pd 2199 El dret de l'Estat

 (arafa...)

Si algú va canviant les regles del joc a mitja partida, no és el defensor de les regles del joc. És el que vol guanyar la partida. Figura que els tribunals són els que han de garantir el respecte a les regles del joc. Però des de fa anys, en la partida contra l’independentisme, la justícia espanyola va generant doctrina nova que contradiu l’anterior, interpretacions i decisions a mida del cas –i diferents a les que s'apliquen en altres casos–, retocant les regles del joc a conveniència. Ho va dir Lesmes l’altre dia, força clar: aquí l'objectiu no és la justícia, l’objectiu és la victòria. La justícia és l’instrument per a la victòria. El nacionalisme espanyol deia la setmana passada que això només els ho podia arreglar el Suprem. I el Suprem no els ha decebut... I el mateix dia –coincidència i casualitat no són pas sinònims–, ha rebaixat les penes als assaltants ultres de Blanquerna. Les regles del joc es modulen en funció de l'objectiu. La llei, sinuosa, és l’eina que fa servir una determinada idea de l’Estat contra allò que percep com una amenaça. Això no és l'estat de dret. Això és el dret de l’Estat.

Vicenç Villatoro Lamolla 25.7.202

pd 2198 Estem molt cansats...!

(ara... mateix)

... Travessant el parc, veu que hi ha una estàtua nova, dedicada a un senyor. S'hi acosta i llegeix la inscripció: "Lluitador incansable". Segueix caminant i conclou, una mica enfadat: "Així qualsevol: el mèrit és estar cansat i seguir lluitant!"... certament, té molt mèrit estar cansat i seguir lluitant... La sensació general és de cansament, de molt cansament, d'esgotament...   

Hi ha cansaments i cansaments. N'hi ha un de bo, el del tram final del cim, quan sembla que no pots més però entre uns i altres us animeu i arribes a dalt, i a dalt de tot feu fotos del grup, comparteixes l'aigua de la cantimplora, menges alguna cosa, admires el paisatge i somrius, perquè l'esforç ha valgut la pena. És el cansament de l'esperança.

Però hi ha el cansament del desànim. És el cansament de "no hi ha res a fer", "no val la pena", "no ens en sortirem"… i aquest sí que és perillós i nociu, perquè llavors passa el que deia Freinet: "No podeu preparar els alumnes perquè construeixin demà els seus somnis si ja no creieu en els vostres. No podeu preparar-los per a la vida si ja no hi creieu, en la vida. No podeu mostrar el camí si us heu assegut, cansats i sense esma, a la cruïlla dels camins"... Així que ànims, ànims, ànims! Potser no serem "lluitadors incansables", però que el nostre cansament sigui el de l'esperança!  

Juanjo Fernàndez 12.6.2021

pd 2197 Una democràcia cada cop més militant (i 2)

(arafa...)

...els jutges espanyols insisteixen a repetir que defensen l’ordre democràtic, però, com és evident, el que defensen és la unitat d'Espanya. La seva infinita tolerància amb l’extrema dreta n'és testimoni. Malgrat aquesta deriva, l’esquerra espanyola segueix sense reaccionar. És clar, a aquestes altures, que si es vol transitar cap a la distensió i la solució política del conflicte només es podrà fer des del poder legislatiu i l'executiu. Perquè el poder judicial treballa activament en la direcció oposada: cavar una rasa cada cop més fonda...

Només si es posa sobre la taula una solució per desjudicialitzar el conflicte polític serà possible avançar. Segurament al govern espanyol no tenen gaire interès a avançar cap a una solució política, i més aviat voldrien soterrar el problema. Però llavors han de ser conscients que la majoria parlamentària sobre la qual se sustenten no serà sostenible gaire temps més...     

Jordi Muñoz 26.7.2020

 

pd 2196 Una democràcia cada cop més militant (1)

 (arafa...)

... El poder judicial espanyol -la seva cúpula, si més no- s'ha embarcat en una croada nacionalista. Es perceben a si mateixos com els darrers garants de la unitat d'Espanya, que, en la seva doctrina, és condició necessària per a la democràcia. En aquesta croada no tenen problemes a vulnerar drets fonamentals perquè protegeixen el que ells consideren un bé jurídic superior. I, com no podia ser d'una altra manera, la dreta política i mediàtica ho celebra i ho anima... Però res és de franc. I aquest caràcter cada cop més militant de la democràcia espanyola s’ha anat consolidant a propòsit del procés sobiranista. Ja es va veure abans de l’1 d’Octubre, amb els segrestos de pàgines web, cartells i propaganda política. Però sobretot s’ha fet més clar amb la limitació, de facto, dels drets fonamentals de participació política als líders independentistes processats o exiliats, abans de ser condemnats. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ja ha esmenat la plana a les institucions espanyoles. El caràcter cada cop més militant de la democràcia espanyola també es fa evident en la interpretació que fa el Tribunal Suprem del delicte de sedició. I ara, en la insistència a demanar un programa de tractament específic per als presos i preses polítics...          

Jordi Muñoz 26.7.2020

pd 2195 Arrossegant desmotivats

(arafa...)

... En línies generals, a mesura que l’ensenyament aprofundeix en els continguts va arrossegant estudiants que no tenen cap interès per aprendre’ls o prou base per seguir-los. Són estudiants que s’avorreixen i entrebanquen fins a nivells insuportables la docència. I els professors que els han patit fins al final d’ESO sovint constaten, desesperats, que de manera inexplicable... cursaran batxillerat.

El problema de fons és sempre el mateix. Se sol dir: “Estan millor aquí que al carrer”. Però el preu que ells paguen en baixa autoestima i avorriment i el conjunt de la classe en pèrdua de nivell exigiria buscar unes altres solucions. Perquè, no cal dir-ho, són sempre les escoles més desfavorides, més complexes, les que acumulen més casos, i és sempre l’alumne amb més potencial i menys mitjans el que en surt més malparat.

Darrere aquest greu problema hi ha la creença social que existeix un currículum acadèmic que és el desitjable; i d’altres que són, com a molt, un premi de consolació. Però el primer que cal aconseguir perquè qualsevol formació sigui profitosa és que la persona que hi accedeix vulgui i pugui aprendre el que s’hi ensenya. És infinitament millor fer d’aprenent de qualsevol feina real i tangible, si motiva, que estar sotmès a dades, teories i abstraccions que, per mil raons, no interessen gens.

Albert Pla Nualart 26.7.2020

 

pd 2194 26 de juliol Sant Jordi

(arafa...)

Em sap molt greu que aquest Sant Jordi d'estiu forçat per la pandèmia no hagi acabat de funcionar. Però em sembla significatiu. Venim d'un passat en què la idea de tradició era sacralitzada i es presentava com una emanació de l'ànima del poble. Per reacció, hem adoptat la idea de la invenció de la tradició, i hem arribat a reduir-la a un pur acte de voluntat, una convenció o un pacte: si acordem que tal dia farem tal cosa i ho publicitem prou bé, ja tindrem una tradició en marxa. I és cert que tota tradició és inventada, però no tots els invents funcionen. No n'hi ha prou amb la voluntat. En la diada de Sant Jordi se sumen factors de naturalesa prou diversa, des de la literatura fins a la catalanitat, des del factor religiós fins al climàtic, des de la celebració de l’inici de la primavera fins a l’atractiu de la llegenda. Si a aquest còctel, que va més enllà de la convenció i de la voluntat, hi has de treure ingredients, és més difícil que funcioni.​.​. Jo em quedo amb una idea: les tradicions no són sagrades i inamovibles, però tampoc no són gratuïtes ni es poden crear per decret. Esperem que l'any vinent puguem tenir un Sant Jordi amb tots els ets i uts.

Vicenç Villatoro 26.7.2020

 

pd 2193 Pensar la independència històricament

(arafa...)

... Des de la comoditat del poder secular, Espanya es mostra un cop més incapaç de reformar-se, d’acceptar la seva pluralitat, de superar les fortes inèrcies autoritàries, de trencar amb la picaresca corrupta, de superar el passat. Els Borbons de nou li estan fallant, s'han tornat a arrapar a la pitjor versió d'ells mateixos: “¿Qué hay de lo mío? ” Sempre han buscat recer en les elits més ràncies: l'exèrcit, el nacionalisme ultramuntà, la reacció ideològica. El joancarlisme va ser un miratge de cartró pedra. Un autoengany col·lectiu. Rere el campechano hi havia la picaresca sempiterna... 

Ignasi Aragay 19.7.2020