divendres, 10 de gener del 2020

pd 1712 Aquest 2020 em proposo prendre-m’ho amb més calma quan…


1) Torni a descobrir que anar al cine en català és un acte de militància.
2) M’adoni que la genuïnitat és directament proporcional a l’edat del parlant.
3) Trobi errors greus tant als informes de l’escola com de les extraescolars que pago religiosament. No sé si és per sentir-se alleujat, però quan són en castellà també passa.
4) Llegeixi i senti comentaris de mestretites. Sí, acabo de dir que demano pulcritud, però d’aquí a repetir receptes caducades i poc fonamentades hi va un abisme.
5) Comprovi com s’estén la moda del ‘bilingüisme actiu’. En una reunió amb gent diversa (tipus AFA, per exemple) l’última moda és anar parlant en català i en castellà per trossos, “per si de cas algú no entén el català” (esclar, tothom entén el castellà, tant li fa que siguin russos o suecs acabats d’aterrar). Així no ens poden titllar d’intolerants.
Ja veig que no fer-se mala sang no serà bufar i fer ampolles. Però la intenció és el que compta, oi? Que tingueu una bona entrada d’any.
Maria Rodríguez Mariné

dijous, 9 de gener del 2020

pd 1711 La Catalunya Bernardos

(arafa...)
Gonzalo Bernardos –professor titular d’economia de la Universitat de Barcelona– va dir ahir al programa del Basté que els llaços grocs són “escombraries que contaminen”. Ho va dir, hi va insistir i ho va remarcar amb la mateixa falta de respecte que té pels pronoms febles. La idea, expressada amb una cruesa espatarrant, ni és nova, ni és seva, ni la comparteixen només uns quants. Per bé que l’enquesta recent de 'La Vanguardia' constatava que el 77% dels catalans estan en contra de l’empresonament dels membres del Govern de Catalunya, del president d’Òmnium i del de l’ANC, n’hi ha que rebutgen fins i tot el símbol –inofensiu i reivindicatiu– que reclama la seva llibertat. En nom de la Constitució i de la llei, però sense respectar la llibertat d’expressió, veiem que es despengen pancartes a favor de la llibertat dels presos polítics, es demonitza el color groc, s’increpa gent que porta el llaç, es fan ràtzies tabarnícoles a les platges i s’arrenquen “plàstics que contaminen” –per dir-ho en termes de la Catalunya Bernardos– als ponts de les autopistes. Tot pel medi ambient, esclar. Tot per netejar el país d’un independentisme que s’admet com a idea però no com a aspiració legítima de, més o menys, la meitat de tot un poble.
Xavier Bosch

dimecres, 8 de gener del 2020

pd 1710 Sí, són presos de la pitjor política

(arafamesdunanyimig) !

Pedro Sánchez no és Rajoy, com Zapatero no era Aznar, i l’independentisme ha d’aprofitar les diferències que hi trobi, encara que sigui per fer valer els vots del Congrés que van permetre al líder del PSOE convertir-se en president del govern espanyol. Però l’Estat continua sent l’Estat, tant si el governa un somriure com si el governa un bigoti. Per això Sánchez s’arrenglera amb el seu ambaixador, i marca la ratlla: a Espanya no hi ha presos polítics. La frase no resisteix l’arbitrarietat de les acusacions als Jordis, ni l’acusació de rebel·lió a la resta de presos i exiliats, quan resulta que el jutge sosté arguments com ara que hi ha rebel·lions sense armes i que el responsable de la violència policial és qui va convocar el referèndum. Això no és justícia, és política i de la pitjor.
Antoni Bassas

dimarts, 7 de gener del 2020

pd 1709 Urna Power

(arafamesdunanyimig)
 
El jutge Llarena acusa de rebel·lió els presos polítics catalans dient que el 20-N i l’1-O hi va haver violència. La va “produir” la policia, però és “culpa” dels acusats... És a dir, se’ls podria condemnar a 30 anys perquè “sabien” que es produiria i van “incitar” que es produís “demanant el vot”. D’entrada, hi ha dos plans. Els processats (tangibles) i l’Estat (intangible). Per què? Perquè si s’acusa els processats de la violència que va exercir la policia, potser, primer de tot, se n’hauria d’acusar la mateixa policia. Però la policia és la que fa l’informe de la violència. Neh. De moment, això obre la porta a culpabilitzar a tothom per provocar. Com Inés Arrimadas quan justifica les agressions a persones que duen llaç groc... Si algú de nosaltres també “sabia” que hi hauria violència, ¿hauria també de ser acusat de rebel·lió per no haver marxat a casa? ¿I si va enviar 'whatsapps' demanant més gent? Diguin el que diguin, l'1 d'octubre vam fer una cosa increïble
Empar Moliner

dilluns, 6 de gener del 2020

pd 1708 Instruccions per fer-se feixista

(Nota: avui excepcionalment recomano vivament la lectura, plena de sarcasmes, d'un llibre: "Instruccions per fer-se feixista" de Michela Murgia, i us en poso un tastet.)

"És feixista qui actua com un feixista"
" Poder expressar el dissentiment pot ser molt democràtic, però el dissentiment per ell sol no produeix democràcia si no provoca algun canvi"
" Les paraules generen comportaments, i qui controla les paraules controla els comportaments"
"La complexitat no s'ha de simplificar, s'ha de banalitzar. Simplificar significa treure lo superflu i conservar lo essencial; però és justament allò superflu el que genera l'útil soroll de fons que converteix totes les veus en iguals i neutralitza el dissentiment"
"No ens podem convertir en feixistes sense tenir o inventar un enemic"
... 

diumenge, 5 de gener del 2020

pd 1707 Democràcia internacional, o res (i 2)

(arafamesdunanyimig)

... No és pas dolent que la meitat del país pensi que ser independents és millor que estar units a Espanya... El problema és que aquesta divergència es mantingui en el temps per portar-nos enlloc. Per tant, cal donar-hi una solució. I l’única solució civilitzada que tenim a l’abast consisteix a votar –sembla que en això hi ha majoria–. Fins que no es faci un referèndum sobre la independència de Catalunya, l’enquistament romandrà. No entenc que hi hagi, encara, plantejaments sobre moviments unilaterals –tant per proclamar la independència com per mantenir-nos units a Espanya... El nostre problema només té solució internacional. I una demanda sostinguda i intensa reclamant un referèndum d’autodeterminació és imbatible. Té les de triomfar. I Espanya ho sap. La seva postura no s’aguanta. Perquè no hi ha alternativa. Són pocs els que, fronteres enllà, poden oposar-se al dret a votar...Qualsevol acció unilateral que no inclogui aquest dret no comptarà amb cap ajuda internacional. Durant molts anys la societat civil catalana ha anat un pas per endavant de la classe política. Ara aquesta societat ha demostrat que pot avançar més de pressa en temes polítics, també. Però un Parlament fragmentat, fruit d'un sistema electoral pervers que prima el partidisme i la mediocritat, ho està posant tot molt difícil.
Xavier Roig

dissabte, 4 de gener del 2020

pd 1706 Democràcia internacional, o res (1)

(arafamesdunanyimig)

Darrerament s’ha posat de moda dir que una “societat està dividida” quan simplement es manifesten dues opinions divergents. No només s’aplica a Catalunya... L’abús d’aquesta qualificació acostuma a venir d’aquells per als quals la situació preexistent –justa o injusta– ja els estava bé. ...  A Catalunya, tots ho sabem, són els unionistes. Però, esclar, en el nostre cas ja estàvem dividits entre independentistes i unionistes. El tema és que ara els separatistes fem xivarri i abans no. Perquè, ves per on, hem esdevingut molts. Tants, que hem guanyat les eleccions... Els catalans, com en tots els països, estem dividits en dos en tots els temes. Els que pensen que l’euro és un gran invent i els que creuen que va ser un error. Els que tenen fe religiosa i els que no. Els amants de la platja a l’estiu i els que l’odien. Els que els agraden els cargols a la llauna i els que els prefereixen amb suc. Etcètera. ... Catalunya, com qualsevol altre país, està multidividit. I aquesta diversitat és lògica i saludable. Dota les societats de cromatisme. Aquestes diversitats dicotòmiques no són dolentes, sempre que no causin bloqueig...
Xavier Roig