1) Torni a descobrir que anar al cine en català és un acte de militància.
2) M’adoni que la genuïnitat és directament proporcional a l’edat del parlant.
3) Trobi errors greus tant als informes de l’escola com de les
extraescolars que pago religiosament. No sé si és per sentir-se
alleujat, però quan són en castellà també passa.
4) Llegeixi i senti comentaris de mestretites. Sí, acabo de dir que
demano pulcritud, però d’aquí a repetir receptes caducades i poc
fonamentades hi va un abisme.
5) Comprovi com s’estén la moda del ‘bilingüisme actiu’. En una reunió
amb gent diversa (tipus AFA, per exemple) l’última moda és anar parlant
en català i en castellà per trossos, “per si de cas algú no entén el
català” (esclar, tothom entén el castellà, tant li fa que siguin russos o
suecs acabats d’aterrar). Així no ens poden titllar d’intolerants.
Ja veig que no fer-se mala sang no serà bufar i fer ampolles. Però la
intenció és el que compta, oi? Que tingueu una bona entrada d’any.
Maria Rodríguez Mariné
