pd 869

​ARA dissabte, 19 de novembre del 2016

ELS ULLS D'ANNA FRANK

Sílvia Soler

I així estem: observant alarmats com allò que pensàvem que no tornaria a passar mai pot acabar passant-nos a nosaltres...

Els estudiosos ens han explicat com es cova l'ou de la serp i ens pensàvem que el detectaríem i seríem capaços d'esclafar-lo a temps. Ens pensàvem que ho sabíem tot.

I, entrat el segle XXI, ens adonem amb impotència que ja tornem a ser-hi. Que creixen els populismes més perversos arreu del món (i també a ca nostra)... 

La indiferència, que deriva de l'egoisme recalcitrant de l'ésser humà, torna a instal·lar-se entre nosaltres. Aquí la tenim, escarxofada al sofà, davant de la tele.

Em venen al cap les pàgines de "La paraula més bella", de Margaret Mazzantini, que explicava com els ciutadans de Sarajevo van creure cegament fins a l'últim moment que era del tot impossible que, al cor del Vell Continent, hi esclatés un conflicte armat. "No durarà... D'aquí pocs dies això s'haurà acabat. Tenim els ulls del món a sobre", diu un dels personatges. Però el món, ara ja ho sabem, va mirar cap a una altra part...

pd 868

​MERIDIANO DOS MIL Epoca II​ (1976?) - núm. 13

​¿POR QUE ​COMISIONES OBRERAS?

Nicolás Sartorius

Les Comissions Obreres neixen d'una manera natural dintre de les empreses a conseqüència d'una situació peculiar en la que s'ha de moure el món del treball a Espanya. La falta de llibertats i la imposició d'un sindicat únic de caràcter corporatiu empeny la classe obrera a crear llurs propis òrgans de defensa i representació...

Al principi aquestes comissions naixien aquí i allà i desapareixien un cop acabada l'acció o realitzada la gestió per la qual s'havia format. Però a força de repetir-se contínuament la mateixa experiència i sobretot la tasca que feien els militants obrers d'avantguarda, principalment comunistes i catòlics, començaren a tenir un caràcter més estable...

El 1967 se celebra la primera assemblea general o nacional de Comissions Obreres...

​...
És evident que ​avui en dia la preocupació prioritària de CCOO és fer front a la congelació salarial i a l'atur creixent, conquerir l'amnistia i les llibertats democràtiques, trobar unitàriament una alternativa rupturista que faci possible el camí cap a un sindicat obrer democràtic, independent i unit en la llibertat...

pd 867

​ARA  diumenge, 13 d'octubre del 2013

EL GRAN REPTE ESPANYOLISTA

​David Miró

Un dels factors favorables al procés sobiranista és que al davant es troba amb un conglomerat que és com l'oli i l'aigua. M'explicaré. D'una banda hi ha els espanyolistes sense complexos, que consideren Catalunya com una part més d'Espanya sense cap més especificitat. Aquí hi situaríem el PP, Ciutadans i la plataforma de José Domingo. I a l'altra hi ha els que saben que Catalunya no és ben bé el mateix que -

​ ​

ja no diguem la Rioja

​ ​

- el País Valencià. En el fons, aquests segons, on hi hauria gent del PSC, ICV, Unió i CDC, estan en el bàndol unionista per pragmatisme, tot i que ideològicament siguin més propers als independentistes que als espanyolistes. El gran repte per a aquests darrers és sumar-hi els catalanistes que no veuen clara la ruptura. I ara són en aquest punt.

pd 866

​ARA dissabte, 20 'abril del 2013

EL FUTUR NO ÉS, ENCARAJosep-M. Terricabras

... resulta sorprenent que, davant la possibilitat (certa/incerta) de la futura independència de Catalunya​, s'alcin veus dient que volen saber - i sisplau, que algú els respongui - com serà la Catalunya independent, la Catalunya del futur. Perquè es veu que, si no ho saben abans, el projecte ja no els interessa. Vénen a dir que, si no coneixen el futur, els interessa menys el present. Ben estrany...

Ningú no pot, des d'ara, dir com serà el demà. Podem dir com l'imaginem, com el volem, per quin present ​lluitarem en el futur. Però la Catalunya futura serà allò que els catalans decideixin quan escriguin la seva Constitució - senzilla i curta, sisplau! -, quan facin programes electorals i programes de govern. El futur se somia, el present es construeix.

La gràcia i la importància del moment actual no és discutir com serà el futur sinó, més senzillament, fer possible que el futur sigui... No sabem quin futur tindrà la Catalunya independent, però sabem que, sense el treball actual a favor de la independència, Catalunya continuarà tenint el futur que se li promet des de la dependència espanyola. El futur de Catalunya depén del present, d'allò que decidim, d'allò que ara fem.

​... La feina sempre és de present, encara que pugui tenir conseqüències de futur. El present és allò que es fa, allò que ens fa. Mentre que el futur és futur, vull dir que no és, encara.​

pd 865

ARA, diumenge, 16 de setembre del 2012

12-S A MADRID

Reaccions dels principals diaris de Madrid a través de les editorials de l'endemà de la Diada.

EL MUNDO: A Frankestein (Artur Mas) se li escapa el monstre. 

LA RAZÓN: Diada per encobrir la realitat. la radicalització nacionalista és una fugida davant la crítica situació econòmica.

ABC: En front del desafiament, Constitución. Les polítiques d'apaivagament no han servit per a guanyar-se la lleialtat del nacionalisme a una Constitución que ha donat a Catalunya una quota inèdita d'autogovern.

EL PAÍS: Diada històrica. L'exhibició de força de l'independentisme exigeix una resposta política de Gobierno i oposició.

pd 864

ARA diumenge, 16 de setembre del 2012

TITULARS DE LA PREMSA MUNDIAL

Redacció

Financial Times: Missatge català.

The Internacional Herald Tribune: Manifestació per reclamar la sobirania fiscal catalana.

The Guardian: Els catalans estan preparats per a la independència, però, i els seus dirigents?

Le Monde: L'independentisme català, dopat per la crisi, ofereix una demostració de força.

Corriere della sera: A Barcelona milions al carrer per separar-se d'Espanya.

Observatore Romano: Difícil negociació entre Catalunya i el govern central espanyol.

Frankfurter Allgemeine Zeitung: Per la independència des de la necessitat.

Süddeutsche Zeitung: Barcelona contra Madrid.

Time Magazine (EUA): En un moment en què els petits negocis tenen problemes per sobreviure i als joves els costa molt trobar feina, la independència és vista com la panacea.

Clarín (Argentina): Unes grans pancartes portaven consignes en anglès perquè els independentistes rebutgen l'espanyol com a llengua de comunicació.

O Estado de S. Paulo (Brasil): Més que una onada sentimental, les ferides amb Espanya estan obert es realment qüestions econòmiques bastant objectives.

Volkskrant (Països Baixos): Els catalans senten que paguen massa al govern central a Madrid, i que reben massa poc. Segons les enquestes, una mica més de la meitat dels catalans volen la independència.

Le Soir (Bèlgica): És un problema de rics, de regions riques que posen en qüestió la solidaritat amb les regions més desafavorides. És així de clar a Flandes i Catalunya.

pd 863

​EL PUNT / 25 d'abril del 2007

INDEPENDENTS?

Joan Ventura​

​Els índex de filiació als partits polítics són baixos. Tal vegada és culpa del tren que vam perdre al segle XX, o de la falta de sintonia amb la societat, o una evidència de la passivitat que ens caracteritza. A l'hora de definir-se ... la gran majoria ​opta per un estratègic: "Jo sóc independent". Santa paraula, la independència! Però no parlarem de l'autodeterminació, sinó de la sobirania dels governs locals... hi ha la sensació que s'han presentat més candidatures que mai, sobretot, independents. Ciutadans que ja no confien en els partits ni en els polítics i que creuen que anant per lliure i substituint-los seran capaços de defensar i resoldre els assumptes que els preocupen. De la mateixa manera que sempre he tingut simpatia per les agrupacions, les enteses i les unions de progrés perquè sumen diferents opcions, m'angoixen les candidatures que es diuen "independents..." i no ensenyen les cartes ideològiques. Són llistes ben legítimes, només faltaria, però solen estar formades per tres classes d'individus: els que hi van per un interès particular (visible o no)..., els desenganyats d'altres formacions perquè no els han fet prou cas o no els han col·locat en el lloc que creuen que es mereixen, i els que s'hi apunten perquè són els únics que els hi ho han demanat.

​Nota de l'amanuense: cadascú que pensi, si és el seu cas, quin és el tipus que ha de suportar​,... jo ho tinc claríssim!