat (per l’altre). Quan l’estimació venç l’estigmatització... Quan les places es converteixen en salons de ball i no en camps de batalla, com la del Campo de Siena, on les antigues rivalitats han esdevingut amb els segles un espectacle popular bellíssim.
...

(continuarà...)

pd M74

​ARA dimecres, 5 de juliol del 2017

SOBIRANIA O SOBIRANIA

Vicenç Villatoro

​... . La majoria dels espanyols consideren que Espanya és una (única) nació sobirana. La majoria dels catalans consideren que Catalunya és una nació sobirana. En tots dos casos hi ha més fonaments. Com que a les taules de la llei no hi havia una llista divina sobre quines són les nacions sobiranes, la sobirania sempre s’autoproclama, i per ser efectiva ha de ser reconeguda per propis i aliens. La partida està plantejada ara en els termes essencials: qui té el dret a decidir. Si ens creiem que els catalans el tenen, tot el que en penja és perfectament legal, lògic i raonable. Si es nega aquest dret, si es nega l’existència del subjecte, tot és il·legal i inacceptable. Qui tria? En el fons, cadascun dels ciutadans de Catalunya. Si se senten o no part d’aquest subjecte sobirà. Perquè totes les sobiranies primer es proclamen i després s’exerceixen.

pd M73

​ARA dimecres, 5 de juliol del 2017

FDC (Fet Diferencial Català)

​Empar Moliner

... “Què, què, què?”, em pregunta tothom aquests dies. I jo també pregunto: “Què, què, què?” El cas és que al transport públic pots copsar de què es parla, de què es fa broma, què emociona o què avorreix. Vaja, que pots saber “allò que de veritat interessa a la gent” (que sol ser el mateix que t’interessa a tu).

... la mena de broma que demostra que tothom, unionistes i separates, ha acceptat, ha integrat, que Espanya és un estat autoritari. Que això és així.

Estic coneixent gent que dubta què votar. Estic coneixent gent que votarà que sí (la majoria dels que se m’acosten). I estic coneixent gent que votarà que no. Però no estic coneixent gent que faci aquest paper avinagrat d’aquests polítics d’esquerres, que juraven que eren revolucionaris i ara es comporten com aquest personal tòxic que surt als llibres d’autoajuda. La revolució era un monocultiu petitet com un hort. És a dir: estic coneixent molts unionistes que fan broma amb l’autoritarisme rònec d’Espanya, perquè fins i tot en això de l’unionisme aquí es dona el famós Fet Diferencial Català.

pd M72

​ARA diumenge, 11 de desembre del 2016

AMB EL TEMPS A FAVOR

Vicenç Villatoro​

Llegeixo... una frase atribuïda a Pérez Rubalcaba: "A Catalunya la biologia no ajuda: a la gent l’enterren amb la senyera i la bategen amb l’estelada". La frase, dita amb un to compungit, és brillant. Però sobretot indica una actitud preocupada sobre una qüestió essencial en política: a favor de qui va el pas del temps. El món del sobiranisme viu sovint amb una mena d’angúnia impacient perquè té la sensació que el temps li va en contra. Un cert nacionalisme espanyol veu la situació amb confiança, perquè creu que el temps anirà afeblint l’opció independentista...  O ara o mai, tant si es vol com si no es vol. Ho comparteixo. La gent passa de la senyera a l’estelada i no fa el camí contrari. Certament hi ha qui viu al marge de l’una i de l’altra. Hi ha qui s’enterra amb la bandera espanyola i també (però menys) qui s’hi bateja. Hi ha qui es queda a la senyera. Però els que passen a l’estelada ja no tornen, fins ara. El temps va a favor de l’estelada. Excepte en cas que hi hagi una enorme decepció o una enorme clatellada. Llavors el temps pot començar a córrer d’una manera diferent.

pd M71

​ARA  dissabte, 10 de sete​mbre del 2016​

CONVERGÈNCIA COM BATASUNA

Vicenç Villatoro

EL NACIONALISME espanyol de la Transició, modern i desacomplexat, va construir el seu arsenal ideològic i legislatiu en el front basc... quan es va activar el front català, van intentar traslladar-hi automàticament els discursos i les lleis que havien creat per a Euskadi. Hi havia, però, una gran diferència: el factor ETA. La pedra angular del discurs que s’havia construït per a Euskadi era la resposta a la violència d’ETA, en plena ebullició. Traslladar-ho a Catalunya sense ETA ni res que s’hi assemblés demanava un doble salt mortal. Un, insinuar d’una manera o altra que matar, aplaudir els qui maten o rebutjar la violència són només tres matisos insignificants de mètode, perquè el veritablement important (i criminal) és voler la independència. L’altre, situar la reivindicació nacionalista (també la democràtica i massiva) en la marginalitat social. Són dos salts impossibles. Pots tractar Convergència -per exemple- com si fos la Batasuna del temps que ETA matava. Una altra cosa és que algú s’ho empassi. A Catalunya, al món, i potser fins i tot algun dia a Espanya

pd M70

ARA dissabte, 10 de setembre del 2016

GAUDIM DE LA DIADA I DE L'ENDEMÀ

Antoni Bassas

SOVINT VIVIM més confortables en el passat i en el futur que en el present. Idealitzem allò que va ser i dipositem les nostres esperances de felicitat en allò que està a punt de passar. El present ens sembla massa prosaic, i això que la nostàlgia pel passat també és filla de l’amnèsia. I l’excitació pel futur pot acabar en frustració, perquè un cop convertit en present mai no és tan perfecte com ens imaginàvem. La concreció de la realitat té poca poesia. Sant Boi 76 o Passeig de Gràcia 77 són, sens dubte, un passat per sentir-ne alguna nostàlgia, però si gratéssim en aquella realitat, desenterraríem una Catalunya molt tocada en tots els sentits per 40 anys de dictadura. Si volem que el futur del país sigui tan prometedor com el voldríem, cal comprometre’s amb el present i viure’l sense impaciències, assaborint-lo, i no com el que espera el final d’un partit.