(arafa...)
He
arribat a la conclusió que no em puc considerar independentista. I no
pas perquè no desitgi i estigui disposat a lluitar perquè la que
considero la meva nació -una Catalunya oberta a tota la catalanofonia-
tingui el màxim autogovern, sinó perquè independentista ara i aquí té un
sentit molt concret: vol dir centrar primer tots els esforços en
assolir la independència, que es ven com a factible a curt (o mitjà)
termini, i només després posar-se a governar el país independitzat... Però ajornar la governança només té sentit -si mai en té- quan, en
efecte, la independència és imminent. Si va per llarg, és una estratègia
insostenible. L’èpica és un pic de la història i no pot ser quotidiana
sense esdevenir ridícula...
No sóc independentista perquè mai m'ha semblat imminent la
independència. Pot ser un error d'apreciació. Potser era o és imminent i
jo no ho sé veure. I no faltarà qui digui que permetent que la
racionalitat -la meva, l’única de què disposo- m’ho hagi fet veure així,
ja incorro en una forma de traïció i de covardia. Però el convenciment
que -en el millor dels casos- la independència anava i va per llarg m’ha
fet no ser independentista... I, sí, és cert, vaig viure amb passió l’1-O i hi vaig votar
independència. Però, per a mi, l’1-O era un acte de dignitat,
d’afirmació, davant un Estat que ens negava com a nació...
Albert Pla Nualart 20.9.2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada