pd 1830 Tot seguirà igual? 1

(arafa...)

El moviment catalanista no ha sigut mai insurgent. Les seves manifestacions unilaterals no han deixat mai de ser purament simbòliques. L’endemà de declarar la República Catalana, Macià no va fer el mínim gest per imposar-la i va acceptar ser investit president d’una futura autonomia. Quan el 6 d’octubre del 1934 Companys va declarar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola, no va pas treure els canons al carrer per imposar-lo, els va treure en canvi el general Batet, que a diferència d’Astúries no va haver de disparar un sol tret per empresonar el govern i suspendre l’Estatut. L’any passat, el president de la Generalitat va desobeir les lleis vigents convocant un referèndum i, en vista dels resultats, el Parlament -en un altre acte simbòlic- va proclamar que Catalunya esdevenia un estat independent en forma de república. Igual que les altres vegades, el govern espanyol no va haver de fer front a cap resistència per destituir el govern, dissoldre el Parlament i suspendre l’autonomia. Tot continua, doncs, igual...

Amadeu Cuito

pd 1829 Neoliberal i il.liberal, el triomf dels dolents

(arafa...)

... En una democràcia il·liberal -terme creat el 1997 per Fareed Zakaria-, tot i que hi ha eleccions, els votants tenen un escàs o nul control del seu govern perquè han estat privats de les llibertats civils. A Rússia i Turquia, per exemple, hi ha eleccions, però la persecució a què és sotmesa qualsevol oposició genuïna les fa innòcues en termes democràtics. La llei mordassa del PP o la voluntat de Pedro Sánchez de reprimir “amb mesures legals” la reprovació del Parlament al rei proven que ara mateix són les democràcies liberals les que s’il·liberalitzen...

Què fa que una majoria d’electors votin líders descaradament autoritaris? Un còctel que té tres ingredients bàsics. 1) La pèrdua d’autoritat dels teòrics líders democràtics. La globalització neoliberal ha anat buidant de poder els governs votats: els ha anat sotmetent a poders econòmics que ningú vota i que van, també descaradament, a favor dels pocs més rics i contra els molts més pobres. 2) El trencament del pacte social tàcit que permetia als més rics enriquir-se si, i només si, els més pobres també progressaven. Així s’ha superat la Gran Recessió. 3) El foment constant de l’individualisme insolidari. La publicitat i les grans corporacions mediàtiques han contribuït tant com han pogut a fer-nos pitjors ciutadans i millors consumidors; menys crítics i més egocèntrics.

Albert Pla Nualart

pd 1828 La mentida global (i 2)

(arafa...)

(... continuació)

Però, ai las, en política la veritat rarament és suficient, i per això les campanyes electorals s’omplen de conceptes banals i lisèrgics com progrés, llibertat, futur, esperança, justícia, etcètera. Per tant, la classe política ha hagut de mentir. I sí, finalment, els polítics independentistes també ho van fer, perquè ens van fer creure que amb un demos i amb la raó de cara n’hi ha prou per dur a terme un projecte polític tan perillosament democràtic com és l’autodeterminació. Però aquesta mentida concreta era noble en el seu origen, perquè tenia l’objectiu de desmuntar la mentida global, la que tots ens vam empassar, la mentida que esborrava 1939 i que sostenia -sosté encara- que Catalunya se’n pot sortir sense les eines de poder d’un estat propi.
Benvinguda sigui la rectificació de les mentides independentistes. Però les altres mentides, que són les més grosses, continuaran campant entre nosaltres; robustes, vigents, avalades pels falsos profetes del seny.

Toni Soler

pd 1827 La mentida global 1

(arafa...)

La gran acusació que recau sobre l’independentisme és que ha mentit. Acceptem que els dirigents independentistes van falsejar la realitat i van prometre allò que era, per dir-ho suau, improbable. Però situem aquesta mentida en context i fem-nos una pregunta. En la política catalana dels últims 40 anys, ¿algú ha dit la veritat?... Mentides i més mentides. Promeses vanes que van generar frustració; frustració que ha estat la llavor de l’independentisme. Quina paradoxa...

Els catalans som víctimes d’aquesta cadena d’enganys, però també en som còmplices... la població catalana s’ha autoenganyat pensant que teníem el poder de canviar de rumb... La veritat, però, és que el 1939 Franco va guanyar, en el sentit més complet i físic de l’expressió; i que Catalunya va perdre, i que els estralls de la derrota es van consolidar durant quatre dècades, fins a esdevenir pràcticament irreversibles. Quan va tornar la democràcia i l’autonomia, Catalunya ja no era la mateixa; era una Catalunya irreconeixible, potinejada pel franquisme...

(continuarà)

Toni Soler

pd 1826 Arrimadas i "Francisco Franco, jefe del estado español"

(arafa...)

Disculpin que els faci perdre el temps, i més en cap de setmana, però Arrimadas ha negat que l'Estat afusellés Companys, i ha assegurat que va ser "el règim franquista i feixista, i no l'estat espanyol". Gràcies per la lliçó d’història. Ara mateix ho esborrarem dels llibres, no fos cas que adoctrinin algú, però ens costarà perquè tots diuen que Franco va ser “jefe del Estado”. Trucaré al Paul Preston, que a la seva biografia de Franco recull la fórmula amb què el Caudillo por la Gracia de Dios va ser investit l’1 d’octubre del 1936 a Salamanca: “Señor Jefe del Estado Español. En nombre de la Junta de Defensa Nacional, os entrego los poderes absolutos del Estado”. Sisplau, que ningú no disgusti Ciutadans i els descobreixi que una vegada l’estat espanyol va ser una dictadura que va afusellar el president Companys.

Antoni Bassas

pd 1825 Aquest no!

​(arafa...)

Per a un polític és més greu i sospitós haver-se aprofitat personalment d’informació privilegiada que no pas haver-se endut dos pots de crema d’un súper o haver plagiat unes quantes pàgines d’una tesi doctoral. Per això sorprèn que les trituradores mediàtiques i polítiques espanyoles, que tan cruels han estat amb polítics de signe ben divers, hagin passat tant de puntetes per la multa a Josep Borrell. Com si s’haguessin dit: aquest no, que és dels nostres! De quin 'nostres'? Del de tots. Borrell és un socialista que defensa les tesis de PP i Ciutadans respecte a Catalunya. ... Qui encarna aquests principis és o constitucionalment inviolable o políticament intocable... Els qui representen el nucli central compartit se situen per sobre del bé i del mal. En la màquina de munyir escàndols de la política espanyola l’important no és què s’ha fet, sinó qui ho ha fet. (Potser per això Carmen Calvo ha dit que a Escòcia no va haver-hi referèndum pactat: deu ser la seva manera d’optar a l’ingrés a la casta dels intocables.)

Vicenç Villatoro

pd 1824 Catalunya i el rei

(arafa...)

Com a regal previ al Dia de la Hispanidad Pedro Sánchez va piular: "Es inadmisible la resolución votada esta tarde en el Parlament de Cataluña que pretende rechazar y condenar al jefe del Estado. Este #Gobierno adoptará las medidas legales a su alcance en defensa de la legalidad, la Constitución y las instituciones del Estado". Es referia a la reprovació que el Parlament de Catalunya (amb la poca capacitat de maniobra que encara té) va fer al rei Felip VI.

... Emociona que el president del govern trobi inadmissible una resolució votada (votada!) en un parlament, ni que sigui "autonómico", i que, per tant, pretengui "adoptar medidas" en contra d'aquesta resolució.

Hem sabut que Felip, sempre diligent i patriòtic, va fer unes trucades a unes empreses per pressionar-les de cara a canviar de seu... Felip va fer de telefonista... És lògic, doncs, que Pedro Sánchez prometi "mesures legals" contra els que volen república. Ara bé, quines són aquestes mesures legals tractant-se d'Espanya? Més presó? Carme Forcadell està privada de llibertat per haver permès un debat sobre el referèndum. ¿Algú s'ho pensava, abans que passés? "No, això només ho faria Putin", dèiem. Quina trucada deu haver rebut, Pedro Sánchez? Què li deu haver dit el monarca que ens va regalar Franco? Què li deu haver dit, sabent com sap, que la majoria de catalans som republicans?

Empar Moliner