pd 2134 Quan l'Estat se't fica al llit

 (arafa...)

... Hi ha una regla no escrita per als governants a la qual s'haurien d'atenir que diu "No imposis normes que no pots fer complir"....

El xoc de la pandèmia ha permès intervencions de l'estat en les nostres vides com ningú viu recorda. Hem assumit amb facilitat limitacions de la mobilitat, però també retallades de drets fonamentals com el de manifestació. Almenys aquí no es fiquen al nostre llit o en els nostres afectes, i el govern permetrà que decidim a qui volem veure –la limitació serà de nombre–. Si ho fes, ens hi hauríem d'oposar fermament. L'estat no hauria d'atrevir-se mai a organitzar els afectes humans...

Núria Alabao 9.5.2020

pd 2133 Tres previsions sobre el món post covid-19

(arafa...)

1. En sortirem canviats. Ho dubto. Després dels horrors de la Primera Guerra Mundial i de la pandèmia de grip del 1918 (que va matar 10 vegades més espanyols que el covid-19), el que va venir van ser el jazz, el xarleston, l’especulació borsària i els Feliços Vint, una de les èpoques de més frivolitat, desigualtat i irresponsabilitat que ha protagonitzat Occident, i que, gens sorprenentment, va acabar molt malament. Per bé o per mal, si els bitllets d'avió i la benzina segueixen tenint els preus que tenien, tornarem a passar els caps de setmana a l'altre extrem d’Europa, les autopistes es tornaran a col·lapsar els caps de setmana i els carrers tornaran a omplir-se de cotxes...

2. La recuperació econòmica serà ràpida... o no.

3. La crisi fiscal pot portar a canvis radicals i permanents. El cost de la crisi per a les arques públiques està resultant fenomenal, i estem molt lluny de veure'n el final, perquè mentre el sector turístic no es normalitzi, l'Estat haurà de suportar el cost dels ERTO, el de les prestacions de desocupació i la reducció de la recaptació. De moment, té barra lliure per gastar, però és qüestió de temps que els creditors comencin a demanar explicacions...

Miquel Puig 9.5.2020

 

pd 2132 "L'economia" i el benestar

 (arafa...)

... El benestar és fruit del sentiment de créixer humanament: de sentir que som fidels al fi últim de la nostra naturalesa. I anar molt bé de salut (amb esport i dieta) o economia (enriquint-nos) no sempre facilita i de vegades entrebanca -si en fem un fi i no un mitjà- el complex procés d'esdevenir persona... una economia que no ens faci més feliços està mal orientada...  amb menys pressió econòmica es pot viure millor... n’hi ha hagut prou amb unes poques setmanes de consumir i produir només el que necessitem perquè l'economia es desplomi... ¿I si ens poséssim a fer una economia lògica, una economia del benestar (i del benestar de tots)?

En un món no neoliberal -en un món possible i millor- tendiríem a produir i consumir només el que necessitem per tenir més temps per ser persones. No faltaria feina perquè feina seria treballar pel bé comú (i això mai s’acaba), i no hi hauria atur perquè la feina seria un dret i un deure. En un món sostenible-l'únic món possible si no ens volem extingir- produir i consumir menys propiciaria més benestar.

Albert Pla Nualart 3.5.2020

pd 2131 Avui, córrer

(arafa...)

(Nota prèvia de l'amanuense: on ella diu córrer, jo diria caminar)

... Tenim un cos ideat (diguem-ne així) per córrer... Córrer t’ensenya coses. O te les fa saber. Per exemple, que una baixada és un regal, un regalàs dels déus. Una pujada, t'ho miris com t'ho miris, estiguis molt o poc entrenat, és sempre una putada. I el que aprens és que s’acabarà. S'acaba tard o d'hora. Els novençans no ho aguanten i caminen. Els gats vells diuen: “Redueix, aguanta, mira’t aquell arbre d’allà, és el final, s'acaba, s’acabarà”. Per tant, el pla no és ni baixada ni pujada, però no és neutre. La lliçó és aquesta. El pla és millor que la pujada, però no ens n’adonem fins que no fem pujades. Traduït a la vida, la pujada és atur, malaltia, pena. La baixada és amor, feina, harmonia, bon rotllo. I el pla és l’absència d’atur, de malaltia i de pena. Per tant, no és neutre. És un regal. Però no te n’adones fins que no has patit...

Aquest dissabte surto a córrer... Els meus estimats amics, companys de muntanya, també sortiran i ens veurem de lluny. Quan t’han pres alguna cosa és quan valores, com mai, tornar-la a tenir.

Empar Moliner 2.5.2020

 

pd 2130 Les províncies

(arafa...)

"Si no és a l’expedient, no existeix". ... Les coses no existeixen, només existeix la seva codificació administrativa. Els expedients abans que els fets. El DNI abans que les persones. Les realitats administratives per davant de les realitats vives. L’Estat abans que la nació. És aquesta mentalitat, que tant coneixem, la que ha decidit que el confinament es farà per províncies. Perquè la província és precisament això: el motlle administratiu dissenyat des d'un despatx a Madrid que s'aplica damunt de la realitat, com el motlle s’aplica sobre el fang. La província, com a concepte, no va de la realitat a l'administració, va de l'administració a la realitat. La província pertany a l’univers conceptual de l'expedient, el certificat, la pòlissa i l’informe per triplicat. Confondre el món amb l'administració del món... Aquesta colla de buròcrates adoradors de l’Estat i de la paperassa prefereixen l'expedient a la vida. La província, com a concepte, irreal, de paper, és la seva quadrícula i el seu paradís. I la realitat? La realitat que s’espavili.

Vicenç Villatoro 2.5.2020

 

pd 2129 Peix al covid

 (arafa...)

Comença a haver-hi sospitoses evidències lampedusianes que tot tornarà a ser igual o pitjor. Com passa sovint amb la història, les continuïtats soterrades són més sòlides que els aparents canvis. A part de sortir del confinament amb mascareta, atemorits i teletreballats, ¿hi haurà alguna cosa transcendental que faci transformar, si pot ser a millor, les nostres vides?...

Com serà la “nova normalitat”? Com si no hagués passat res? No, esclar. Però tampoc s’albira cap gran canvi. De moment, hem girat la vista més cap enrere que endavant...  

Ignasi Aragay 3.5.2020

N​ota de l'amanuense: Avui tocaria posar alguna cosa de l'Arcadi Oliveres, però avui ja ho fa gairebé tothom i de moment no tinc res a mà. Segur que quan menys ho esperis sortirà algun paper de diari que parli d'ell. In memoriam per un altre mestre que se'n va. ​

pd 2128 ¿Volem de debò canvis substancials?

(arafa...)

L’hegemonia ideològica expulsa de l'àmbit del “raonable” -del que es considera “sentit comú”- aquelles idees que hi entren en conflicte. Qui les defensa acaba sent titllat de ximple, irresponsable o subversiu. Per això resulta tan difícil sortir d'aquesta crisi del covid amb canvis substancials -per imprescindibles que siguin-, perquè són canvis irreconciliables amb la ideologia hegemònica i, per tant, “forassenyats”...

Canvis substancials vol dir... actuar per principis: si és antisocial, si és anticiutadà, si és deshumanitzador, fora, fora i fora. “¿M’estàs dient, per tant, ximple i subversiu, que vols marxar del mercat lliure?” Sí, estic dient que això que anomeneu “mercat lliure” ens està destruint i esclavitzant. Perquè cap “mercat” pot tenir la “llibertat” d'anar contra el bé comú fent-nos més pobres a tots (en tots els sentits) per fer més rics els ultrarics. Estic dient que sense sortir d'aquest “mercat” no hi pot haver canvis substancials...  maximitza la desigualtat i desertitza la vida col·lectiva, que creix i s’enriqueix esquinçant el teixit social, suburbialitzant els pobles i barris, descohesionant-nos...

Cap societat fa canvis substancials si no qüestiona la ideologia hegemònica: si no té el coratge de començar de nou des d’unes altres bases...

Albert Pla Nualart 26.4.2020