dijous, 8 d’octubre del 2020

pd 1955 Adéu, Caputxeta!

(arafa...)
A l'Escola Tàber retiren 'La Caputxeta Vermella' i dos-cents títols més per sexistes. En són, de sexistes. I moltes més coses. A 'La Caputxeta' hi ha maltractament animal: li obren la panxa al llop amb unes tissores i l'hi tornen a cosir (sense que es desperti). Hi ha abandó dels ancians: l'àvia viu sola, sense cuidador, i se li ha de dur el menjar. Hi ha tracte vexatori als menors: la nena no és anomenada pel seu nom, sinó per la peça de roba que duu. La nena confon el llop amb l'àvia, cosa que demostra que li calen ulleres. El llop li dona respostes populistes a les preguntes que li fa. A part, hi ha un episodi obscur. El llop es menja la iaia (sencera, que és impossible) i tot seguit se'n posa la camisa de dormir i la gorra i es fica al llit. Però quan la iaia surt de la panxa del llop, en surt vestida!... 

'La Caputxeta', 'L’aneguet lleig' o 'La caseta de xocolata' els hi he explicat (a les meves filles) per, després, poder-los esmicolar. ¿Un llop que parla, 'bullying' a un ocell, canibalisme i segrest...? Hem rigut sempre dels contes dels germans Grimm perquè, no falla, els dos fills grans són estúpids sempre i el llest sempre és el tercer... Jo no els retiraria, aquests contes. Tampoc retiraria 'Les aventures de Tom Sawyer' o 'Els Goonies' o la cançó 'El senyor Ramon' (escolteu-la i veureu de què parla!). Quan ets molt petit, el que et fascina és que la casa sigui de xocolata. I quan ets més gran, i crític, ja entens que a aquells pares els haurien hagut de prendre la custòdia.  
Empar Moliner

dimecres, 7 d’octubre del 2020

pd 1954 La universitat dels covards

 

Rectors i degans no volen problemes amb les minories xantatgistes. Per això els qui haurien de ser els darrers sentinelles del pensament crític han acabat convertits en pobres persones sempre disposades a rebaixar-se tant com calgui quan ensumen el mínim conflicte amb els estudiants més radicalitzats. La plaga d’estupidesa als òrgans de govern de les universitats té aires de pandèmia...

Que els nostres avantpassats eren racistes ja ho sabem. N'hi ha prou entenent que eren gent d'un altre món per posar les coses a lloc i seguir honorant les figures més notables que feren aportacions valuosíssimes perquè el nostre món fos millor. David Hume n’és una. Així que la decisió de la Universitat d'Edimburg (d'enviar-lo a la paperera), més que llum sobre el passat, el que fa és il·luminar l'estupidesa creixent del present... Això els sitúa en la categoria dels covards o estúpids, o les dues coses al mateix temps...

Si tot això passa a les universitats, amb gent que considera el saber com la primera baula de la cadena de la civilització, imaginem què podem esperar quan són regidors, amb els coneixements històrics d’un analfabet, els impulsors de mocions per retirar honors a un home com Heribert Barrera

El segle XVIII, el de Hume, fou el de les llums. El XXI va guanyant-se a pols ser batejat, sense aigua beneïda perquè ningú se senti ofès, com el de les rucades.

Josep Martí Blanch 


dimarts, 6 d’octubre del 2020

pd 1953 "Reality show"

(arafa...)
 Una part de la campanya electoral a Catalunya serà una mena de 'reality show' televisiu que s'emetrà diàriament per les cadenes espanyoles, per al públic d'aquí i d'allà que es construeix l’opinió a través d’aquestes pantalles. Una mena de 'Gran Hermano', de la gamma més xisclaire i tronada, on les concursants intentaran guanyar-se la simpatia del seu públic exhibint 'valores castrenses', allò que en el vell llenguatge televisiu políticament correcte se'n deia 'agallas'. Així, les concursants se sotmetran –o fabricaran– a les situacions on més puguin exhibir xuleria xavacana ... –més capacitat d’insultar–, amb la convicció que qui més demostri les qualitats de pinxo de barri més adhesions trobarà en la seva audiència...  Segons com... li estaran fent –i pagant– la campanya a Pedro Sánchez, que mirant de no fer res i de callar tant com pugui, acabarà semblant centrista al costat de tanta excentricitat. Quan el concursant juga a fer-se el 'solo ante el peligro', pot ser que provoqui simpatia. O pot ser que faci por.
Vicenç Villatoro

 

dilluns, 5 d’octubre del 2020

pd 1952 Aromes d'un altre temps - L'aire "vintage del discurs de la dreta espanyola recorda alguns dels lemes franquistes

(arafa...)
... 5. “La Reconquista comienza en tierras andaluzas y se extenderá en el resto de España”. Compte de Twitter de Vox, 2 de desembre del 2018, després dels resultats a les eleccions andaluses.

5. “Nos hallamos en una nueva reconquista, y nuestra Granada, hoy debe ser Barcelona, en donde hemos de extirpar a todos los traidores y salvar a los buenos españoles que hay allí, prisioneros del separatismo”. Francisco de Cossío, periodista, Hacia una nueva España; de la revolución de octubre a la revolución de julio 1934-1936 (1937).

6. “No concederemos indultos si hay condena a los independentistas”. Albert Rivera, president de Ciutadans. Congrés de Diputats, 11 de febrer del 2019.

“El lunes registraremos una proposición de ley para prohibir los indultos a condenados por sedición y rebelión. El golpe al Estado perpetrado por los independentistas no puede quedar impune”. Compte de Twitter de Pablo Casado, president del PP, 22 de setembre del 2018.

6. “Del diccionario quedarán borradas las palabras perdón y amnistía”. Tinent general Gonzalo Queipo de Llano, Unión Radio Sevilla, 27 d’agost del 1936. ...

Joan Esculies

dissabte, 3 d’octubre del 2020

pd 1951 Jo acuso

 

(arafa...)
... Una democràcia necessita que el poder polític sigui fiscalitzat. Un poder democràtic ha d’acceptar -ha de voler- ser qüestionat pels intel·lectuals, per la premsa, per la gent. No ha de tenir por, no pot parapetar-se rere els murs de l’Estat, rere el concepte arcaic d’imperi de la llei... No dic ... que Espanya no sigui una democràcia. Dic, això sí, que la democràcia espanyola -inclosa la seva justícia-, davant el repte català estan mostrant greus debilitats i misèries, tota la seva inconsistència, tota la seva arbitrarietat...
... fa 80 anys de la fi de la Guerra Civil, seguida per quaranta anys de dictadura. En termes històrics, aquesta és una democràcia jove i fràgil, bastida damunt l’oblit d’un passat negre. Durant quaranta anys ha preferit fer veure que no existia un franquisme ideològic soterrat que ara, de cop, rebrota amb desacomplexada impudícia i dona ales al discurs d’ultradreta a remolc d’una involució mundial... La democràcia torna a estar en perill, aquí i arreu...

Ignasi Aragay

pd 1950 Un "Dia de la Victoria" que durarà dècades

 

(arafa...)
Qui ens havia de dir que el famós parte de la Victoria de l’1 d’abril de 1939 s’allargassaria en la memòria de certa gent i en molts dels elements que impregnen els discursos de la premsa d'extrema dreta espanyola ( Abc, La Razón, El Mundo i digitals de tota mena i condició)...  
Ja fa molts anys... que el franco-falangisme més descarnat (no tant en la seva versió feixista, però sí en la seva versió nacionalista, xenòfoba i supremacista) ha reaparegut als grans mitjans espanyols i també en moltes empreses editorials... Gairebé tot el que vulgueu llegir, avui, d’aquesta memòria de la infàmia, ho trobareu en original l’any 1939... El 2018, l'intel·lectual orgànic del nacionalisme espanyol (passat per Harvard i Esade, diuen) José Luis Álvarez adoctrina: “Existe una batalla que sorprendrerá a los soberanistas, que piensan que el constitucionalismo no se atreverá a ello. [...] Es la confrontación máxima, concentrada, final. Esta batalla es llevar una reforma constitucional que cancele la inmersión lingüística educativa en una sola lengua...  ens ho planteja per la via de la “mayoría constitucional” (PP+PSOE+Ciutadans) i la força aclaparadora d’aquesta majoria...
... en el Día de la Victoria de cada any (perquè cada any, a partir de 1939, n’hi va haver un), es van anar oblidant els anarquistes, els comunistes, els francmaçons, les Brigades Internacionals, els mestres reformistes, Federico García Lorca i La Barraca, la reforma agrària i una economia moderna. Tot això, que va estar en el magma retòric de la sublevació traïdora contra la República, va anar desapareixent dels discursos. De tots els enemics de l’"España Una, Grande y Libre", només en va subsistir un...  (Catalunya)
Francesc Vilanova

divendres, 2 d’octubre del 2020

pd 1949 El futbol i la coeducació

 

(arafa...)
La meva filla m’ha dit algun cop que se sent millor a l'aula que al pati. La seva germana bessona només se’m queixa que els nens no la deixen jugar a futbol... Des de fa un temps, la dèria d’alguns nens per la pilota és tan intensa que gairebé les ignoren. Com més desregulats són els patis més fidelment reflecteixen les descompensacions de la societat. La centralitat que hi acaba tenint el futbol és un clar reflex de la que té en el dia a dia de les famílies...
La coeducació parteix de la creença que la interacció entre nens i nenes enriqueix i civilitza, i que com menys n’hi ha més primitiva i salvatge -més radicalment binària-és la societat que en resulta. Però coeducar hauria de servir, sobretot, perquè nenes i nens aprenguin a col·laborar en peu d'igualtat, a fer-ho tot entre tots, a no sentir estrany ni aliè res que contribueixi al bé comú... Anem en la bona direcció? No del tot quan  seguim posant l'accent en un trampós empoderament femení: en una igualtat en què sempre són les dones les que ho han de poder fer tot, les que han d'incorporar valors i somnis masculins. I mai són els homes els que s’han d’avergonyir de tenir fills sense fer de pares, de menjar sense cuinar, de ser cuidats sense cuidar, d’escaquejar-se de les feines més dures i desagraïdes. Passa també amb el futbol...  
Albert Pla Nualart