(arafa...)
... Ens hem quedat sense oportunitats, sense promeses, sense projectes,
sense poesia, sense el fregament de la vida. És com si no haguéssim
après res de res. Vivim instal·lats en un no-lloc, un no-temps, un
no-res. Flotem sense rumb, desorientats en una quotidianitat somorta.
Esperem temps millors. Esperem un messies salvador, un polític no
polític, un sant laic, una líder amb autoritat no autoritària, un
científic humanista i assenyat, un pragmàtic apassionat, una dona nova i
valenta, un savi home vell, una tecnologia providencial, un milionari
penedit, un esportista intel·lectual, un pobre ric d'esperit... Esperem i
desesperem. On són les dones i els homes del futur? En algun lloc, en
algun racó, deu haver-hi el germen de la represa, en algun pati
d'escola, en alguna associació sense recursos, en alguna empresa amb
ànim de lucre social, potser en una vella ideologia repensada
-llibertat, igualtat, fraternitat-, en un teatre abandonat, en les
ruïnes de la cultura, en un hospital estressat i digne, en una artesana
botiga de barri, en un silenciós hotel tancat, en un poble perdut i
solitari, en un barri oblidat... On és la sortida?
Els actius que s’activin, els reflexius que reflexionin, els creatius que creïn, els nens que juguin, els joves que no renunciïn a fer seu el món, els vells oracles que parlin. La sortida no és enlloc, l’hem de crear, individualment i col·lectiva. Mans a la feina. Mans a les mans, tots plegats. No hi ha temps per a la passivitat ni per a l'odi. El món no s'acaba, recomença cada dia, una i mil vegades. Sobreposem-nos. Despertem-nos. Alcem-nos. Que no ens desnonin l’esperança. Només vindran temps millors si fem que vinguin.
Ignasi Aragay 29.11.2020
