pd 1702 Som (i serem) un pacte de convivència

(arafamesdunanyimig)

La batalla diària en què estem ficats, amb un Estat al davant que ha tret les urpes i ara ens voldrà amanyagar amb retòrica buida, ens fa difícil pensar més enllà de la supervivència diària. La duresa del moment, l’ombra allargada de presos i exiliats, d’una banda ens revolta inevitablement -¿com pot ser que ens estigui passant això?- i de l’altra ens empeny a un realisme tan peremptori com incert. Entre els extrems de la revolta i el pragmatisme, costa prendre a cada instant les imprescindibles decisions i gestos raonats com si no passés res, sabent i patint per tot el que està passant... És en els moments difícils que un demostra el seu valor. I això val tant individualment com col·lectivament... Quan el Procés anava bé, quan encara no s’havia fet explícita la repressió, quan la il·lusió ens dominava (i potser ens encegava), va ser relativament fàcil. Allò era una festa. Tot semblava possible. És ara, en la sotsobra, en el dolor, ara que ens sentim aclaparats i sense horitzó, quan un a un, tots, hem de demostrar que es pot comptar amb nosaltres, és ara quan cal la valentia de seguir en un dia a dia que no és heroic, és ara quan hem de mirar enllà per recordar-nos per què estem lluitant, quin és el nostre ideal. I el simple fet de fer-nos aquestes preguntes i buscar-hi respostes... és el que ens tornarà a donar la força per guanyar el futur. El diàleg i la convivència són la radicalitat més gran, són el que realment ens fa forts.

Ignasi Aragay

pd 1701 Podem esperar neutralitat del rei?

(arafamesdunanyimig)

... Alex Salmond ho va dir ben clar: “És difícil esperar suport d’una família reial quan el que intentes és desempallegar-te’n. En política cada acció té una reacció. No té sentit que els independentistes reclamin neutralitat al rei quan ells no són neutrals respecte a la monarquia”. Ignorant el seu consell, aquesta setmana Torra, Puigdemont i Mas han enviat una carta a Felip VI apel·lant al seu rol com a àrbitre...  S’hi insisteix en un retret que es pot resumir així: “Si deixes d’actuar com a rei d’una part de la població, no pots esperar que aquesta part de la població et reconegui com a rei”. Dit en altres paraules: “No et podem ser fidels si no ens empares”. Una manera ben curiosa de fer República... a carta dels tres presidents tornava a exhibir el que no sé si definir com a falsa ingenuïtat o ceguesa estratègica: el persistent intent d’ignorar que això que anomenem Procés és un atac frontal i irreversible a la raó de ser de la Corona. ... La carta dels tres presidents té el sentit d’esgotar les vies de diàleg i evidenciar que aquesta monarquia no és europea ni democràtica, però és també el cant del cigne d’uns temps a què el sobiranisme -si no vol fer riure- ja no pot tornar. L’1-O i la seva reial seqüela han marcat un abans i un després. Felip VI no pot ser neutral en aquest conflicte perquè ja no som creïbles ni ell com el nostre rei ni nosaltres com els seus súbdits.

Albert Pla Nualart

pd 1700 la farra criminal (i 2)

(arafamesdunanyimig)

Algú dirà que el pessimisme realista no és alternativa –malgrat que sigui sempre un esperó: saber on som per evitar d’anar a parar a un lloc encara pitjor–. El que mai ha estat alternativa, això segur, és l’optimisme irracional, fatu i gairebé fantasiós. Contra el màrqueting de la llei del silenci, contra la falsa normalitat que vol camuflar l’excepció real, continuem vivint en un país amb nou presos i preses polítics, amb vuit exiliats, amb peticions de presó de 30 anys en un sumaríssim mccarthista, amb 750 batlles investigats i amb desenes de persones monitoritzades, controlades i rastrejades. I mentre tot això s’escriu, arriba la gestualitat buròcrata i grisa del 1984 orwellià. Esborrar-ho tot i qualsevol rastre i qualsevol resistència... Com si així deixessin d’existir. Com si així deixéssim d’existir...  la farra criminal del poder continua. La mateixa farra que també sap i per això ens vol fer oblidar –el primer dia d’octubre com a refugi permanent– que no hi ha ningú més que totes i tots nosaltres per aturar-la i anul·lar-la.

David Fernàndez

pd 1699 la farra criminal (1)

(arafamesdunanyimig)

 

​... ​ja ho deia Brecht: hi ha jutges absolutament incorruptibles a qui res ni ningú pot incitar a impartir justícia. I en curtes hores hem vist com se succeïen distintes resolucions judicials que ens recorden com és de llarga i antiga la impunitat, la doble vara de mesurar i la indecència indissimulada del poder.​..  Tothom és igual davant la llei, però la llei –i els qui la maneguen– no és igual davant tothom... ​la justícia no és deliberadament miop ni erràtica: pel que condemna –i pel que absol–, pel que persegueix –i pel que exalça–, per qui allibera –i per qui empresona– la coneixereu... Agustí d’Hipona 'reloaded': si dels governs traiem l’acció de la justícia només queda una colla de lladres i pirates. ... 

David Fernàndez

pd 1698 Nadales digitals

(any 1994, en fa vint-i-cinc)

Escric aquestes ratlles pensant en les noves zones de vianants i l'allau de nadales que s'hi presagia. ¿A quina rambla o carrer engalanat ens caurà a sobre el ruixat de simbombes digitals i campanades electròniques, i quants bemolls cladrà tenir per sofrir-lo? Les nadales, com tants altres signes nadalencs, han caigut en mans d'especuladors de les il·lusions, que han transformat un patrimoni popular en un producte de mercat on totes les adulteracions són possibles. Banals, indigestes, espúries... ¿Es tornarà a produir, aquest Nadal, la simbiosi sinistra de sintetitzadors barats, arranjaments carrinclons i veuetes picarol? No ho vulguin els àngels allà a la Glòria, ara per ara desnonats.

Josep Pujol i Coll

pd 1697 Nadal

(fa 25 nadals)

... Avui, més que cap altre, és un bon dia per compartir amb aquelles persones que han deixat una petjada profunda en la suma dels nostres dies, de somriure amb els seus gestos feliços, d'escoltar, generosos, les seves il·lusions, de sentir-nos tremolar l'esperit amb els seus temors, d'esbandir-nos plegats el dolor amb l'esperança, d'enyorar amb gratitud els que ens falten i de tornar la melanconia serenor. Només els que són capaços d'aquesta receptivitat poden apreciar que la taula d'aquest dia no és un amuntegament de gules i vanitats, sinó un àgora particular on el valor dels matisos supera l'aparatositat de l'escenari.

Enric Serra

pd 1696 Un Nadal estrany

(ja fa dos anys!)

Serà un Nadal estrany... ens reunirem al voltant de la taula amb la gent que estimem. L’haurem guarnit -o no- amb la vaixella bona i les copes de cristall. Tindrem a prop un arbre -o no-, potser farcit de llaços grocs, i, d’aquesta manera, el menjador de casa agafarà un cert aire d’insurrecció i de revolta. Cantarem nadales -o no- i barrejarem, com sempre hem fet, los peces en el río amb el fum, fum, fum. Farem cagar el tió -això sí- perquè, malgrat tot, per damunt de tot, cal preservar la il·lusió dels més petits.

En algun moment del dia, mentre cantem o mentre mengem l’escudella, o potser mentre obrim els regals i algú va arreplegant els papers de colors vistosos i els va ficant tots a dins d’una bossa perquè el menjador no quedi fet un caos, tindrem un record per als nostres morts. Serà un instant agredolç, a mig camí entre la tristesa de l’enyor i l’escalfor que ens acompanya sempre que hi pensem.

Però serà un Nadal estrany. Perquè després del bon dinar, de les nadales, dels regals i dels ulls esbatanats dels menuts quan aixequen la manta... tindrem inevitablement un pensament per a aquells que, enguany, no hauran pogut tenir res de tot això. Potser no els coneixem personalment, però els sentim propers. Perquè ens representen, perquè els vam escollir perquè miressin de fer realitat el nostre somni. És un encàrrec immens, aquest de fer realitat l’anhel de tanta gent. Requereix un gran coratge.

Són a la presó o lluny de casa, i aquesta injustícia ens revolta cada dia. I quan s’acosten les festes de Nadal, encara una mica més. Tal com ens ha passat quan hem perdut una persona estimada o estem passant un moment difícil per qualsevol motiu.

I contra aquesta aflicció no hi ha cap antídot que no sigui la nostra pròpia capacitat per protegir-nos els uns als altres, per compartir el que sentim, per estimar-nos. Aquest és, sense dubte, el veritable esperit nadalenc. Serà, però, un Nadal estrany.

Sílvia Soler