pd 1718 Democràcia i immigració

(ara fa...)

... les democràcies reals, en el millor dels casos, han creat illes d’un cert respecte pels drets humans en territoris concrets i per a grups humans concrets. Els drets humans han avançat molt en l’àmbit dels ideals però en la vida real i concreta de la gent continuen sent el precari privilegi d’uns pocs... Necessitem migrants? I tant!, amb la nostra raquítica demografia. Quants? Aquesta és la pregunta clau que els polítics responsables no poden ignorar...  Quins són els límits d’un efecte crida? ... el context neoliberal ja ha eixamplat la desigualtat i ha abocat classes mitjanes a un massiu precariat. ¿Podem convèncer els que llisquen cap a la pobresa que l’entrada d’immigrants juga a favor seu?... Necessitem migrants i tenim l’obligació moral d’acollir els refugiats, però necessitem abans que res revertir l’eixamplament de la desigualtat i aconseguir que aquest precariat que veu trepitjats drets tan bàsics com el de l’habitatge torni a sentir-se classe mitjana, perquè només quan senti que va endavant i no enrere deixarà de votar polítics xenòfobs...

Albert Pla Nualart

pd 1717 El VAR de la història

(ara fa...)

Hi ha opinions, interpretacions i fets. Les opinions són lliures. Les interpretacions poden ser variades, contradictòries. Els fets, previs a les interpretacions i a les opinions, són com són i només d’una manera. Poden tenir interpretacions diverses, però els fets són en ells mateixos inequívocs... La més gran virtut del documental sobre el 20-S que va passar TV3 amb gran èxit és que mostrava fets. I que els fets que mostrava desmentien aspectes de la narració en què es fonamenten els relats judicials. No era un documental d’opinions... No era només una proposta d’interpretació. Era sobretot la presentació de fets, per la via de les imatges, que permetia establir amb claredat què és veritat i què és mentida. És el mateix principi que el VAR en el futbol... El documental va fer de VAR de la història i de la política: va fixar els fets. I va desemmascarar els errors i les mentides. La diferència és que, al futbol, els àrbitres fan cas del VAR.

Vicenç Villatoro

pd 1716 Rostollar

(ara fa ...)

Fem república. Us pregunteu què vol dir. Ho vol dir tot, i com que ho vol dir tot, de moment no vol dir res. Voldríem ser una república? Sí. És molt estrany voler ser súbdit d’una monarquia... costa més de dir “Jo no soc monàrquic, soc felipista”, perquè el nou hereu té el carisma d’un ou dur i amb Catalunya ja va demostrar que l’interès general de l’Estat és ell mateix i la seva reial família... Fem república. Què vol dir? Res i tot. Es tracta, com sempre, de posar-hi o no posar-hi article determinant... Per això, si dic “Fem república” puc estar dient qualsevol cosa. Que anirem a un concert, que escriurem un llibre, que ens posarem una samarreta, que direm que ens cau malament el Borbó. Però només si dic “Fem una república” o “Fem la república” rostollarem.

(Nota de l'amanuense: per entendre què vol dir l'Empar amb rostollar cal llegir la resta de l'articulet: https://www.ara.cat/opinio/empar-moliner-rostollar_0_2045795550.html )

Empar Moliner

pd 1715 Autodeterminació

(ara fa ...)

​P​arlo de la reunió Torra-Sánchez, encara que no ho sembli.​ Al Pròxim Orient tothom sap que si es vol obrir una negociació efectiva entre israelians i palestins, el gran problema és Jerusalem, perquè és una qüestió central i emotiva en la qual les dues parts tenen posicions del tot contradictòries que consideren irrenunciables. Per tant, el consell a les parts –si realment volen arribar a un acord– és no obligar-se a resoldre la qüestió de Jerusalem el primer dia, perquè tot quedaria encallat. Que en parlessin d’entrada, que quedi clar que és el tema, però que no ho diguessin públicament. Perquè si diuen que Jerusalem queda exclosa de la negociació i no se’n parlarà mai, el diàleg és un pur 'paripé': no hi ha solució pactada sense Jerusalem. Però si anuncien d’entrada que en parlaran algun dia, tots dos es trobaran amb les oposicions simètriques dels seus, que ho interpretaran com una renúncia inacceptable. Per tant, el consell seria introduir el tema discretament, avançar en altres coses i no fer gaires proclames emfàtiques dient que se’n parlarà o se’n deixarà de parlar. Això sí, les dues parts han de dir coses simètriques. Si canviem els protagonistes, canviem la paraula 'Jerusalem' per 'autodeterminació' i el consell seria el mateix. ​

Vicenç Villatoro

pd 1714 Van jugar a pòquer els líders independentistes? (i 2)

(ara fa...)

... mentre el discurs oficial era que es disposaven a fer la independència, en privat alguns consellers ja preparaven l'escenari de l'exili, és a dir, de la derrota. Aquesta diferència entre el discurs oficial i el real es va fer especialment intensa en els dies anteriors al 27 d'octubre, quan el president Puigdemont, conscient que ja no pot mantenir més la ficció, decideix convocar eleccions. Semblava que era el moment oportú per parlar clar a la ciutadania, destapar el joc i pilotar un canvi de rasant, però justament la por a quedar com uns traïdors i uns mentiders, més el factor de la competència interna, va portar els líders independentistes a tirar endavant amb una DUI que tothom sabia que no es podia fer efectiva. No per falta de preparació, com ara diuen alguns, sinó perquè no era possible si l'Estat s'hi oposava amb la força.

... més que mentir, els polítics catalans "van deixar que la gent cregués" en la possibilitat d'una independència unilateral, esperant així poder provocar un miracle europeu d'última hora que no va arribar. Van voler enganyar l'Estat fent veure que tenien una escala de color quan en realitat tenien una mísera parella. El problema és que l'Estat sabia des de l'inici de la partida quines eren les cartes catalanes. Per això el 'farol' mai va tenir possibilitats de funcionar.

David Miró

pd 1713 Van jugar a pòquer els líders independentistes? (1)

(ara fa ...)

L'independentisme viu angoixat amb una pregunta: ¿van mentir els líders del Procés quan van prometre el 2015 una independència ràpida (entre 18 i 24 mesos) i sense costos elevats? ¿Van amagar informació a la ciutadania en els dies previs a la DUI del 27 d'octubre? ¿És veritat, com va dir l'exconsellera Clara Ponsatí, que "estàvem jugant al pòquer i anàvem de 'farol'"? ... Si el moviment vol superar el desconcert actual ha de fer un esforç per respondre aquestes preguntes. No és fàcil, perquè encara hi ha polítics que fan servir una retòrica volgudament confusionària al voltant del terme República.

La paradoxa és que aquest procés d'independència ha estat dels més transparents de la història, amb fulls de ruta públics i debatuts fins a l'extenuació i que ara serveixen com a prova en la causa judicial del Suprem. O sigui que d'ocultació no n'hi va haver. El problema de fons, i que avui és compartit per la majoria dels implicats, és que el full de ruta pactat era poc realista i molt imprecís, ja que no s'explicitava amb claredat COM s'havia de produir la independència si no era pactada. Potser més que d'engany s'hauria de parlar d'autoengany, almenys en un primer moment... (continuarà)

David Miró

pd 1712 Aquest 2020 em proposo prendre-m’ho amb més calma quan…

1) Torni a descobrir que anar al cine en català és un acte de militància.

2) M’adoni que la genuïnitat és directament proporcional a l’edat del parlant.

3) Trobi errors greus tant als informes de l’escola com de les extraescolars que pago religiosament. No sé si és per sentir-se alleujat, però quan són en castellà també passa.

4) Llegeixi i senti comentaris de mestretites. Sí, acabo de dir que demano pulcritud, però d’aquí a repetir receptes caducades i poc fonamentades hi va un abisme.

5) Comprovi com s’estén la moda del ‘bilingüisme actiu’. En una reunió amb gent diversa (tipus AFA, per exemple) l’última moda és anar parlant en català i en castellà per trossos, “per si de cas algú no entén el català” (esclar, tothom entén el castellà, tant li fa que siguin russos o suecs acabats d’aterrar). Així no ens poden titllar d’intolerants.

Ja veig que no fer-se mala sang no serà bufar i fer ampolles. Però la intenció és el que compta, oi? Que tingueu una bona entrada d’any.

Maria Rodríguez Mariné