E.E. 223 UNA PREGUNTA DIFÍCIL

L’autodeterminació és un objectiu per al mitjà o el llarg termini, no per a demà passat, donada la correlació de forces i el paupèrrim estat d'ànim de les bases sobiranistes, desorientades per la repressió i les dissensions internes. Esclar que això costa de dir en veu alta. ERC va decidir fa anys que la conjuntura demanava diàleg amb Sánchez, i la broma li ha costat una doble hemorràgia electoral: mentre que els èxits relatius (barrar el pas al PP, reformes socials, indults, reforma de la sedició) han beneficiat el PSC, els fracassos (taula de diàleg entre governs) han donat ales als qui, des de Junts i l'ANC, van passar del sit and talk a assenyalar traïdors i venuts. Però ara les coses han canviat. Sánchez està abocat a entendre’s amb el sobiranisme... Tots sabem que si la línia vermella és un referèndum d'independència, el PSOE s'hi oposarà i anirem a unes noves eleccions de resultat incert. Aquesta és una opció legítima, no cal dir-ho. Però els qui creiem que l’actual oportunitat no s'ha de desaprofitar ens hem de fer una pregunta difícil, una pregunta que ningú es vol fer: ¿a canvi de què podem ajornar una exigència fonamental, com és l’autodeterminació?... En la meva llista de desigs hi hauria (a més de l’amnistia, per descomptat) un pacte fiscal, la gestió de les infraestructures clau, una llei orgànica que elimini les amenaces sobre el català, un organisme de control de l'execució pressupostària i seleccions esportives oficials que competeixin, com a mínim, en l'àmbit europeu. Tot això, ¿em faria renunciar a la independència? No, per descomptat. Però sí que em faria votar a favor de la investidura de Sánchez. O me la faria més digerible que una repetició electoral, o un govern de PP i Vox... en qualsevol dels casos, la lluita de l’independentisme continuarà, qui sap si amb millors perspectives.

Toni Soler, 3.9.2023

 

E.E. 222 FRANCO, FRANCO, FRANCO!

Torna el "mori la intel·ligència" de l'octubre del 1936 a la Universitat de Salamanca... És a dir: torna cruament el combat contra la cultura i la diversitat... La cultura, sobretot si és catalana, els genera por, urticària, obcecació. Senzillament, no accepten la diferència, ni lingüística ni ideològica, i no tenen cap mena de pudor a proclamar-ho. La nostra educació sentimental és per a ells adoctrinament, on nosaltres veiem llibertats ells proclamen "ley y orden", el dret a usar i promoure la nostra llengua el consideren llavor de separatisme... tot està permès contra el català...

Del que han començat a fer se'n diu censura. És –les coses cal dir-les pel seu nom– el vell feixisme transportat al segle XXI. El seu pensament és primari: si una cosa, persona o idea no m’agrada, l’aparto del meu camí, l’esborro, com si no existís. L’actor Juan Diego Botto ho sap i ho descriu molt bé: "La història ens ensenya que es comença cancel·lant textos i s’acaba cancel·lant persones".

Però els que pensem diferent de Vox existim i no tenim caps ganes de desaparèixer. Si el franquisme, malgrat tot el mal i el dolor que va provocar en els anys de guerra i en la llarga dictadura, no va aconseguir acabar amb el català ni amb l’esperit de llibertat, justícia, cultura i respecte a la diversitat, tampoc no han de guanyar ara els seus hereus. En són hereus sense cap mena de dubte...  Quina estranya habilitat té la pell de brau per fer ressorgir una vegada i una altra la subcultura de l'enfrontament i l'odi, endèmica pulsió sectària? Les dues Espanyes es tornen a esbatussar, i alguns sempre hi perdem... Canvien els noms, però persisteix la mateixa bel·licositat, en la qual sempre perd la cultura, en general, i la diferència catalana, en particular... Europa no ens va ajudar durant la Guerra Civil, tampoc no ho farà ara, quan l'ambient d’involució és general. Vox n'és només la versió ibèrica, normalitzada pel PP...

Ignasi Aragay, 16.7.2023

E.E. 221 EL MASCLE IBÈRIC VOTARÀ

La definició, que no li desplau del tot, és “mascle ibèric”, dita, naturalment, en castellà. Inclou els dos conceptes bàsics i fonamentals de la seva doctrina, units. Testicles i pàtria.

Us dirà, i serà cert, que ell no vol tractar malament cap dona, ni molt menys assassinar-la. És més; als assassins de dones ell els condemnaria a mort. Però la seva senyora viu esporuguida aviam per on sortirà, perquè ell decideix què se sopa, quin canal es veu i quan, i on van de vacances. Pot passar, per exemple, que s'enfadi i marxi de la taula, que no parli durant hores, emmurriat, i que quan li preguntin què li passa contesti que “ja ho hauries de saber”. Fa acudits, en broma, oitant, racistes...

Cap dona li pot qüestionar res, això és cert. Ell té raó i si li sembla que la perd, es posa violent, crida, els ulls se li injecten de sang. És conspiranoic a gran escala (no es va vacunar) i, per tant, també a petita escala (li sembla que tothom està contra ell i que el critiquen o l’espien). Sense cap ironia pot dir “digues-m'ho a la cara” o “sortim a fora”. Té mal beure... Llença escombraries on li sembla, perquè el mobiliari urbà no és seu i ja paga escombriaires. Es passa el dia dient que no ha estudiat, però que és molt llest. Ja té claríssim a qui votarà.

Empar Moliner, 15.7.2023

E.E. 220 L’estiu, entre l’excés i la metàfora

L'estiu és contradictori. Per un cantó, la calor esgota, el sol crema i el vestuari acaba sent una dubtosa combinació de xancletes, samarretes i pantalons pirata. L’ambient que ens aclapara ens desdibuixa... L’estiu viu entre l’excés sense gràcia i la gràcia de viure sense presses. L’excés sense gràcia és la (trista) condició del nostre temps...

Mai Meneses, més coneguda com Nena Daconte, a la pregunta si ha notat molts canvis en la indústria musical deia: "Des que ha arrasat el món urbà, les lletres és molt difícil entendre-les, perquè es mengen un munt de paraules i se n’inventen la resta, no hi ha metàfores, tot és molt directe". "No hi ha metàfores" seria una ajustada descripció d’algunes creacions (deixem-ho així) amb què la indústria musical deseduca el gust, com aquesta lletra de Quevedo: "Se me acercó y terminé tocándote el punto G". No hi ha metàfores (ni concordança, ni vocalització ni res que valgui la pena) però la cançó és una de les triomfadores de l’estiu 2023, perquè és explícita i està interpretada amb aquell fraseig de dropo que s'ha llevat a les quatre i que sembla que t’estigui fent el favor de dirigir-te la paraula.

L'estiu ja posa l’excés. Posem-hi nosaltres la metàfora. Que tinguin unes bones vacances.

Antoni Bassas, 29.7.2023

 

E.E. 219 EL TEMPS A LA PELL

...

No faré el sòmines: no diré que m’agraden les meves arrugues perquè són el rastre de les vegades que he rigut. M'agradaria no haver-me arrugat i no haver-me engreixat i que el meu cos no hagués perdut elasticitat. I poder sopar formatge i vi i no llevar-me l'endemà amb maldecap. I no haver d'interrompre la conversa cinquanta vegades per intentar de recordar un nom que no em surt. 

Només dic que si hem acceptat que la naturalesa ens hagi fet alts o baixos, llestes o curtetes, simpàtic o tímid, valenta o covarda, també devem poder acceptar que el pas del temps ens fa envellir. Mirar de frenar-ho és una lluita estúpida perquè sempre la perdrem.

Sílvia Soler, 24.6.2023

 

E.E. 218 LA TRANSMISSIÓ PACÍFICA DEL PODER

.. Feijóo ja ha advertit durant la campanya que no s’imagina que no acabés governant un partit que guanyés i que una coalició de perdedors de tot l'arc parlamentari no el pot apartar de la presidència del govern si ell queda primer. Els crits de “govern il·legítim!” –que ja hem sentit durant aquesta legislatura– ja deuen estar preparats.

Pot passar qualsevol cosa, també amb el resultat dels partits independentistes, perquè hi ha molta indecisió entre els votants d’aquest camp. La discòrdia permanent, els retrets per qualsevol cosa, la incapacitat de fer operativa la majoria absoluta independentista al Parlament, han acabat per amargar i avergonyir molta gent que els va fer confiança en els moments vitals del procés. Que ho sàpiguen a ERC, a Junts i a la CUP.

Antoni Bassas, 22.7.2023

 

E.E. 217 DEL PSC A "PERROSANXE"

... a Espanya -que és una mala còpia de la França jacobina-, el pes relatiu de la perifèria s’ha vist sempre com una amenaça i s'ha intentat corregir amb una sobreprotecció de la capital, cosa que, al seu torn, ha alimentat les tendències centrífugues. Com que a més, a diferència de França, Espanya és un país nostàlgic i acomplexat, les amenaces internes han estat reprimides de forma més ferotge. A la centralització política i l’assimilisme cultural, cal afegir-hi, ja en democràcia, les polítiques d’infraestructures, que han fet de Madrid una supercapital que irradia la seva potència i la seva idea d’Espanya sobre gairebé tot el territori... Per això, quan diumenge el PP guanyi a Espanya i el PSC a Catalunya, podrem dir que tothom, cadascú a la seva manera, s’ha receptat tranquil·litat i bons aliments. Això podria ser un retrat pintoresc de la diversitat de las tierras y las gentes d’Espanya, però el cert és que la diferència demogràfica garanteix que Catalunya tingui sempre les de perdre. Madrid marca l'agenda i, per tant, fixa el marc mental dels votants espanyols... I mentre aquí constatem que el govern espanyol, tot i els pactes amb ERC -insuficients, però necessaris-, avala encara la repressió, espia o s’infiltra en els moviments independentistes i no es mou ni un mil·límetre en termes de reforma territorial de l'Estat, en una bona part d'Espanya s’imposa el miratge que els catalans “hem humiliat” el PSOE amb nou indults i inversions sense límit...

Toni Soler 16.7.2023