pd 1913 L'altre esperit del 12 de febrer

(arafa...)

 Veure marxar els presos polítics cap a Madrid a bord d'un autocar de la Guàrdia Civil ha estat com veure passar la història de Catalunya, i no en la seva hora més bella, precisament. Tampoc en la d’Espanya. Considerar que un problema polític tan democràtic com la reclamació d’un referèndum es pot traslladar, jutjar, condemnar i empresonar és un error de càlcul. El judici és la solució si Espanya aspira a la victòria. Si s’aspira a una solució acceptable per a Catalunya, el judici és un error encara més gran que la violència policial desplegada l’1 d'Octubre, perquè més de dos milions de persones se senten asseguts al banc dels acusat... 

Antoni Bassas

 

pd 1912 De la A a la Z

 

(arafa...)

Les anomenades “minories sexuals”, o col·lectius que durant molt de temps han sofert discriminació a causa de les seves tendències en aquest camp, frueixen cada cop més de les llibertats que els pertoquen, la permissivitat que és del cas i els drets consuetudinaris de tothom... uns quants d'aquests col·lectius s’han aplegat -si més no als diaris i amb vista a la publicitat- en unes sigles força irreconeixibles: LGTBI, que representa lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals i intersexuals; cosa, la darrera, que no s'acaba d'entendre a qui representa exclusivament... Si tenim present que la vida sexual presenta unes variacions gairebé infinites, no serà estrany que calgui afegir-hi alguna lletra més... Per exemple: ¿no hi ha zoòfils, al món? Per tant, haurem de dir LGTBIZ. ¿No hi ha, també, onanistes? Doncs una altra lletra, la O. ¿No hi ha nimfòmanes? Ja ho crec, que n’hi ha; doncs ara tenim LGTBIZON. Home! També hi ha homes que els agraden -només això- les mènades, nimfes furioses del seguici de Dionís. Doncs ja tenim LGTBIZONM. ¿I els sadomasoquistes? Entra de cop una altra lletra, la S: LGTBIZONMS. Tantes realitats i amb un nom tan impronunciable! La llista es faria tan llarga que només tenim, vist el problema per endavant, dues solucions: o anomenem aquesta suma de “minories” maltractades i mal enteses durant molt de temps amb el qualificatiu de “la gent de l’abecedari”, o sempre en quedarà una o altra per identificar, catalogar i defensar. Això sembla una facècia, però com tantes coses que passen als nostres temps “políticament correctes”, amaga una qüestió molt preocupant: la catalogació simplista de determinades minories a efectes de la propaganda (i també de la llibertat, esclar) dissimula una vegada més el problema de fons, el de debò: mentre ningú no faci mal al seu proïsme i tot es faci amb aquiescència, és millor defensar la llibertat i els drets de tot el gènere humà sense discernir i catalogar les persones pels seus costums de llit i d’entrecuix, que són, comptat i debatut, peccata minuta.

Jordi Llovet

pd 1911 La unitat desunida

 

(arafa...)

...  El panorama és menys unitari que mai, l'espai del centredreta sobiranista que en un cert moment va liderar Artur Mas està esmicolat, i tanmateix la seva principal estratègia, pel que sembla, continua essent assenyalar ERC com a factor de divisió i -quan escau- de rendició a l'enemic. Es tornen a demanar llistes unitàries... Però ERC vol les mans lliures per poder maniobrar... i per poder bastir ponts amb els comuns, que poden ser els aliats ocasionals de l’independentisme, a Barcelona i al Parlament, si van mal dades. Ja ha quedat demostrat que ex-convergents i republicans sumen més per separat (com a les eleccions de fa un any) i, tenint en compte les seves tírries i les seves diferències estratègiques, farien bé de preparar-se per construir dos projectes sòlids, que interpel·lin votants de totes les filiacions; i la famosa unitat, en lloc de ser una paraula buida, una arma llancívola per a usos electorals, s’hauria de reservar per fer front comú davant dels atacs inevitables dels aparells de l'Estat.

Toni Soler

pd 1910 ¿Ja no és progre l'humanisme?

 

(arafa...)

... L’humanisme, com tota filosofia que pretén donar sentit a la vida, parteix de creences que la ciència no pot demostrar. Creu -contra el postmodernisme- que la naturalesa humana existeix, que és en part responsable del seu destí -és a dir, lliure- i que el gran objectiu de les persones i les comunitats és esdevenir més humanes a través d’un progrés moral que, en la mesura que humanitza, ens reconcilia amb la nostra naturalesa i ens permet morir amb una certa pau. ¿Està tot això passat de moda? ¿És carca? ¿És pensament judeocristià disfressat de racionalisme? ¿És una empanada mental?... algunes d'aquestes creences tan "progres" i à la page sí que desemboquen en autèntiques empanades. Com la de la pobra Ruth Beitia dient-li a Carlos Alsina “S’ha de tractar per igual un animal, un home o una dona si són maltractats. Són tots éssers humans”... Al segle XXI, gràcies al progrés moral, no es pot ser humanista sense defensar la igualtat de gèneres i evitar tant com es pugui el patiment dels animals. I ningú que vulgui ser més humà es pot oposar a l’avenç tecnològic. Però hi ha feminismes, animalismes i tecnologies que neguen la naturalesa humana o no la conceben com el punt de partida per fer un món millor. Un punt de partida comú a totes les identitats de gènere, i que exclou tant els animals com els robots.

Albert Pla Nualart

pd 1909 Em nego a convertir-me en un català ressentit

 

(arafa...)

No ho aconseguiran. Com molts, ja vaig ser durant uns anys un català emprenyat. Me’n recordo perfectament: els trens no funcionaven, hi havia apagades de llum, la catalanofòbia havia començat a campar alegrement per les Espanyes, l'escola començava a estar seriosament en el punt de mira, les retallades treien el cap... Tot aquell malestar es va acabar canalitzant en positiu cap al dret a decidir. Va ser el que després s’ha batejat com “un empoderament col·lectiu”. Així va néixer l’independentisme de masses. De la mala maror en va sortir una gran il·lusió. El que ara alguns volen qualificar com a moviment excloent, ressentit i divisor, va ser en realitat tot el contrari. Va sorgir precisament per evitar que la societat catalana, que se sentia maltractada, caigués en una deriva victimista de la qual en tragués profit un lideratge populista com els que ara veiem pel món...

L’independentisme no només va sortir al carrer a manifestar-se, sinó també a participar: la gent es va associar, va opinar, va treballar des de la base. Es va desfermar una gran energia cívica, si voleu un punt naïf i ingènua: entre tots ho farem tot. El catalanisme va viure un nou esclat popular i, alhora, un gir conceptual: s’aparcava la idea de reformar Espanya per passar a la de construir un nou estat d'Europa... el pas cap a l'independentisme no ha estat tant fruit d’una radicalització com d’una maduració, a remolc de les transformacions socials i tecnològiques d'una societat catalana i un món globalitzats i, esclar, de l’enrocament de la societat espanyola...

No és raonable pretendre aturar el temps en el referèndum de l’1-O del 2017. L'únic que en sortirà és el català ressentit: ressentit amb l’Espanya repressora i amb la classe política catalana. Les coses no van anar com havien d'anar i, per tant, es busquen culpables dins i fora... Aquest camí no porta enlloc. Si no en sortim, efectivament convertirem en un mer parèntesi històric els anys lluminosos entre el català emprenyat i el català ressentit, de nou només capaç de sentir-se víctima. Ni les autèntiques víctimes -els qui són a la presó o a l’exili- ho volen. Segurament són els que menys ho volen. Tornem, doncs, a convertir la mala maror en una il·lusió. Potser aquest cop amb menys audàcia i més eficàcia.

Nota: Es pot llegir l'article sencer en aquest enllaç: https://www.ara.cat/opinio/Em-nego-convertir-me-catala-ressentit_0_2169383075.html

Ignasi Aragay

pd 1908 La primavera emparaulada

(arafa...)

 

... El pitjor de tot és que la nostra societat occidental està rendida al diner i, per tant, al poder... . Ara començarà aquest judici injust armat contra els presos polítics catalans. Hauran estat més d’un any en presó preventiva, preventiva de què? El senyor Sánchez podia haver-los alliberat. Per què no ho ha fet? Pels vots. Pel poder. Perquè el senyor Sánchez governa en un país que qualsevol gest de justícia o de pura pietat envers uns polítics privats de llibertat fa perdre vots. I per què? Doncs perquè aquests polítics són catalans. Catalunya fa perdre vots. O guanyar-los. Fer alguna cosa en favor de Catalunya els fa perdre. Qualsevol cosa en contra de Catalunya els fa guanyar. La pura irracionalitat. Però Espanya ha sembrat i conreat aquest odi contra Catalunya i ara n’ha de collir els resultats. Veure's abocada a la irracionalitat. Els polítics catalans, els empresonats, els exiliats i els que fan la viu-viu per aquí, estan tots barallats. També pels vots, és a dir, pel poder, és a dir, en últim terme, pels diners. Catalunya és així. I és decebedor per a la meva petita esperança. Però l’esperança viu més enllà de la raó... el que seria racional és la unió. Tots junts... Però la petita esperança es lleva cada matí. Més enllà de la racionalitat, de l'odi i de la injustícia...

Narcís Comadira

 

pd 1907 Acabar amb la queixa

 

(arafa...)

... Al llarg de tres dècades, aquest plantejament, que ara alguns enyoren pel que tenia de realista, no va servir ni per consolidar una autonomia plena (és a dir, transferència real de poder polític) ni per millorar el quadre emocional del mosaic peninsular. L’anticatalanisme no va minvar, ni va deixar de ser utilitzat tant pel PSOE com pel PP quan Pujol pactava amb el govern de torn. I a Catalunya, la constatació que l’autonomisme tocava sostre va alimentar l’independentisme, més madur tant en el seu contingut com en la seva retòrica, més atractiu per la duresa de la crisi econòmica... En els últims anys, mentre a tot Occident l'extrema dreta guanya posicions i s'imposa el rebuig a l’altre, una part molt important d'Espanya ha trobat en l'independentisme català l’excusa perfecta per afirmar-se i per descarregar les seves frustracions... a Espanya l’altre no és tant l'immigrant com un teòric conciutadà a qui no es vol expulsar, sinó asimilar-lo per la força. Els qui ens considerem de nacionalitat catalana -independentistes o no- som el principal objectiu de l’odi ètnic dels votants de Vox, del PP o de Ciutadans. Aquest paperot (l’intrús, el foraster) l’hem anat fent durant segles, abans en substitució dels jueus, ara en substitució dels estrangers. Espanya és un país on la xenofòbia és de caràcter intern, la qual cosa constitueix una evident contradicció. ¡Però resulta tan útil!..

és urgent i necessari que la nostra relació amb Espanya es basi en la llibertat i en el sufragi, ja sigui per assolir una separació endreçada o una adhesió consentida i mútuament respectuosa. L’independentisme respon a un desig de sortir d’aquest cul-de-sac que fa que els catalans no puguem considerar-nos subjecte polític; aquest fet és el que justifica la queixa continuada, sobre la qual és impossible construir cap projecte.

Toni Soler