pd 2319 Ensenyar català sense saber-ne

(arafa<d'1any)

... ara mateix, i gràcies al màster que cal cursar per exercir de docent a la secundària, és possible ocupar una plaça titular de llengua i literatura catalana en un institut –un feina que sovint s’exerceix 30 anys o més– tenint un coneixement molt deficient de català...  Defenso, i fa vergonya haver-ho de dir, que només puguin ensenyar llengua i literatura –la que sigui– els que en sàpiguen. Però, per començar –i això s’ha decidit a Catalunya–, el màster és de “llengua i literatura catalana / castellana...

Cal ser molt ignorant o cínic per considerar que un B2 o haver fet 30 crèdits en català prova aquest domini. Però és que devaluar els títols de català és una pràctica institucionalitzada de la Generalitat. Cada any regala el C1 –el nivell que s'exigeix després per accedir a les places– a milers d’estudiants que acaben l'ESO sent del tot incapaços de parlar i escriure amb un mínim de competència la llengua “pròpia del país”. No és gaire sorprenent, doncs, que havent mantingut tants anys aquesta ficció amb els alumnes, li hagi costat tan poc estendre-la als professors. 

Albert Pla Nualart, lingüista i escriptor, 24.1.2021

pd 2318 Suïcidi processal

 (arafa<d'1any)

Ho ha fet, ha confessat uns fets que no ha comès...  Aquesta decisió dol a l’ànima de qualsevol: defensar la pròpia dignitat i la veritat, o claudicar i comprar seguretat... admetre fets, encara que no siguin certs o que siguin parcialment certs. Aquesta decisió no és un absurd, sinó que ha estat impulsada pel sistema. .. s'ha esberlat la confiança d'una gran part de la ciutadania en la imparcialitat del sistema judicial...

El sistema està configurant-se de manera que només les persones amb trajectòria política i ampli suport social podran assumir el risc de travessar un procediment judicial repressiu. La resta de persones anònimes no podran assumir la immolació de defensar els seus drets. La ràbia derivada de confessar fets no comesos, juntament amb la progressiva desconfiança envers les institucions, pot marcar una generació. Com a societat no ens podem permetre que l’abús i el temor representin el nostre sistema judicial.

Laia Serra, 24.1.2021

pd 2317 Seriositat, sisplau

 (arafa<d'1any)

En l'àmbit polític, em treuen de polleguera la màgia, la manca de professionalitat, l’èpica heròica, la improvisació, les brometes, la sentimentalitat, els alts i baixos, els canvis de guió sobtats, l’absurditat. Hi busco (i no hi trobo) seriositat, ordre, credibilitat, fiabilitat...

Quan tornarem a tenir servidors públics que prioritzin el servei públic? Rere l’espectacle lamentable en què vivim, en realitat no hi ha confrontació d'idees ni gairebé d'estratègies, sinó mandra de pensar i de dir el que penses, covardia mental, per no parlar directament d’estúpides mentides pietoses repetides fins a l'esgotament a la parròquia dels convençuts. Així, esclar, no sortim del cercle viciós de les pròpies impotències... El populisme, en totes les seves versions dures o toves, globals o nostrades, és tot al contrari: és voler caure bé, és fer volar coloms, és prometre paradisos, és no arremangar-se en el dia a dia, és deixar que els problemes es podreixin, és buscar culpables fàcils, és defugir tota autocrítica, és l’èpica fake. És, en fi, la incoherència feta norma: un dia dic una cosa i l'endemà la contrària, i em quedo tan ample...    

Ignasi Aragay, 24.1.2021

pd 2316 O nostres o buides

 (arafa<d'1any)

Desactivar el moviment sobiranista català és un objectiu d’estat. Però té una pedra a la sabata: que les institucions catalanes estiguin governades per sobiranistes o nacionalistes. El poder autonòmic és limitat, però existeix i fa nosa quan està en mans descontrolades. Per això des de fa anys l'Estat ha maniobrat per treure's la pedra de la sabata. La primera opció seria desallotjar els sobiranistes del govern de les institucions. Però per fer-ho cal guanyar-los en unes eleccions. I les eleccions es guanyen a les urnes, tot i que de vegades s'hi pot contribuir des dels despatxos: PSOE i PP van desallotjar els nacionalistes del govern d’Euskadi quan es van anul·lar les candidatures de l’esquerra abertzale. Però si no s'aconsegueix hi ha una segona opció: buidar de contingut les institucions. I això sí que es pot fer des dels tribunals i els despatxos. Les quotes de poder que poden exercir les autonomies lleials es neguen a l’autonomia governada pels sobiranistes a base de retalls, inhabilitacions, recursos, ofec econòmic, etcètera... Si es pot, desallotjar els sobiranistes del govern. Si no es pot, buidar les institucions que governen.

Vicenç Villatoro, 24.1.2021

pd 2315 Xotis fiscal

(arafa<d'1any)

«Último día de despotismo y primero de lo mismo» A Quito, l’endemà de la independència (Eduardo Galeano)

Carles Puigdemont és republicà i és exiliat. I sí, es va exiliar per motius polítics. Diran que és un fugat –com si els exiliats del 1939 no ho fossin, també, escapolint-se de la justícia criminal franquista-... I no, no vinc a comparar, sinó tot el contrari. A diferenciar. És incomparable l’exili en dictadura amb l’exili en democràcia. I alhora vinc a diferenciar encara més: en un determinat sentit ètic i democràtic, és molt més degradador –per insòlit– haver-se d’exiliar-se en democràcia per posar urnes que en dictadura després d'un cop d'estat armat...

¿podria ser que el tribunal que ordena mantenir les eleccions sigui el mateix que inhabilita qui les ha d’organitzat? Sí, sí se puede. En tot cas, si volen governar aquest país que tant s’estima les urnes, l'únic exigible és que deixin les togues i es presentin a les eleccions. Més encara quan tot ho retorcen: en el judici del conseller Bernat Solé la tesi de la Fiscalia sí que va ser de xotis, de conya i de befa al teatre de la llei: va venir a dir que la prova de culpabilitat és que no trobava cap prova incriminatòria. I així tot. Estat nacional-judicial. A por ellos. Oé, oé.  

David Fernàndez, 23.1.2021

pd 2314 21 desitjos terrenals per al 2021

 (arafa<d'1any)

Que els polítics defugin la temptació de les promeses fàcils, que ens prometin senzillament esforç, esforç i esforç...

Que els savis de lletres i ciències, tots sumats, trobin la vacuna que immunitzi la humanitat contra l’endèmic i contagiós virus de la inhumanitat.

Que no ens refugiem còmodament en la indiferència culpable davant els que malviuen a la intempèrie. Sisplau, clemència!

Que els nostres nobles i eterns ideals aprenguin a conviure amb les nostres prosaiques i quotidianes misèries terrenals.

Que no oblidem, però sí perdonem. I que els carrers tornin a ser una festa cívica, potser menys emocional.

Que els avis reguanyin la seva llibertat i confiança. Que les amistats tornin a fluir. Que desterrem la por i torni l’esperança.

Que retrobem l’atzar, la improvisació, la porosa llibertat d’equivocar-nos.

Que el teletreball no ens encapsuli digitalment, no ens faci perdre la paraula espontània, la mirada còmplice, la broma creativa, el tacte, el canvi de parers, l’intercanvi de sensacions.

Que la curiositat esdevingui tolerància i acollida. Que la intolerància esdevingui una raresa curiosa, una estupidesa.

...

Ignasi Aragay, 10.1.2021

pd 2313 No menystinguem el catastrofisme

(arafa<d'1any)

La mentida més difícil de desemmascarar és la que necessitem creure’ns...

... no negaré que som molts els que, de vegades, ens deixem anar en la malaltissa tendència a veure-ho tot més negre del que és, perquè, entre altres coses, ens estalvia esforços i ens ajuda a portar millor el nostre malestar intern...

Hi ha un catastrofisme valuós i un altre de rebutjable. I la diferència, sempre, és que el primer és serè i racional -s’obre a debatre i a ser desmentit tant com calgui-, mentre que l’altre és visceral i dogmàtic i, quan se sent arraconat, crida i s'enfada. No hauríem d’estigmatitzar qui prediu catàstrofes, sinó només qui les prediu sense arguments sòlids. Però hi ha un senyal, de tipus ètic, que ens indica sempre quan el catastrofisme és valuós: ho és quan crida a actuar, a esforçar-se, i no ho és quan només és una excusa per no fer res i deixar-se anar... igual que tan sovint el catastrofisme és una excusa per no fer res, l'anticatastrofisme sistemàtic ens pot posar uns aclucalls amb què seguim avançant cap a un daltabaix que podríem esquivar. 

Albert Pla Nualart, 10.1.2021