pd 810

VILAWEB 11 de setembre de 2016

11  DE SETEMBRE DIADA DE CATALUNYA

GARCÍA MARGALLO DIU EL MATEIX QUE VA DIR JOSÉ CALVO SOTELO L'ANY 1936

Qui va ésser ministre d'Hisenda durant la dictadura de Primo de Rivera, José Calvo Sotelo, va afirmar en el Congrés de Diputats de la II República Espanyola que si Catalunya se proclamava independent, ho seria a perpetuïtat. Efectivament, la història demostra que, un cop assolida la independència, no hi ha cap ex colònia al món que hagi demanat posteriorment el retorn dels colonitzadors o dels invasors.

José Calvo Sotelo (1936):
"Entre una España roja y una España rota, prefiero la primera, que sería una fase pasajera, mientras que la segunda seguiría rota a perpetuidad"

José Manuel García Margallo, ministre d'afers exteriors espanyol (2016):
"‘D’una crisi se surt, un atac terrorista se supera, però la dissolució d’Espanya és absolutament irreversible".

L'oligarquia espanyola que des de fa centenars d'anys viu de l'espoli, de l'explotació i del saqueig de les colònies sap perfectament que una Espanya governada per "Podemos", per posar un exemple, seria sempre una situació transitòria, mentre que la independència de Catalunya, País Basc, Balears, Galícia, País Valencià, Canàries...; serà definitiva i irreparable.

A Madrid, com a qualsevol metròpoli, les elits dirigents sempre han tingut present aquest fet. Això explica perquè els dirigents de "Podemos" (Yglesias, Errejón...) també s'oposen a la independència de les colònies, exactament igual com els dirigents del Partit Comunista francès al seu moment es van aposar a la independència d'Algèria (1962)

pd 809

ARA, diumenge, 4 de setembre del 2016

MÈTODE PERE QUART CONTRA L'ATUR

Albert Pla Nualart

... l'únic que mereix dir-se "feina" és l'esforç format, rigorós i disciplinat que fem al llarg de la vida per incrementar el benestar i afavorir el progrés de la societat que ens ha fet humans.

I entendríem que no és possible ser humà i estar content d'un mateix si no es fa feina en el sentit perequartià: el d'"ofici clar i treball decent a profit de tu, dels teus i del món". Una societat productiva de debò està formada per persones que, "segons els seus dons i sense vanitat", fan feina tota la vida. És aquella on fer feina és un dret i un deure irrenunciables.

... Hi ha gent que, sense ni un gram de cobdícia, fan feines admirables tota la vida. I és la gent que sembla que sigui més feliç...

... necessitem, de manera urgent, que aquesta gent, que no treballa per cobdícia, que no es jubila, que fa feines clares i decents, siguem la gran majoria. I tot em fa pensar que el camí per aconseguir-ho passa perquè el sector públic, alimentant-se i partint sempre de les comunitats de base - de la democràcia més radical -, vagi recuperant el terreny que no ha parat d'arrabassar-li el sector privat.

pd 808

PRESÈNCIA,  3 de novembre de 1996

EL DEUTE AMB LES BRIGADES

Pau Lanao/Carme Vinyoles

Barcelona no va poder celebrar la seva Olimpíada Popular (perquè) just el dia que havia de començar, el diumenge 19 de juliol de 1936, Franco disparava el tret de sortida cap a una pugna molt més dura que la prevista pels atletes, i alguns d'aquests i dels seus acompanyants, en nombre aproximat de dos-cents, van agafar el fusell i van incorporar-se a les columnes de milícies que marxaven ja cap el front d'Aragó. Hi havia francesos, anglesos, alemanys, italians... i eren els primers voluntaris estrangers que lluitarien enquadrats en diferents centúries a favor de la República...

A partir d'aquell moment, i durant els dos anys següents, unes 40.000 persones procedents de més de 50 països com França, la Gran Bretanya, els Estats Units, Iugoslàvia, Bèlgica, el Canadà, Itàlia...  es van desplaçar a territori espanyol per combatre l'aixecament facciós i compensar el nul suport oficial de les nacions democràtiques a la legalitat republicana... Les unitats militars (de les Brigades Internacionals) estaven compostes d'escriptors, periodistes, obrers, polítics.... una representació àmplia de l'esquerra mundial convençuda que aquella no era exactament una guerra civil sinó la primera batalla contra el feixisme ascendent. Aproximadament un terç d'ells, uns 15.000, hi van deixar la vida.

pd 807

PRESÈNCIA, 21 de juliol de 1996

NI COMUNISME, NI ESTAT DEL BENESTAR

Narcís Genís

Volen ressuscitar el PSUC. És curiós, que això és digui just en un moment en què la paraula comunista ens sona a resclosida, a rònega, a un model de societat utòpica que alguns ideòlegs i filòsofs es plantejaven a principi d'aquest segle que ara acabem...

Abans, a la gent li feia por dir-se comunista, avui els fa vergonya,... El PSUC ha viscut 60 anys i es resisteix a morir... Té sentit que continuï com a partit? No és millor que es dissolgui definitivament dons Iniciativa per Catalunya?

Gregorio López Raimundo no vol matar el PSUC perquè diu, i té força raó, que el comunisme, la teologia de l'alliberament, el moviment ecologista o una altra cosa, es digui com es digui, avui són molt necessaris sobretot per prendre partit enfront del capitalisme salvatge que és el que impera en el món d'avui. Aquesta onada que ve i que creix des que es van enfonsar els països socialistes i que intenta anul·lar els avantatges que els treballadors han aconseguit en cent anys de lluita, sembla que no hi ha res que l'aturi. De moment, ja estan en qüestió totes es conquestes de l'estat del benestar... Que si la sanitat i l'ensenyament públics potser  hauran de deixar de ser gratuïts, o que anem fent plans privats de pensions, perquè si pensem viure d'una jubilació ho tenim molt magre. Davant d'aquest panorama i del futur tan negre que ens presenten, potser sí que haurem de reflexionar si cal ressuscitar els moviments socials, el comunisme i el PSUC.

pd 806

PRESÈNCIA,  21 de juliol de 1996

EL TRIOMF PÒSTUM DE LA REPÚBLICA

Gabriel Jackson

En l'Espanya dividida entre les forces de la inèrcia i les del canvi, el feixisme europeu va tenir el seu escenari de operacions per a la guerra mundial que es preparava...

La fascinació permanent que desperta la guerra civil espanyola es deu a l'extraordinària conjunció de crisis domèstiques i internacionals que la van provocar. A l'interior d'Espanya es desenvolupava una lluita visceral entre les forces de la inèrcia i les forces del canvi que havia tingut el seu inici  a les Corts de Cadis el 1812. A les files del general Franco hi havia els partidaris del catolicisme romà, els monàrquics, els centralistes tradicionals i, finalment, militars espanyols. Al costa de l'exèrcit republicà s'hi van aplegar les classes mitjanes secularment republicanes, ambdues formes democràtiques i autoritàries de socialisme i d'anarquisme, i els autogoverns català i basc.

El període de la guerra civil des del juliol del 36 fins el març del 39 va coincidir estretament amb la gran confrontació europea del feixisme, el comunisme soviètic i la democràcia pluralista... 

...

S'ha d'esperar que els milions de joves espanyols que han conegut només la nova democràcia, s'adonaran de la sort que han tingut i estaran atents i vigilants per mantenir i defensar les llibertats per les quals els seus avis van lluitar sense gaire èxit en aquell període que avui sembla tan remot...

pd 805

PRESÈNCIA  21 de juliol de 1996

LA DONA I LA REVOLUCIÓ

Antònia Adroher, mestra

L'objectiu principal era lluitar per la nostra emancipació al costat dels obrers, obtenir el dret a la igualtat de treball i d'educació, i alliberar-nos del sotmetiment a una societat molt conservadora que volíem canviar... a voltes eren els pares, els germans, el mateix company, que no comprenien la necessitat d'independència i de llibertat que tenia la dona per retrobar-se amb ella mateixa. Que volgués comprovar de què era capaç i no estar sempre a casa lligada a les obligacions domèstiques. Que s'interessés per estudiar, llegir, viatjar, assistir a reunions i conferències, participar en els afers polítics i treballar com feien els homes... Per entendre aquestes actituds cal situar-se més de seixanta anys enrere.

...

Els mestres formàvem un proletariat conscient de la necessitat de crear una veritable escola nova, perquè estàvem convençuts que la cultura i la instrucció són instruments necessaris per a una vida més lliure, per a la llibertat de tots.

pd 804

PRESÈNCIA 21 de juliol de 1996

100 VOLUNTARIS CATALANS PER QUILÒMETRE DE FRONT

Carmel Rosa

Entre cinquanta mil i seixanta mil voluntaris catalans van respondre amb les armes a l'aixecament militar facciós, una xifra que suposa el 15 per cent de la població masculina d'entre 18 i 30 anys... percentatge elevat que es corre el perill de perdre de vista i que només s'explica per l'ambient del moment i per una conjuntura història excepcional.

...

Milers de voluntaris de les primeres setmanes i mesos de guerra van formar la columna vertebral del nou exèrcit republicà. Les baixes, com més tard en els soldats de lleva, els van afectar considerablement. Molts milers van quedar pel camí en busca d'un país i d'una societat que cadascú imaginava a la seva manera, ideal.