pd M16

EL MÓN, 23 de març de 1984

PER UNA POLÍTICA DEL BENESTAR (1)

Miquel Porta Perales

... el creixement econòmic - accelerat capitalista - està arribant al seu final...

... però una àmplia gamma de polítics i economistes creuen encara en la il·lusió nostàlgica d'assolir els nivells de creixement i total ocupació propis de postguerra. I dic que es tracta d'una il·lusió per les dues raons següents: en primer lloc, perquè el ritme de creixement de postguerra és ja físicament impossible d'obtenir...

en segon lloc, perquè la tecnologia d'altíssima productivitat hipotèticament capaç d'impulsar aquest colossal creixement és productora del que s'anomena "desocupació tecnològica". En resum: creixement il·limitat i ocupació total han topat amb uns límits objectius impossibles de superar.

... el creixement econòmic tampoc no augmenta el benestar social general, sinó que el disminueix a causa dels costos que això comporta (desocupació, insatisfacció de necessitats socials bàsiques, sobretreball, etc.)... "el capitalisme s'ha convertit en una societat de "suma zero", en una societat estroncada en la qual qualsevol benefici en una persona o grup sols es conqueria mitjançant una pèrdua equivalent en una altra persona o grup"...

pd M15

​LLATINOAMERICANA 1999

PER QUÈ SEGUIM AIXÍ?

Agenda Llatinoamericana. Editorial​

Anem arribant a la fi del segon mil·lenni. Amb la modernitat i la postmodernitat a sobre, globalitzats en la comunicació i en ple imperi (caduc) del neoliberalisme...

Aquesta és hora de definir-se: seguim o no seguim?... La utopia ja és, com ens diria irònicament Galeano, un "cavall cansat"? En baixem, doncs? Podem seguir somniant amb una societat justa, igualitària, fraterna? Enterrem en l'oblit la sang dels nostres màrtirs? El vertader Déu, la vertadera religió, la vertadera Església de Jesús, poden tolerar el tancament, la por, la desesperança, la insolidaritat, la transigència, la claudicació...?
...

El que fou substancialment vàlid ahir, continua essent vàlid avui i ho serà demà. Hi creiem o no hi creiem, en la justícia, en l'alliberament, en la fraternitat universal? Ho creiem o no ho creiem, que és possible una altra societat? Ho creiem o no ho creiem que la humanitat és la filla del Déu de la vida i de l'amor?
...

El paradigma major continua essent, per a tots els compromisos, una humanitat justa, lliure, solidària, que respongui, en la nostra fe cristiana, al paradigma últim del Regne. "Cultivar la justícia i les roses", diria el poeta peruà; no pas substituir la justícia per les roses...

En aquest ambient de canvi i sota aquest clima de perplexitat, les certeses més grans han de ser més radicalment assumides, més clarament promulgades, viscudes amb una passió més gran. Prescindint potser dels aplaudiments... Sense claudicar davant del pensament feble i la postura light, que acaben essent dictatorialment postura i pensament únics.

Grans perplexitats, però més gran encara la certesa. Com més densa és l'obscuritat, més necessari és "donar raó de la pròpia esperança".

Seguim així, doncs, perquè la història segueix i perquè amb la història segueix el Regne.

pd M14

​LLATINOAMERICANA 1999

AQUESTA PÀTRIA GRAN EN ÈXODE

Pere Casaldàliga​

...

Ni l'esquerra ni la fe cristiana poden renunciar al paradigma o als paradigmes majors. La justícia, la solidaritat, el compartir, la sobrietat, els drets humans, la igualtat i alteritat simultàniament de les persones i els pobles, l'alliberament integral, el Regne de Déu - el paradigma del propi Jesús! - ... són els paradigmes irrenunciables...

... Emigrants ho som tots. Però és veritat també que aquesta terra i aquesta història són l'única terra i la història única que aquí, en el temps, tenim a mà...

Viurem aquesta terra i aquesta història en èxode constant, en lluita incansable, en tensa alegre esperança d'alliberament, acumulant atrevidament èxodes menors canviants, dintre del gran èxode a que ens crida permanentment el Déu de la Vida i de l'Alliberament.

pd M13

​EL MÓN / 1984

​EL PROFESSOR FRANZ, EL "CAVALL FORT" I UN PARELL DE COSES MÉS

Enric Calpena

​Jo no sé si us recordeu de quan éreu petits, ni poc ni molt, posem quan teníeu deu o onze anys. En aquell temps, a més d'anar a l'escola, llegir el TBO - per ser més exactes, la família Ulisses i els invents del professor Franz de Copenhagen - i practicar el futbol enmig del carrer, és ben segur que jugàveu a un munt de coses. Cíclicament, cada curs, esdevenia moda un cert joc i no se sabia ben bé per quina raó...

... De les primeres que recordo és la de picar cromos,... Per jugar-hi calia trobar una superfície ben llisa i dura: un banc de pedra o el mateix terra. Aleshores, cada jugador posava un cromo, amb la imatge contra el terra, "d'esquena". Per torn, s'anava picant amb el palmell de la mà fins que el cromo girava i quedava de cara. El traçut que ho havia aconseguit es quedava el cromo.

En tots aquests jocs hi havia una mena de codis no escrits... 

​​

Un altre joc mític de la meva infantesa era el de bales. De bales, n'hi havia de tot mena: metàl·liques (boles dels coixinets, de guix = guixots, de pedra= pedrots), de fusta, de plàstic o de vidre. Aquestes eren les preferides per tots. Entre les de vidre n'hi havia totes d'un color o transparents o, les més comunes, amb una mena de flor a dins...

El "cavall fort" també era força divertit... "churro, media manga, mangotero, adivina lo que tengo en el puchero"...

Un altre joc popular era el de batalles de soldadets. Aquests eren de plàstic, molt petits i mal fets, els venien en unes bosses que costaven cinc pessetes (un duro). Dins de la bossa hi devia haver uns vint-i-cinc o trenta soldadets... I és que quan érem petits no sabíem que la mort és una cosa seriosa i que la guerra no té cap mena de ludisme.

pd M12

​EL PUNT / Dimarts, 26 de març d​​e 1991​

EL TOBOGAN (i 2)

Daniel Palomeras

​...

Res de més lamentable que a un el comencin​

​ a trobar interessant. El jove pot ser bell, brillant, dinàmic, fort, qualsevol cosa. La noció d'interessant silencia pietosament un "malgrat" totes les altres coses. Que  ningú no s'estufi quan li diguin que unes temples argentades són interessants. Falòrnies...
...

Pot ocasionar algunes nits d'insomni (una altra característica de la quarantena, això de dormir malament), el desengany, el descobriment del pas devastador dels lustres sobre un rostre, una expressió, una manera de caminar i de pensar. La pregunta és automàtica: em veu l'altre amb els mateixos ulls? La resposta és obvia... Un se sent foraster al lloc enyorat i no reconeix la gent que més havia apreciat. És impossible el retorn al temps passat (perdut).
...

Un es va convencent que pot acabar de passar la vida amb el bagatge que ja té, que no calen nous aprenentatges, noves coneixences. Són ja massa les fites que no s'han acomplert com per proposar-se'n de noves...

I per acabar d'aixecar l'ànim, augmenta dia a dia la llista de baixes de la pròpia generació.

.. I així com quan l'implicat era jove no li hagués importat morir jove, ara que ja és madur, preferiria morir de vell, tot i que la senectut és una expectativa poc falaguera amb les pensions de jubilació que corren...​

pd M11

​EL PUNT / Dimarts, 26 de març d​​e 1991​

EL TOBOGAN (1)

Daniel Palomeras

Quan un compleix quaranta anys descobreix que la vida és un tobogan, i que ha començat a lliscar per la banda del pendent, cada cop més de pressa. La pujada, graó a graó, era plena d'esforç i d'il·lusió. La baixada té com a final previsible un cop de cul fatídic... Un meu amic diu que, si a partir dels quaranta anys, et despertes al matí i no et fa mal res, és que ja et deus haver mort. És una visió pessimista, però certa.

Una de les sensacions més evidents és que un ja no és a temps de fer moltes coses... La joventut es caracteritza per les possibilitats infinites, per un futur il·limitat que permetrà anar arreu, veure-ho tot, conéixer tothom. Amb el temps l'horitzó s'estreny cada cop més i el món acaba sent el carrer de casa i la humanitat, els parents i amics, per a qui en té.

Un deixa de ser jove en el moment en què li preocupa no ser-ho... El sentit del ridícul creix amb l'edat, fins al punt de renegar d'allò que més s'havia defensat, els ideals en què s'havia cregut... quan s'era jove. Una pèrdua global de conviccions, una propensió a relativitzar, a contemporitzar, una tendència implacable a  no complicar-se la vida, són indicis prou clars de decrepitud.
...

pd MX

​EL PERIÓDICO, setembre de 1991?

ALT I PRIM, PARENT D'EN BUFA

El Sabelotodo

Ens sorprèn i complau que ... un personatge com Bufa, que és de finals del segle XVIII, es mantingui present en la memòria de la gent.
No tenim constància de com es deia realment l'individu anomenat Bufa. Sembla ser que va viure a Barcelona quan encara l'enllumenat públic de la ciutat, establert a partir de 1752, era amb làmpades d'oli...

Aquestes noves làmpades, protegides per fanals, més de fusta que de vidre, feien poca llum, però millor que les teieres. Per atendre-les hi havia un servei de fanalers que, el capvespre, recorrien la ciutat i encenien els punts de llum. Els quals penjaven d'una corda, que passava per una politja... Els fanalers tenien la clau per obrir la porta protectora i la utilitzaven a la matinada, quan apagaven els fanals i canviaven el recipient de l'oli, quasi consumit, per un altre nou i ben ple. Quan es feia fosc es limitaven a encendre els blens de cada fanal amb una canya llarga, proveïda d'un carbonet incandescent a la punta. Darrere seu hi anava, en aquells temps que diem, un noi extraordinàriament alt i prim, que d'una bufada es dedicava a apagar les dèbils flames que aquells homes acabaven d'encendre.

El noi, que era una mica curtet, ... era seguit sempre per la canalla. Aquesta, avesada a la gresca i a fer sarau, cridava: "bufa, bufa" i el xiquet, esverat, apagava d'una bufada els fanals acabats d'encendre. Val a dir que això li va costar més d'una pallissa, administrada pels fanalers irritats per la brometa, però també el va fer molt popular entre els barcelonins d'aleshores... Al cap i a la fi, l' innocent noiet sols els apagava i en elogi a la seva altura es creà la frase: "alt i prim parent d'en Bufa"...

El tal Bufa no se sap quan va desaparéixer de Barcelona, però pertanyí a l'època dels fanals d'oli. El 1842, començà la il·luminació a gas i el 1882 arribà l'enllumenat elèctric.

​