pd 1583 Els anys i els cursos

... En el terreny col·lectiu, aquest curs ha estat el del judici. El curs que ve serà el de la sentència, en què cobrarà més sentit que mai el verb 'persistir'. L’estat espanyol tancarà el cercle de l’escarment, i a Catalunya hauríem d’estar-hi a l’altura.

Antoni Bassas

pd 1582 El fals dilema

(arafamésdunany)

https://www.ara.cat/opinio/fals-dilema_0_1980402020.html

... Llegeixo que l’ANC es debat entre els partidaris d’“implementar la República” i els defensors d’“eixamplar la base”. Es tracta d’un fals dilema... l’acció de govern no impedeix mantenir ben alta la bandera de la lluita antirepressiva, de la mobilització ciutadana. En aquest terreny, una munió d’entitats i col·lectius formigueja a les ciutats i els pobles, fent xarxa, fent-se sentir al carrer, plantant cara a l’unionisme paraestatal. La seva tenacitat no es ressentirà del fet que es constitueixi un govern autonòmic... Al contrari; amb una gestió intel·ligent, tot el moviment independentista se’n beneficiarà. Recordem Fuster: tota la política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres.

Toni Soler

pd 1581 Lavapiés

​(arafamésdunany)

El pensament autoritari espanyol, tan arrelat, s’ha agradat en la fórmula que ha fet servir a Catalunya contra el sobiranisme. És el somni de qualsevol govern autoritari: resoldre-ho tot amb porres, presons i tribunals, i aconseguir a sobre que gran part de l’opinió pública ho aplaudeixi. S’hi ha trobat tan bé, amb la fórmula, que té la temptació de fer-la servir contra qualsevol altre problema, no tan sols el català... Tot se soluciona amb porres, tribunals i presons. Es tracta de generalitzar l’esperit de l’“ A por ellos ”. Amb el matís que aquests "ellos" cada vegada són més.

Vicenç Villatoro

pd 1580 El fatalisme del "tot o res" 2

(arafamésdunany)

Sumar, no restar ni dividir. És així com hem d’encarar els pròxims anys. Amb l’ànim de sumar més persones al projecte d’un país millor, lliure de decidir i de governar-se.... Diguem-nos la veritat: potser vam ser massa optimistes, potser massa imprudents, potser massa valents. I potser, també, no hi havia altra manera d’avançar. Sigui com sigui, ha sortit la bèstia grossa, que ens ha colpejat amb tota la seva intransigència. I ens ha deixat estabornits i dividits. Què toca, ara? Ni tot ni res. Toca refer-nos del cop -tenir cura dels ferits- i tornar a sumar forces. Aprendre la lliçó duríssima. Tocar de peus a terra i mantenir el cap ben alt, mirant a l’horitzó. Tornar a agafar les regnes de la nau, que ara és en mans alienes i va a la deriva, i fixar de nou el rumb.

Ignasi Aragay

pd 1579 El fatalisme del "tot o res"

(arafamésdunany)

Com recordarem la dècada del Procés? Recordarem que vam estar a punt, vam pensar que teníem a tocar dels dits un país nou. Vam ser molt feliços i molt desgraciats...  no té sentit el fatalisme del “tot o res”. Ni ho aconseguirem tot per art de màgia ni el no res és possible. La vida segueix... No som al final de la història... Som una baula de la cadena que ens uneix amb el passat i ens projecta endavant... La història ni ha començat amb nosaltres ni s’acabarà amb nosaltres...

Ignasi Aragay

pd 1578 Contra la rebel·lió (de l'Estat)

(arafamésdunany)

el que cal saber no és què faran ells -que resta clar- sinó com pensem respondre nosaltres, unitàriament i ensems. Que vol dir junts i alhora. Per això sorprèn tant -desconcerta, desubica, despista- que no apliquem la màxima imprescindible que xiula que en temps foscos és quan cal redoblar esforços: que a màxima repressió cal màxima generositat. Les derives repressives i les autoritàries se sap com comencen i mai com acaben. Si sabem res és que la lluita en contra és llarga, persistent i constant, i que com més por només hi ha més servilisme... si volem sortir-nos-en, caldrà desobeir i superar tota excepció. Fa cinc mesos, volent ser una república decent, vam aprendre a ser un poble resistent...  Abans que condemnats a la por, condemnats sempre a l’esperança.

David Fernàndez

pd 1577 Encallats a dues bandes 2

(Arafamésdunany)

... el republicanisme i l’independentisme es troben també encallats en una tessitura que no aconsegueixen dur endavant, a pesar d’haver rebut un mandat clar, llampant i urgent... Han reaparegut els vells fantasmes del sobiranisme i de les forces catalanes de progrés, en forma de temors, suspicàcies, rancors i divisions internes que en algun moment havien arribat a semblar superats però que no ho estaven. Les intencions de cadascú deuen ser les millors, deixem-ho aquí, però el fet és que és tan nociu per als ciutadans haver de patir la repressió d’un estat cada dia més aliè a la democràcia com les maniobres d’uns líders que no estan a l’altura del seu electorat... Encallats a dues bandes, l’única actitud correcta és la que va enunciar Marcel Mauri : “Mentre la repressió continuï, deixem de titllar-nos de covards, traïdors i hiperventilats. És més urgent que mai treballar des de la unitat dels demòcrates”. L’escoltaven el president Torrent i dirigents de Junts per Catalunya, ERC, la CUP i Catalunya en Comú. Tots són necessaris per sortir de l’encallament.

Sebastià Alzamora