pd 2132 "L'economia" i el benestar

 (arafa...)

... El benestar és fruit del sentiment de créixer humanament: de sentir que som fidels al fi últim de la nostra naturalesa. I anar molt bé de salut (amb esport i dieta) o economia (enriquint-nos) no sempre facilita i de vegades entrebanca -si en fem un fi i no un mitjà- el complex procés d'esdevenir persona... una economia que no ens faci més feliços està mal orientada...  amb menys pressió econòmica es pot viure millor... n’hi ha hagut prou amb unes poques setmanes de consumir i produir només el que necessitem perquè l'economia es desplomi... ¿I si ens poséssim a fer una economia lògica, una economia del benestar (i del benestar de tots)?

En un món no neoliberal -en un món possible i millor- tendiríem a produir i consumir només el que necessitem per tenir més temps per ser persones. No faltaria feina perquè feina seria treballar pel bé comú (i això mai s’acaba), i no hi hauria atur perquè la feina seria un dret i un deure. En un món sostenible-l'únic món possible si no ens volem extingir- produir i consumir menys propiciaria més benestar.

Albert Pla Nualart 3.5.2020

pd 2131 Avui, córrer

(arafa...)

(Nota prèvia de l'amanuense: on ella diu córrer, jo diria caminar)

... Tenim un cos ideat (diguem-ne així) per córrer... Córrer t’ensenya coses. O te les fa saber. Per exemple, que una baixada és un regal, un regalàs dels déus. Una pujada, t'ho miris com t'ho miris, estiguis molt o poc entrenat, és sempre una putada. I el que aprens és que s’acabarà. S'acaba tard o d'hora. Els novençans no ho aguanten i caminen. Els gats vells diuen: “Redueix, aguanta, mira’t aquell arbre d’allà, és el final, s'acaba, s’acabarà”. Per tant, el pla no és ni baixada ni pujada, però no és neutre. La lliçó és aquesta. El pla és millor que la pujada, però no ens n’adonem fins que no fem pujades. Traduït a la vida, la pujada és atur, malaltia, pena. La baixada és amor, feina, harmonia, bon rotllo. I el pla és l’absència d’atur, de malaltia i de pena. Per tant, no és neutre. És un regal. Però no te n’adones fins que no has patit...

Aquest dissabte surto a córrer... Els meus estimats amics, companys de muntanya, també sortiran i ens veurem de lluny. Quan t’han pres alguna cosa és quan valores, com mai, tornar-la a tenir.

Empar Moliner 2.5.2020

 

pd 2130 Les províncies

(arafa...)

"Si no és a l’expedient, no existeix". ... Les coses no existeixen, només existeix la seva codificació administrativa. Els expedients abans que els fets. El DNI abans que les persones. Les realitats administratives per davant de les realitats vives. L’Estat abans que la nació. És aquesta mentalitat, que tant coneixem, la que ha decidit que el confinament es farà per províncies. Perquè la província és precisament això: el motlle administratiu dissenyat des d'un despatx a Madrid que s'aplica damunt de la realitat, com el motlle s’aplica sobre el fang. La província, com a concepte, no va de la realitat a l'administració, va de l'administració a la realitat. La província pertany a l’univers conceptual de l'expedient, el certificat, la pòlissa i l’informe per triplicat. Confondre el món amb l'administració del món... Aquesta colla de buròcrates adoradors de l’Estat i de la paperassa prefereixen l'expedient a la vida. La província, com a concepte, irreal, de paper, és la seva quadrícula i el seu paradís. I la realitat? La realitat que s’espavili.

Vicenç Villatoro 2.5.2020

 

pd 2129 Peix al covid

 (arafa...)

Comença a haver-hi sospitoses evidències lampedusianes que tot tornarà a ser igual o pitjor. Com passa sovint amb la història, les continuïtats soterrades són més sòlides que els aparents canvis. A part de sortir del confinament amb mascareta, atemorits i teletreballats, ¿hi haurà alguna cosa transcendental que faci transformar, si pot ser a millor, les nostres vides?...

Com serà la “nova normalitat”? Com si no hagués passat res? No, esclar. Però tampoc s’albira cap gran canvi. De moment, hem girat la vista més cap enrere que endavant...  

Ignasi Aragay 3.5.2020

N​ota de l'amanuense: Avui tocaria posar alguna cosa de l'Arcadi Oliveres, però avui ja ho fa gairebé tothom i de moment no tinc res a mà. Segur que quan menys ho esperis sortirà algun paper de diari que parli d'ell. In memoriam per un altre mestre que se'n va. ​

pd 2128 ¿Volem de debò canvis substancials?

(arafa...)

L’hegemonia ideològica expulsa de l'àmbit del “raonable” -del que es considera “sentit comú”- aquelles idees que hi entren en conflicte. Qui les defensa acaba sent titllat de ximple, irresponsable o subversiu. Per això resulta tan difícil sortir d'aquesta crisi del covid amb canvis substancials -per imprescindibles que siguin-, perquè són canvis irreconciliables amb la ideologia hegemònica i, per tant, “forassenyats”...

Canvis substancials vol dir... actuar per principis: si és antisocial, si és anticiutadà, si és deshumanitzador, fora, fora i fora. “¿M’estàs dient, per tant, ximple i subversiu, que vols marxar del mercat lliure?” Sí, estic dient que això que anomeneu “mercat lliure” ens està destruint i esclavitzant. Perquè cap “mercat” pot tenir la “llibertat” d'anar contra el bé comú fent-nos més pobres a tots (en tots els sentits) per fer més rics els ultrarics. Estic dient que sense sortir d'aquest “mercat” no hi pot haver canvis substancials...  maximitza la desigualtat i desertitza la vida col·lectiva, que creix i s’enriqueix esquinçant el teixit social, suburbialitzant els pobles i barris, descohesionant-nos...

Cap societat fa canvis substancials si no qüestiona la ideologia hegemònica: si no té el coratge de començar de nou des d’unes altres bases...

Albert Pla Nualart 26.4.2020

 

pd 2127 Estadístiques

(arafa...) 

...a diferència de dos dies abans, en què els morts per la malaltia havien estat més de 400, aquell dia només n’hi havia hagut 347. A cap dels familiars i amics d’aquests 347 difunts devia semblar-los que això fos una bona notícia.És el problema de les estadístiques... Quan encara no hi havia periodisme ni res que s'hi assemblés, per exemple durant l’epidèmia de pesta del segle XIV, ningú no sabia quin tant per cent de la població havia estat víctima del mal. Només sabien que hi havia un mal devastador, perquè ho veien a casa o al carrer, i s'encomanaven a Déu o al diable per mirar de sortir-se'n.L'evolució de la tècnica, i encara més de les noves tecnologies, han generat una mena d’ésser humà que, més enllà dels antics Homo sapiens o Homo economicus, ara cal definir com a Homo technologicus... la humanitat ha entrat en un procés, irreversible, que l’ha transformada en una espècie que ja no se situa només més enllà dels animals, sinó entre l'animal i la màquina.

Jordi Llovet 2.5.2020

pd 2126 El que vindrà

(arafa...)

ABANS. El confinament em porta a moments de tristesa o d’emprenyada. Però també, a estones, em transporta a temps passats amb una nostàlgia dolça. Quan jo era petit algunes coses s’assemblaven a la situació actual. Els nens com jo anàvem a escola, però després passàvem moltes estones a casa, avorrits, o distraient-nos com podíem... Les dones feien més coses que els homes, i la mare més que tots els altres junts. Dinàvem i sopàvem sempre a casa, i anar al restaurant o al cinema era un extra que s'esdevenia només de tant en tant, i no pas perquè anéssim curts de diners, sinó per un sentit de l'austeritat que havia marcat la manera de fer de la generació dels nostres pares. El consum era mesurat, perquè no hi havia tantes coses per comprar i perquè, quan s'espatllaven, es duien a arreglar. La vida tenia un to casolà que tinc la sensació d'haver recuperat en aquestes setmanes de forçada reclusió.

FAMÍLIA. La diferència principal és que a la nit la televisió ens aplegava al seu voltant com una llar de foc; hi havia veus crítiques que acusaven la caixa tonta de separar les famílies i eixordar les converses. Però no sabíem que aquell aparell ens unia. Ho hem sabut més tard, quan la multiplicació de dispositius i d’ofertes de contingut ha dispersat les famílies fins al punt que és habitual que cada membre estigui en una peça diferent de la casa mirant allò que més li agrada. Cada generació està encapsulada amb els seus propis referents, amb el seu propi sentit del temps. Els més joves tendeixen a la superficialitat, la immediatesa i la interacció. Els més veterans són més pacients però menys porosos, llegeixen llibres i miren pel·lícules de tres hores. ... De la diversitat i de la individualització en surt sovint un esperit familiar que, com diu el tòpic, no és ni millor ni pitjor, sinó diferent...

Toni Soler 26.4.2020