pd 844

ARA dissabte, 15 d'octubre del 2016

LA LLEI DE FERRO DE L'OLIGARQUIA (i 2)

Marina Subirats

...

A la base del PSOE, entre els seus votants, entre els seus càrrecs locals, hi ha gent magnífica, que creu realment en la democràcia, en la necessitat d'un govern d'esquerres. Però a la cúpula, no. Els dirigents han mostrat qui són: un grup que viu molt bé, que ha obtingut molts privilegis i pensa que són seus, que li toquen i que no els vol perdre. I fa el que sigui per evitar perdre'ls...
...

Està resultant patètic veure com líders que van tenir prestigi, que podrien haver tingut un lloc destacat en la història, acaben malbaratant el seu llegat polític per enriquir-se personalment, ensorrant alhora el capital de confiança en el seu partit.

Avís per als nous partits si seguiu aquest camí, acabareu igual, perquè hi ha una lògica interna que fins ara ho ha fet inevitable, i que us devorarà com ha fet amb els altres... cal renovar els representants polítics amb una periodicitat raonable, però implacable. Alguns ho han començat a fer; segurament té desavantatges, però crec que és l'única manera de sortir de la llei de ferro de l'oligarquia.

pd 843

ARA dissabte 15 d'octubre del 2016

LA LLEI DE FERRO DE L'OLIGARQUIA (1)

Marina Subirats

Amb aquest nom va designar Robert Michels un conjunt de fenòmens contraris a la democràcia. "Los partidos políticos", el llibre en què en parla, es va publicar fa un segle, però les seves tesis segueixen sent totalment vigents...

El seu raonament és el següent: l'evolució interna dels partits polítics, fins i tot dels que han nascut com a partits revolucionaris, els porta a ser dominats per un grup dirigent reduït i un aparell intern que s'especialitzen i es professionalitzen agafant un caràcter funcionarial. Aquest grup es va allunyant, físicament, socialment i mentalment, de les seves bases i dels objectius d'aquestes, tendeix a perpetuar-se en la direcció i es va convertint en conservador, perquè els seus interessos particulars i l'ambient en que es mou el porta a mantenir la situació establerta, no a canviar-la. Aquesta evolució condueix els dirigents del partit a defensar els interessos dels poderosos, atès que formen part dels seus cercles. De manera que el paper del poble, que és qui ha de governar en una democràcia, queda reduït a elegir-los cada uns quants anys, sense poder fer avançar realment els seus interessos. I quan hi ha líders carismàtics encara s'accentua més aquesta llei de ferro, perquè el líder esdevé indiscutible. Aquest procés comporta que al final el poder sempre està en mans d'una oligarquia, com en les dictadures, encara que la forma d'aquest poder sigui la d'una democràcia...

pd 842

AVUI, dilluns 15 d'octubre de 1990

SENSE MALENTESOS

Teresa Pàmies

... El món cristià no és un tot homogeni i la part més poderosa no serà receptiva a l'oferta d'en Raimon Obiols per regenerar aquesta societat "hedonista, insolidària, individualista i cega als problemes dels humils". Els altres, els cristians que ho tenen clar, fa temps que assumiren el risc d'anar plegats amb els marxismes - el marxisme és plural - per defensar valors i drets de la persona humana que els sistemes capitalistes - el capitalisme també és plural - ha ignorat, violat o pervertit.

Segurament, l'Alfons Comín, recordat aquests dies en ocasió del desè aniversari de la seva mort, saludaria la iniciativa del secretari general del PSC, però ell i molts cristians de Catalunya no esperaren que, des del camp del socialisme, s'avancés una proposta semblant. Des de la seva fe cristiana viscuda com a compromís amb els més pobres i humiliats, descobriren "els valors emancipadors i alliberadors del marxisme, en absolut aliens a la seva arrel cristiana", com ha dir J.A. González Casanova. El diàleg que  s'establí esdevingué combat comú, car "és la pràctica política la que uneix els emancipadors".

...

 "El dubte i l'esperança són compatibles"  J.A. González Casanova

pd 841

AVUI dilluns 15 d'octubre de 1990

COMPANYS DES DE LA PRESÓ

Víctor Alba

... tots els que ens trobàvem allí (a la presó, l'any 1940) teníem motius, diversos per a cadascú, per detestar Companys, i motius, també diversos, per admirar-lo. Em deia que la vida de Companys havia estat un teixit de contradiccions, arrauxaments i cauteles, i, en això, ben catalana... Els cenetistes... Els nacionalistes... Els poumistes... Els psucaires... 

Ara, em deia, Companys es convertiria en un símbol i tot això s'oblidaria per recordar només la seva mort. Em sabia greu, car eren les contradiccions i vaivens de la vida de Companys allò que, com a experiència i lliçó, ens podia deixar de més valuós. Al cap de mig segle de l'execució, el símbol ha esborrat, en la memòria popular, aquest llegat d'experiència...

...

El símbol Companys, al cap de tants decennis, em diu poca cosa. L'home, el polític, l'arrauxat i el cautelós, en canvi, em fascina. I em penso que és l'home, més que no pas el símbol, el que es mereix que coneguem i recordem.

pd 840

AVUI dilluns 15 d'octubre de 1990

ELOGI DE LLUÍS COMPANYS: LLUÍS COMPANYS I NOSALTRES

Josep Lluís López Bulla

Generalment, la literatura historicista sobre Lluís Companys acostuma a tenir un enfoc reduccionista. El president Companys és descrit només com una part - important, això sí - del que realment va ser. És a dir, un dirigent polític que va conduir els avatars de la Catalunya del seu temps, durant els seus anys de maduresa. Però en rars i ocasionals moments sorgeix la figura de l'altre Companys. I a mi em sembla que aquesta mutilació - interessada o no - ha de ser reparada, descrita com a mínim, si volem entendre la ecumenicitat del nostre home. M'estic referint a les seves relacions, fins i tot personals, amb el moviment dels treballadors i amb els sindicalistes del seu temps. L'assumpte té importància perquè Companys arriba a la política a través d'un compromís de civilitat amb les esperances i lluites dels treballadors de la seva època. És a dir, a través d'una ortopraxi que sorgeix de la preocupació pels anhels de les capes i classes més desafavorides de la societat catalana...

... va compartir moments de privació de llibertat amb alguns sindicalistes com Seguí, Peiró, Pestaña i altres, en defensa dels interessos de Catalunya i de les seves classes treballadores.

... tenia del nostre país una concepció basada en el protagonisme de la classe treballadora com no l'ha tingut fins ara cap màxim dirigent polític del nivell de Lluís Companys, cosa que el converteix en un president atípic...

pd 839

ARA diumege, 28 d'agost del 2016

"BONA TARDA, Mrs. SMITH"

Albert Pla Nualart

(Parla de qui respon en castellà a qualsevol que li sembla foraster, tot i que aquest li parli en català)

...

Contestar-li "Bona tarda" a Mrs. Smith no passa per pensar en català, ... passa per no deixar-se arrossegar per la inèrcia dels prejudicis i practicar, anant contra corrent, un cert grau de militància.

Ara bé, ens equivocaríem si creguéssim que la militància és ideològica i la inèrcia no. El que sí que les diferencia és que  la ideologia en un cas ha passat per la consciència i és el resultat d'una reflexió, i en l'altre,no. I un dels efectes de la immersió - encara que amenaci ruïna - és que parlar en català ja no pressuposa cap grau de militància. Hi ha, per tant, molts catalanoparlants que - més per inèrcia que per militància - parteixen d'una ideologia que té molt clar que Espanya és una nació amb una sola llengua nacional, i que les altres són només tolerables com a residus folklòrics. L'estranger que les parla en català la desafia, i cal que conjurin la seva existència parlant-li només en castellà.

La ideologia imperant ho impregna tot. El català, en molts casos, ja és només a l'aula. Dels dos factors en surten inevitablement catalanoparlants espanyolistes. Aquesta policia lingüística que reclama Ciutadans - jo d'ells estaria molt tranquil - resulta prescindible perquè no hi ha un bilingüisme ideològic i la militància que potser podria salvar el català és, cada cop més, un reducte. Parlar en català tenint la pell massa fosca o massa clara permet constatar-ho cada dia.

pd 838

ARA diumenge, 28 d'agost del 2016

A LA TURCA

David Fernàndez

...

Feta la llei feta la trampa, es “passen” però acaba colant; legislen cadenes perpètues encobertes que Europa tomba – doctrina Parot – mentre mimen i excarceren el terrorisme d'estat; trinxen diaris en nom de la llibertat d'expressió; declaren la guerra a Otegi per provar de fer les paus; emparen la tortura mentre es vesteixen per a la gala dels drets humans...

... són ben capaços de generar la doctrina Otegi per castigar un dissident entestat a construir un futur compartit, en pau i sense violències ni imposicions. Una tupinada més, quan tot lliga i relliga al regne de l'arbitrarietat que és l'estat espanyol: aquí o allà, impedir el que les urnes diran. Doctrina del xoc, ja fa temps que l'Estat liquida per via judicial el que és incapaç d'impedir democràticament, pervertint la llei per (a)negar sobiranies...