pd 1667 Amb tota la dignitat intacta (i 3)

(arafamesdunany)

... no es tracta de vèncer, sinó de convèncer. Som una societat profundament demòcrata i dialogant, capaç de parlar-se a si mateixa, de generar consensos. El que sí que cal vèncer, el que cal aïllar, és la provocació permanent de Cs, d’aquest partit que busca indissimuladament la fractura interna, de la qual s’ha alimentat per créixer a Espanya. A crits, en la bronca, en la simplificació, en la divisió, en el xoc identitari, són els mestres. Difícilment algú ho farà millor. ... tots tenim molt camí al davant, un camí per dialogar, per recosir el país, per mantenir el pols pels presos i els exiliats, per seguir treballant amb l’objectiu republicà. Tornem a decidir cada dia quin país fem per guanyar un dia el dret a decidir quin país volem. Sense falses dreceres. Amb tota la dignitat intacta.

Ignasi Aragay

pd 1666 Amb tota la dignitat intacta 2

(arafamesdunany)

... l’1-O és i serà el gran referent. Va mostrar al món dues coses: un poble pacífic, democràticament alçat, i a l’altra banda l’ànima autoritària i intransigent d’un Estat desfermat, amb violència gratuïta i amb uns alts tribunals altament ideologitzats i que actuen de part. I tanmateix cal tenir-ho clar: sense alguna mena d’acord amb aquest Estat no hi haurà sortida. L’horitzó segueix sent un referèndum pactat, el reconeixement del dret a decidir. Mai ho acceptaran? Doncs seguiran tenint un problema irresoluble, un problema creixent. Espanya és inviable amb un conflicte tan fort i tan viu a Catalunya.

Ignasi Aragay

pd 1665 Amb tota la dignitat intacta 1

(arafamesdunany)

La formació d’un Govern i per tant la fi del 155 és una victòria, igual que ho és la derrota de Rajoy. També ho van ser els resultats de les eleccions del 21-D. Però a l’independentisme li costa veure aquestes fites com a èxits. Perquè hi ha, esclar, la dolorosa ignomínia dels presos i els exiliats, i perquè ens havíem instal·lat en el miratge d’una victòria total i impol·luta. La il·lusió ens havia encegat. Al davant teníem i tenim un Estat fort, massís, impermeable al canvi, i una Europa en regressió, poruga i contaminada pel discurs destructiu de la ultradreta. Però hem fet trontollar l’Estat i hem trobat comprensió en la justícia europea. Hi ha esperança, hi ha camí.​.. ​ No cal fer-se tampoc més il·lusions del compte...

Ignasi Aragay

pd 1664 La independència comença aquí

(arafamesdunany)

... el problema de fons és un debat sobre la identitat cultural i sobre com és d’important per a una cultura amenaçada la preocupació per la seva supervivència... El PP, i el PSOE, i en definitiva qualsevol partit que formi part de l’Estat, no podia afrontar mai el debat cultural perquè l’Estat es va crear, precisament, contra aquesta diversitat. Heretar l’Estat ha volgut dir, fins ara, heretar també la tasca d’erosió constant de la cultura catalana... Les competències plenes en cultura, en realitat, volien dir que es feia el que es podia. ¿Immersió lingüística? Sí, però d’aquella manera que no es compleixi allà on no es vulgui i es pugui titllar de nazis els que ho demanin... La política cultural que s’ha intentat fer aquí parteix de la submissió i s’ha convertit en el peix que es mossega la cua... La manca de definició fa que no hi hagi hagut polítiques culturals definides, complexes i diverses...

Francesc Serés

pd 1663 Dues notes

(arafamesdunany)

(1) Corpus era una festa gloriosa en el calendari del nostre país,... Tot això són records dels vells com jo. Records. La societat rural s’ha acabat i la catòlica també. Ara, mentre esperem l’imperi tecnològic que ha d’arrasar-ho tot, vivim entre els records del que ja hem perdut i la incertesa del que ha de venir. Som en una època difícil perquè no tenim cap superestructura mental i vital que ens sustenti. Els més vells som nàufrags en un pèlag de restes i els més joves són nadons atònits en un món que els espera i que no saben com serà...

(2) els catalans... ens sentim alhora decebuts i tristos. ¿Què hem de fer? ¿Creure que s’obre una època esperançada de diàleg i negociació? ¿Amb un nou president del govern estatal que s’ha distingit per dir enormes disbarats contra Catalunya i per votar a favor de la repressió contra els catalans? Per a Espanya, la caiguda del PP és positiva, però per a Catalunya no tant. ¿Serà capaç el PSOE de plantar cara a Ciutadans? En moltes coses potser sí, però no pas en la qüestió catalana. Al fons de l’imaginari del PSOE i de Ciutadans hi ha una divisa comuna: 'Delenda est Catalonia'. Però nosaltres hem de persistir.

Narcís Comadira

pd 1662 Prendre partit

(arafamesdunany)

“En una guerra has d’estimar algú i detestar algú: cal prendre partit". Ernest Friedmann

“Viure vol dir prendre partit”. Alguer Miquel, de Xarango.

“Si bé tenir por és natural, permetre que ens guanyi és un despropòsit” ... la violència sempre és injusta, no té causes i mai és culpa nostra ser-ne víctimes. “Que mai ens ho hem buscat. I que ens pot tocar a totes i a tots en qualsevol moment”. Lolita Bosch.

Cal prendre partit per defensar-te, cal perdre la por perquè quedar-nos quiets no ens salvarà de res. La repressió, arribats a un punt, és aleatòria, i demà pots ser tu. Cal ser solidaris, cal comprometre’s, és obligat en un moment com el que estem vivim. El missatge ens arriba clar i net i amb insistència des de dins de les presons: estimem-nos!

Sílvia Soler

pd 1661 Albert Rivera i les llàgrimes

(arafamesdunany)

Albert Rivera ahir va escarnir Pablo Iglesias perquè va plorar quan parlava de morts als vorals de les carreteres. Amb els punys tancats, i rient cínicament, va fer el gest, burleta, d’eixugar-se les llàgrimes... Aquests dies, des que hi ha gent nostra a la presó i a l’exili, anant per aquí i per allà als homenatges que se’ls fan, també he vist gent plorar, que m’ha fet plorar. Vull dir, doncs, que no sempre es pot evitar plorar, però que sempre es pot evitar riure.

Albert Rivera, fent aquest gest, ens ha ensenyat l’ànima. Se t'enriu a la cara, perquè els altres, els “seus”, ho vegin. I s'enriu del teu dolor. Té una filla petita, que el deu haver vist fent-ho per la tele. Li deu haver preguntat què feia. De qui s'enreia? Si la meva filla em veiés... burlar-me de les llàgrimes d’un adult, em miraria desconcertada. Jo soc el seu model i li he dit que fer això és de mala persona. Ho penso de veritat. La meva filla, si em veiés fer-ho, entendria que ens podem enriure d’algú que plora. Entendria, doncs, que podem ser cínics. Perquè aquesta és la qüestió definitiva que els nostres fills hauran d’aprendre de nosaltres. Es pot ser bona gent o mala gent.

Empar Moliner