pd 1803 Inviolable

(arafa...)

 L'article 56.3 de la Constitució espanyola diu que “la persona del rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat”... no he sentit cap argument sòlid que fonamenti moralment, políticament, aquesta inviolabilitat, que resulta molt estranya en el segle XXI. Per què convé al bé comú dels ciutadans que la figura del monarca estigui exempta de responsabilitat? Al rei sí que li convé, però ¿què s’hi guanya en bon funcionament i prestigi de les institucions, en equitat, en transparència, en justícia, consagrant aquesta estranyíssima excepció? Ni tan sols hi ha arguments utilitaristes -és injust, però útil- que tinguin alguna possibilitat de ser presos en consideració... Com tantes coses en la Constitució, són així perquè sí. Perquè no es poden debatre. Perquè formen part d’una transició que era, de fet, una transacció, i el pacte va ser deixar certes coses eternament fora del que és possible debatre. Perquè sí. Però ho diem als nens, de ben petits: perquè sí no és mai una resposta.

Vicenç Villatoro

pd 1802 La indiferència

(arafa...)

  Hi ha una cosa més escandalosa que els continguts hiperideològics, partidistes i insultants dels xats d’alguns jutges sobre el sobiranisme català: la indiferència amb què ho ha rebut el món polític i mediàtic espanyol. La majoria ha callat, una part ho ha trobat normalíssim i fins i tot una altra ho ha aplaudit com la reacció natural dels demòcrates en defensa de la Constitució... Però el tema de fons dels xats no és la independència de Catalunya, és la qualitat de la democràcia espanyola, la credibilitat democràtica de les seves institucions centrals, les que tenen l’obligació d’arbitrar serenament... La indiferència davant d’aquests xats no és un posicionament sobre la independència. És que el debat sobre el sobiranisme català ha servit com a coartada per no parlar sobre la qualitat de la democràcia espanyola o per assistir amb indiferència a la seva degradació.

Vicenç Villatoro

pd 1801 Per a en Papitu

... La mort és cruel: ens arrabassa persones que estimem i que ens estimen, posa el punt final a tants projectes, ens imposa la certesa que mai més podrem discutir amb els que ja no hi són, intercanviar convenciments i dubtes, sopar, menjar gelats i beure orxata en les nits caloroses d’agost, anar a les estrenes, xafardejar, criticar, riure i plorar per la situació del país i per la desaparició d’amics comuns. És cruel, sí. I a sobre, venjativa, perquè ens inunda amb un gavadal de records inconnexos, barrejats, coses que ja havíem oblidat del tot i que ara tornen amb tota mena de detalls, amb les olors, la temperatura de l’aire, els vestits que portàvem...

Narcís Comadira

pd 1800 El Papa predica sol

... vivim temps en què la fe es reclou en l'àmbit privat, d'on segurament no hauria d'haver sortit. I és així, amb la ciència liderant l'espai públic, i les creences confinades a casa de qui les tingui, quan raó i fe potser no són incompatibles. Com a societat, no podem prescindir de la ciència ni tampoc menystenir aquelles persones que, individualment, necessiten la fe per viure i sobreviure...

Albert Om

pd 1799 La Fura i la ferida del llaç groc

(arafa...)

L’estat espanyol, encara que no ho sembli, se sent en una situació d’extrema fragilitat. Sap que disposa de la força, però no està segur que tingui la raó. El llaç groc burxa, precisament, en aquesta ferida. Per això, desperta reaccions tan extemporànies com la que vau patir La Fura dels Baus, a Madrid.​.. Podem parlar de què diuen aquests fets de La Fura dels Baus, de qui us ha vist i qui us veu, d’on han quedat la llibertat i la transgressió que han acompanyat el vostre talent excepcional durant tots aquests anys... però encara és més desolador veure​ ​la intransigència d’una societat que ha vist i escoltat tot tipus de reivindicacions, pancartes i manifestos a dalt d’un escenari i ara no tolera que seixanta-vuit persones no portin llaços grocs i dues sí.

El llaç els incomoda perquè els posa davant del mirall i no s’acaben d’agradar. Prefereixen una estelada que un llaç. Perquè el llaç parla d’ells. De si han tingut la reacció més democràtica possible a la demanda sostinguda i majoritària de milions de catalans. Saben que no ho estan fent del tot bé, però hi ha un valor suprem a preservar. Per celebrar un referèndum, no es poden violentar les lleis. Per la unitat d’Espanya, sí. Per això, volen erradicar el llaç groc de la seva vista. És desolador​... que​ us facin genuflexionar –també a La Fura– si voleu continuar treballant a Madrid. Per dos tristos llaços.

Albert Om

pd 1798 Et pot agradar o no, però segur que no et deixa equidistant

(arafa...)

Aplaudeixo la Fura dels Baus perquè ha aconseguit transgredir. 'Épater les bourgeois... Per això em trec el barret davant del que van fer al Teatro Real de Madrid. Aparentment van representar 'Faust', sense espaterrar els burgesos del públic, inclòs el rei d’Espanya. Però al final dos membres del grup van sortir a saludar amb un llaç groc. I llavors sí! Un sector dels espectadors, finalment escandalitzat, va xiular... L'endemà l’acció teatral continuava. El director de la companyia va proclamar: "Estic desolat, ja que considero que els fets han sigut totalment desafortunats i fora de lloc. En la meva opinió, no s’han de barrejar els posicionaments polítics personals amb l'àmbit professional". I va explicar que Castells i Flores, els dos homes del llaç, són "dos col·laboradors que no formen part de la companyia" i per això va demanar "que no es vinculin els fets d'aquesta nit amb el nom de La Fura dels Baus".

Ara el que caldria és que, després de l’acció dels llaços i de l’acció de les disculpes, la companyia completés la trilogia amb una altra acció basada en el pelegrinatge cap a la cua de l’atur dels dos elements conflictius. Una versió del calvari de Jesucrist, on tots dos carregarien una creu groga en la qual, al final, serien crucificats. Proposo estrenar-ho al Tarraco Arena...

Empar Moliner

pd 1797 Un sentit per a l'expressió "Bona Pasqua"

(arfadosanys)

 

S​i el Nadal cristià es va fer seva la festa del solstici d’hivern, la Pasqua es va fer seva l’alegria de la resurrecció de la natura que semblava morta. La tardor és elegant però conclusiva. La primavera és potent i va cap amunt. És la festa de la nova vida: quan tot està més mort, tot pot tornar a començar i, “per tant, supera aquest pessimisme que afecta més el món urbà que el món de pagès”, segons el que vaig sentir-li dir a Raimon Panikkar, que afegia: “L’alegria és possible si hi ha regeneració constant i això és la festa de Pasqua, una resurrecció personal” per anar separant el jo de l’ego. “L’ego és aquell que no pot deixar de fer les coses que nosaltres mateixos reconeixem que no ens van bé. El jo és cultivar la pròpia vida. L’home culte cultiva. No fuig d’ell mateix. I si fuig, no podrà fer-ho, perquè no podem fugir de nosaltres mateixos”.

Antoni Bassas