pd 863

​EL PUNT / 25 d'abril del 2007

INDEPENDENTS?

Joan Ventura​

​Els índex de filiació als partits polítics són baixos. Tal vegada és culpa del tren que vam perdre al segle XX, o de la falta de sintonia amb la societat, o una evidència de la passivitat que ens caracteritza. A l'hora de definir-se ... la gran majoria ​opta per un estratègic: "Jo sóc independent". Santa paraula, la independència! Però no parlarem de l'autodeterminació, sinó de la sobirania dels governs locals... hi ha la sensació que s'han presentat més candidatures que mai, sobretot, independents. Ciutadans que ja no confien en els partits ni en els polítics i que creuen que anant per lliure i substituint-los seran capaços de defensar i resoldre els assumptes que els preocupen. De la mateixa manera que sempre he tingut simpatia per les agrupacions, les enteses i les unions de progrés perquè sumen diferents opcions, m'angoixen les candidatures que es diuen "independents..." i no ensenyen les cartes ideològiques. Són llistes ben legítimes, només faltaria, però solen estar formades per tres classes d'individus: els que hi van per un interès particular (visible o no)..., els desenganyats d'altres formacions perquè no els han fet prou cas o no els han col·locat en el lloc que creuen que es mereixen, i els que s'hi apunten perquè són els únics que els hi ho han demanat.

​Nota de l'amanuense: cadascú que pensi, si és el seu cas, quin és el tipus que ha de suportar​,... jo ho tinc claríssim!

pd 862

​ARA, dissabte 23 de gener del 2016

EL GEST CORRECTE

Sílvia Soler

...

M'havia enamorat d'en Llach en la intimitat de l'habitació que compartia amb la meva germana i a través dels seus discos. A casa el cantautor gaudia d'un gran respecte, afavorit pel fet - no gens menyspreable en una família d'exiliats empordanesos - que el noi era nascut a Verges i reivindicava sempre que podia els seus orígens.
L'admiràvem pel seu compromís polític i per la valentia que demostrava des d'aquell posat extremadament tímid.
Però a més a més d'aquests arguments, per sobre de tots ells, n'hi havia un altre, per a mi, més essencial: les seves cançons em tocaven l'ànima. Sentia que les havia escrit per a mi, que érem germans bessons sense haver-nos conegut mai.

Han ​passat quaranta anys i pel camí he canviat les meves preferències, he perdut alguns ídols i he patit alguns desenganys. Però en Lluís Llach no m'ha decebut gens ni mica.
...

pd 861

Nota: no podia deixar sense el meu petit homenatge a Leonard Cohen

EL PARTISÀ

La composició original es diu:  "La Complainte du Partisan" , la van escriure l'any 1943 Anna Marly i Emmanuel d'Astier de la Vigerie. Hy Zaret adaptà la lletra a l'anglès i Leonard Cohen la va fer famosa.

Quan creuaren la frontera/ em van dir de rendir-me/ No ho podia fer / prenguí l'arma i desapareguí.

He canviat de nom sovint/ he perdut esposa i fills/ però tinc molts amics,/ alguns són amb mi.

Una iaia ens acollí/ i a les golfes amagà,/ arribaren els soldats,/ va morí sense dir res.

Aquest matí n'erem tres,/ a la nit sols quedo jo,/ he de seguir endavant,/ les fronteres m'empresonen.

Oh, el vent, el vent que bufa, / el vent que va bufant entremig de les tombes.

Aviat arribarà la llibertat; / llavors nosaltres tornarem des de les ombres.

Les Allemands etaient chez moi, / Ils me dirent, 'Signe toi,/ Mais je n'ai pas peur;/ J'ai repris mon arme.

J'ai changé cent fois de nom, / J'ai perdu femme et enfants / Mais j'ai tant d'amis; / J'ai la France entière.

Un vieil homme dans un grenier / Pour la nuit nous a cache', / Les Allemands l'ont pris; / Il est mort sans surprise.

Oh, el vent, el vent que bufa, / el vent que va bufant entremig de les tombes.

Aviat arribarà la llibertat; / llavors nosaltres tornarem des de les ombres.

When they poured across the border /I was cautioned to surrender, / This I could not do; / I took my gun and vanished.

I have changed my name so often,/ I've lost my wife and children/ But I have many friends,/ And some of them are with me.

An old woman gave us shelter,/Kept us hidden in the garret,/Then the soldiers came;/ She died without a whisper.

There were three of us this morning/ I'm the only one this evening/ But I must go on; / The frontiers are my prison.

Oh, the wind, the wind is blowing,/ Through the graves the wind is blowing,/ Freedom soon will come;/ Then we'll come from the shadows.

Les Allemands e'taient chez moi, / Ils me dirent, 'Signe toi,/ Mais je n'ai pas peur;/ J'ai repris mon arme.

J'ai change' cent fois de nom, / J'ai perdu femme et enfants / Mais j'ai tant d'amis; / J'ai la France entie`re.

Un vieil homme dans un grenier / Pour la nuit nous a cache', / Les Allemands l'ont pris; / Il est mort sans surprise.

Oh, the wind, the wind is blowing, / Through the graves the wind is blowing, / Freedom soon will come;/ Then we'll come from the shadows.

pd 860

​ARA  17 d'octubre del 2015

M'AGRADA, NO M'AGRADA

Sílvia Soler​

Què m’agrada i què no m’agrada de fer-me gran.​..​

M’agrada saber distingir per què cal plorar -i si cal, aleshores no hi ha cap raó per reprimir-se;​...​

No m’agrada sentir cada vegada més lluny, irremeiablement lluny, la nena petita, la noia adolescent, fins i tot la mare jove que viuen encara a dins meu.​..​

M’agrada haver descobert alguns secrets que em fan la vida més fàcil, com ara... que les alegries compartides creixen i que les tristeses en companyia es van fent petites fins a desaparèixer.

​No m’agrada que la llista de coses que no faré vagi engreixant-se. Els somnis es multipliquen i el temps s’escurça.​..​

M’agrada tenir amics de fa vint anys, trenta, fins i tot quaranta.​..​

No m’agrada notar el pes dels anys a la musculatura, ni a la vista, ni al pensament​...​

M’agrada mantenir converses adultes amb els meus fills,​...​ i que fabriquem junts els records que els acompanyaran tota la vida.

No m’agrada patir atacs d’enyorament sobtats i trobar a faltar aquells infants que se m’arrapaven a les cames i que em plantejaven preguntes impossibles amb els ulls plens de confiança en la meva resposta.

M’agrada albirar -en els mateixos ulls on fa anys que em perdo- un futur tranquil i confortable. I saber que, finalment, les curses de llarg recorregut acaben tenint premi.

pd 859

​ARA dissabte, 13 de febrer del 2016​

​ACCEPTAR LA MALDAT (i 2)

Sara Berbel

​(...continua)

​... I per què la nostra forma de comprensió no pot entendre el mal?

... Ens resulta tan dolorós pensar que el mal està present​ entre nosaltres que preferim no veure'l i amagar-lo sota el nom d'una malaltia. Vivim en una època en què la filosofia humanista (i la psicologia positiva que se'n deriva) s'ha centrat en el que és positiu dels éssers humans sense contemplar els aspectes foscos que continuen sent-hi presents... El mal està enquistat en les persones, forma part del nostre ADN i cal identificar-lo i posar-li nom per intentar acotar i delimitar els seus devastadors efectes.

... les persones no hem canviat tant des de les èpoques antigues, per molt que ho hagin fet la ciència i la tecnologia.

Malgrat la dificultat de la definició del bé i del mal, i de les seves connotacions religioses, a la nostra societat ens hem dotat d'uns valors ètics que ens permeten sostenir la vida en uns nivells mínims de benestar i cohesió. Aquelles persones que es desvien d'aquests valors no necessàriament són malaltes: poden ser egoistes, cruels, dolentes, totes elles característiques intrínseques als éssers humans, i hem de poder identificar-les per desenvolupar estratègies que ens permetin neutralitzar-les, per educar diferent, per socialitzar millor, per evitar al màxim el dolor que no volem anomenar.

pd 858

​ARA dissabte, 13 de febrer del 2016

ACCEPTAR LA MALDAT (1)Sara Berbel

​... les persones tendim a considerar malalties aquells fets que ens costen d'entendre a causa de l'elevat grau d'egoisme, odi, ressentiment, crueltat o, senzillament, maldat, que comporten.
...

Tanmateix, per poc que reflexionem ens adonarem que no hi ha cap malaltia que impulsi obligadament a abusar de nens, nenes i adolescents sinó en tot cas un desig de poder i plaer incontrolat que no contempla els altres com a persones sinó com a objectes. Observarem que cap depressió obliga a assassinar 140 persones sinó que, per contra, estarem cometent una enorme injustícia si posem sobre les persones amb depressió la sospita i l'estigma de ser possibles agressores. De la mateixa manera, s'ha comprovat un cop i un altre que els homes violents contra les seves parelles no pateixen cap tipus de malaltia sinó una ideologia molt interioritzada que els fa considerar-se superiors en tot i amos de les seves dones, la vida de les quals tenen la potestat de decidir. És a dir, les malalties poden ser-hi presents però no són les causants últimes dels actes d'abús i crueltat sinó que és la maldat mateixa d'algunes persones l'origen d'aquests comportaments.
...

(continuarà...)

pd 857

ARA, 10 de maig del 2011

UN RISC DOBLE

Toni Soler

Amb independència de la mesquinesa argumental que l'empeny, l'aposta del Partit Popular per fer de la immigració un dels eixos de la campanya electoral li pot sortir cara. En primer terme li donarà alguns vots de més, suposo. Posar noms i cognoms forasters (de fora de la nació espanyola, s'entén) a una sèrie de problemes socials abstractes és una solució simple però efectiva. En lloc de parlar d'atur, habitatge, seguretat i serveis socials és molt més senzill clamar amb veu irada que nosaltres (els espanyols, s'entén) ja hi érem abans; però com que la resta de partits catalans -que tenen com a matriu comuna el catalanisme integrador- no han caigut en la trampa, el PP es pot trobar el 22 de maig enfortit però isolat. A Badalona, que és la seva gran aposta, PSC i CiU ja s'han compromès a no pactar amb Xavier García Albiol, la qual cosa el condemnarà a l'oposició. En qualsevol ciutat catalana amb cara i ulls, amb polítics responsables, la possibilitat de donar part del poder municipal als populars és la pitjor de les opcions que es contemplen. Dit això: la millor manera de desactivar el populisme del PP és impulsar a escala nacional una política d'immigració realista, ferma i solidària. I recordar, de tant en tant, que el primer que va obrir les portes de bat a bat va ser José María Aznar, en l'època del boom econòmic espanyol.