pd 2224 El plaer de Puigdemont i el dolor de Junqueras

(arafa...)

Si la vida és un equilibri inestable de plaers i dolors, en la mirada dels electors independentistes, Puigdemont és -que ningú ho afagi literalment- el plaer arrauxat : el gust de deixar-se portar per la sentimentalitat, per la lluita èpica i emocional, per l’aventura heroica, pel risc de la confrontació permanent. A Junqueras, en canvi, se'l veu com el dolor assenyat : la idea judeocristiana d'esforç, de parar l'altra galta (“Soc bona persona”), d'anar pas a pas, de pensar en les conseqüències, de mirar al teu voltant empàticament.

La tria no és fàcil. Cap d'ells té la veritat. I tots dos són veritat... Puigdemont té l’avantatge que simbolitza la resistència activa, com aquells bandolers que les autoritats mai aconseguien caçar. S'ha escapolit de l'enemic. Des de l'exili, segueix presentant batalla judicial. Junqueras, captiu, juga la carta de la dignitat serena i conseqüent: del seny, del govern, del diàleg, un triplet difícil quan tot està cap per avall. La suma de les dues circumstàncies fruit de la derrota produeix una mena de nostàlgia de quan semblava que tot era possible, que ara mateix és més forta que la idea de futur. Perquè el futur és molt negre i desdibuixat, igual que el present.     

Ignasi Aragay 13.9.2020

 ​

 

pd 2223 Per què no sóc independentista

 (arafa...)

He arribat a la conclusió que no em puc considerar independentista. I no pas perquè no desitgi i estigui disposat a lluitar perquè la que considero la meva nació -una Catalunya oberta a tota la catalanofonia- tingui el màxim autogovern, sinó perquè independentista ara i aquí té un sentit molt concret: vol dir centrar primer tots els esforços en assolir la independència, que es ven com a factible a curt (o mitjà) termini, i només després posar-se a governar el país independitzat...   Però ajornar la governança només té sentit -si mai en té- quan, en efecte, la independència és imminent. Si va per llarg, és una estratègia insostenible. L’èpica és un pic de la història i no pot ser quotidiana sense esdevenir ridícula...   

No sóc independentista perquè mai m'ha semblat imminent la independència. Pot ser un error d'apreciació. Potser era o és imminent i jo no ho sé veure. I no faltarà qui digui que permetent que la racionalitat -la meva, l’única de què disposo- m’ho hagi fet veure així, ja incorro en una forma de traïció i de covardia. Però el convenciment que -en el millor dels casos- la independència anava i va per llarg m’ha fet no ser independentista... I, sí, és cert, vaig viure amb passió l’1-O i hi vaig votar independència. Però, per a mi, l’1-O era un acte de dignitat, d’afirmació, davant un Estat que ens negava com a nació...   

Albert Pla Nualart 20.9.2020

pd 2222 Fanals vs. "farola"

 (de collita pròpia)

 

Què té la "farola", que no tingui el fanal?

D'entrada té més lletres, sis a cinc, i també més síl·labes, tres a dos. Té una "o" que la fa semblar més rodona i una "ere" que la fa més moderneta, més alegre i jovenívola.

Té també molts més parlants, espanyols i castellans, orgullosos i cofois de la seva llengua, i sobretot, sobretot, té un Estat que la mima i protegeix i fins i tot l'imposa si és menester.

I el pobre fanal què? eh? eh?

Doncs el fanal no té res del que he escrit abans i en canvi hi té tot lo contrari.

És un nom que sembla antic, fins i tot antiquat, i que no fa gens modern. Ve del poble i de poble, d'un àmbit rural i no urbanita. Se'l veu pobre, auster, banal... i per postres no el podem espanyolitzar de cap de les maneres, efectivament dir-ne "fanalo" quedaria fatal. Per acabar-ho d'adobar resulta que és de gènere masculí, i en els temps que ara corren ja es veu que no pot competir amb la femenina farola.

En conclusió: ja pots apagar el fanal, que és ben mort, i llarga vida a la "farola". Au!

Edmon

pd 2221 Anys de bicicleta...

(arafa...)

... El món occidental ha sofert una gran transformació en la segona meitat del segle XX. La religió gairebé ha desaparegut de les nostres vides, el consum ha conquerit el nostres desitjos, vivim en un present continu de comunicació tecnològica impensable als anys 40, quan poques cases tenien telèfon i el cotxe era inaccessible al comú de la gent. Els avis només es dutxaven un dia a la setmana, gairebé ningú no anava al restaurant: “Vivíem en l'escassetat més absoluta. D’objectes, d’imatges, de distraccions, d’explicacions d'un mateix i del món”, escriu Ernaux, per a qui en la seva realitat de províncies “la bicicleta mesurava la velocitat de la vida”, els estius eren “una llarga estesa d’avorriment”...

La postmodernitat ha portat la dissolució de l’autoritat de capellans, pares, mestres, periodistes, metges i polítics. Tenim tot el saber i una fabulosa aparença de llibertat a l'abast d'una lleu carícia del dit sobre el mòbil, convertit en extensió del nostre cos, del nostre cervell i el nostre cor...  hem passat de ciutadans obedients i ingenus a consumidors insatisfets i escèptics. Ho tenim tot molt a l'abast però ja no creiem en res. Abans crèiem molt (en Déu i en les ideologies) però no teníem res. I en aquest pas dels anys, la llibertat, la felicitat i la plenitud de nou fatalment se'ns fan escàpoles.

Ignasi Aragay 19.9.2020

pd 2220 El PSC, "in memoriam"

 (arafa...)

El PSC és un partit clau per entendre la història de Catalunya al darrer mig segle. És també un partit que ha gaudit, en diversos períodes, d'una posició hegemònica; i és també el que va tenir més traça per gestionar la seva pluralitat, que té a veure amb la seva pròpia naixença, fruit de l'acord entre la socialdemocràcia catalanista de Pallach, el socialisme federalista de Reventós i Obiols i el nacionalfelipisme de la federació catalana del PSOE. La fusió d’aquests tres elements era tan complexa com ho era la societat catalana als anys vuitanta i noranta. I el PSC va ser capaç de gestionar aquesta complexitat de manera excel·lent... el fracàs del nou Estatut i l'eclosió del sobiranisme van fer saltar pels aires l’esquema de la Transició i els socialistes van passar dels 52 diputats de Maragall als 16 del primer Iceta. El PSC s'ha recuperat una mica, però ja no és el partit que millor representa Catalunya, i la seva bona salut depèn només de la bona salut del PSOE... 

Qui té el cul llogat no seu quan vol. El PSC de Serra i Maragall podia influir en el PSOE, fer-li dir -amb la boca petita- que el seu horitzó era el federalisme. Però ara només està en condicions d’obeir. Perquè els votants que li queden estan molt més pendents de Sánchez que d’Iceta...  Iceta ha acostumat els seus a obeir amb tal submissió que ara ja resulta impensable que el PSC alci la veu per dir alguna cosa diferent del que es diu a Ferraz...

la gent que aspira a una solució dialogada al conflicte català cal que entengui que el PSC no farà res que no li ordeni el PSOE. I que el PSOE és un partit que es mou en l’ecosistema espanyol, és a dir, que viu sota la pressió constant de la triple ultradreta. Si no rep una pressió equivalent des de Catalunya, no avançarem...  el PSC d'avui dia no té esma per recuperar la veu pròpia, perquè viu amb la por de fer enfadar els compañeros o de perdre vots cap a Ciutadans. Per tant, el seu paper d’interlocutor privilegiat queda anul·lat. A menys que els seus responsables decideixin, algun dia, recordar que són un partit sobirà, i s’adonin que mentre s’arrengleren amb el PP i Ciutadans estan llençant a la paperera el llegat dels seus fundadors.            

Toni Soler 20.9.2020

pd 2219 Pancarta d'estat

(arafa...)

... la formalitat rigorista que ara addueixen, quasi calvinista, és essencialment fal·laç. L’Antoni Puigverd ho ha escrit fa una setmana, gairebé lapidàriament: "L'Estat va desfermar la seva immensa capacitat d’atemorir, reprimir i venjar-se. Sobre aquest cràter no es pot construir res de bo. Els alts tribunals espanyols (que ara estan constitucionalment en fals per falta de renovació) han demostrat un biaix polític espantós. Garantisme i escrúpols màxims quan es tracta de polítics de PP o PSOE. Fonamentalisme legalista contra els independentistes. Els defensors de la Constitució haurien de ser els primers a defensar igualtat de tracte. O escrúpols i prudència per a tothom. O integrisme jurídic per a tothom". Botó de mostra i botó d’estat: tots els agressors de l'assalt a la Blanquerna corren lliures, tot i condemnats, pels carrers de Madrid. Mentre Dani Gallardo continua empresonat...

Per pancartes, doncs, les d'estat. Cada cop més rígides i, per tant, més afeblides i més esquerdables. Per què quan a un estat només li queden fiscals, presons i condemnes, en realitat, què li queda de debò? Quin projecte? Doncs li queda una pancarta –feblesa, desproporció i alliçonament– per inhabilitar un president, el tercer en tres anys, en què es llegeix amb raó: llibertat presos i preses polítiques.

David Fernàndez 19.9.2020

 

pd 2218 L'individualisme, l'altra pandèmia

(arafa...)

Quines són les causes del negacionisme i de l’ostentació de desobediència respecte de les normes sanitàries obligatòries? Una primera raó podem trobar-la en l’actitud d’alguns polítics molt coneguts:  Darrere hi ha, sens dubte, interessos econòmics: la producció no es pot aturar, l’economia és la raó superior indiscutible del nostre temps que ha vingut a substituir les creences religioses i ètiques i la importància de la vida humana com a valor central. Fins aquí, tot previsible; el que no ho era és que aquesta posició tingués tants adeptes en el conjunt de la població...  Una segona raó de l’aparició del negacionisme sembla més vinculada al moment polític: el descrèdit dels governs i en general de les persones que ocupen càrrecs en l'administració pública...  hi ha encara una tercera línia d’evolució ideològica que explica aquestes actituds. Perquè no es tracta únicament de la resistència al poder, sinó sobretot de l’afirmació de drets de caràcter totalment individual...

“els progres”, que van constituir un factor decisiu en la lluita contra el franquisme. Doncs bé, tot fa pensar que l'evolució ideològica que han experimentat ha tendit a subratllar l’individualisme i a negar els drets i valors col·lectius. Llibertat per damunt d’igualtat, us sona? Els meus criteris, interessos i creences per damunt dels de la comunitat...

L’afebliment del pensament d'esquerres que s'ha produït ha portat a creure que el progrés consistia en poder fer el que ens doni la gana, “perquè hi tinc dret”, sense tenir presents les conseqüències que això pot representar per a les altres persones. Malauradament, no ens hem pogut sostreure a la influència del pensament neoliberal més agressiu, que ha convertit l’individualisme en una perillosíssima pandèmia, que, de moment, no té vacuna ni remei.

Marina Subirats 20.9.2020