pd 1734 Apologia de la mortalitat (i 2)

(arafa...)

...
Som vells quan res del que mirem té la màgia del primer impacte. Quan el mateix sentit que donem a la vida -i que, en el millor dels casos, s’acosta tant a la saviesa- ens fa cecs per percebre-hi el misteri que reté. La vellesa és irreversible perquè mantenir un jo en el temps vol dir acumular prejudicis, partits presos. Si els esborres, no ets tu; si els mantens, es posen entre tu i la realitat com petits cristalls que enterboleixen la mirada, com unes cataractes espirituals que cap làser elimina.
Diria que l’espècie no està pensada perquè vells revellits amb cossos biònics la liderin. Està pensada perquè desvivint-nos passem el testimoni del nostre intent de ser persones als bojos baixets que ho tenen tot per aprendre.

Només vivim desvivint-nos, només som eterns estimant, només som feliços donant-nos; i només morint ens donem del tot.

Albert Pla Nualart

pd 1733 Apologia de la mortalitat 1

(arafa...)

 

La meva filla Joana, als 4 anys, em va dir un dia a l’ascensor: “La vida és tonta”. “Per què Joana?” “Perquè ens morim”. L’instint de no voler morir-se, com el sexual, està inscrit en l’ADN... Una nova religió -una fe cega en la ciència- que no només no entrebanca el consumisme sinó que suposa un gran negoci... . No m’estendré ara vituperant l’immens egoisme que suposa que, mentre la gran majoria de la humanitat té feina per sobreviure, tu et plantegis ser etern i et criopreservis... Els lectors sensibles segur que saben apreciar, en aquests crèduls aspirants a immortals, el mateix grau de narcisisme, de falta absoluta d’empatia, de materialisme infantiloide que jo hi detecto... És normal que la Joana no es vulgui morir, però diria -i em puc equivocar- que és igual de normal que, tard o d’hora, i a mesura que acumulem vida, la mort deixi de ser indesitjada. Què ens fa pensar que viure eternament és fantàstic? Algú ho ha provat? L’error, diria, és creure que podem ser immortals mantenint-nos joves: creure que fer-se vell consisteix només en el deteriorament físic...

Albert Pla Nualart

pd 1732 La carta guanyadora

(arafa...)

... cal posar-ho molt difícil a Sánchez: que sigui ell qui se senti en fals. Que noti damunt les seves espatlles la incomoditat del poder arbitrari que representa, la incomoditat del qui en realitat no pot oferir allò que íntimament sap, com a demòcrata, que hauria d’oferir: una sortida política pactada. Que s’humiliï oferint engrunes o impossibles retorns al passat, que s’avergonyeixi davant la dignitat dels presos i la llibertat dels exiliats. Ara mateix aquesta força -la de presos i exiliats- és una permanent bufetada moral.

Tard o d’hora haurem de tornar a votar, un dia hi haurà d’haver un 1-0 sense violència. Ara mateix costa de veure-ho, esclar, però el camí de l’emancipació està traçat. I el cost per impedir que Catalunya segueixi aquest camí cada cop serà més alt per a Espanya. ¿Fins quan i fins on podrà empetitir la seva democràcia, el seu estat de dret? La via catalana és mostrar permanentment la disposició al diàleg i, així, fer més evidents les contradiccions de la democràcia espanyola, i aprofitar-les per enfortir el sobiranisme. Sí: l’imbatible dret a decidir. Aquesta és la carta cohesionadora, democràtica (i guanyadora) de sempre.

Ignasi Aragay

pd 1731 La bona notícia és la mala notícia (i 2)

(arafa...)

La sensació horrorosa que tens és que tant Jordi Cuixart, com Jordi Sànchez, com Quim Arrufat, David Fernàndez, Anna Gabriel... tots els que criden a la calma la gent i els diuen que no donin cap excusa a la policia per carregar, pensen, de veritat, que els fets importen. És el que tots pensàvem aquell dia, encara. Però ja hem vist que les coses no són així. No hi ha violència, no hi ha “aixecament tumultuari”, no hi ha res, però igualment els tanquen a la presó i els acusen. Si Jordi Sànchez hagués dit: “A les armes!", i tothom, en lloc d’aixecar les mans i cantar, hagués agafat les armes del cotxe de policia obert i hagués disparat, els estarien acusant del mateix, però amb raó. Si els acusen sense raó, doncs, on s’aturaran?

Empar Moliner

pd 1730 La bona notícia és la mala notícia 1

(arafa...)

La bona notícia és la mala notícia. La mala bona notícia és que el documental de Mediapro 'demostra', si és que calia, que els dos homes avui en presó acusats de rebel·lió i sedició no en són culpables. I aquesta és també la mala notícia. Els dos homes acusats d’aquests actes que impliquen violència no només no són violents sinó que criden tota l’estona a la pau, amb l’orgull de qui sap que molesta que l’independentisme sigui pacífic. La bona notícia, doncs, és que les acusacions són falses. Però aquesta és la mala notícia. Perquè si un jutge es pot inventar uns fets que les imatges desmenteixen per acusar algú, també pot arribar fins al final i, malgrat que les imatges el desmenteixin, dictar una sentència també inventada. Si ara, avui, el jutge Llarena diu que hi va haver rebel·lió i sedició, per quina raó hauria de cenyir-se a la veritat demostrable a l’hora de condemnar-los o absoldre’ls?...

Empar Moliner

pd 1729 La injustícia que impedirà el diàleg

​(arafa...)

El nou concepte que ha posat en circulació el govern espanyol per referir-se a l’actitud del govern català de recordar cada dia l’existència de presos polítics i exiliats és la bronca. Es tracta de quedar-se la paraula diàleg i deixar la Generalitat com un grup de victimistes irrespectuosos. Que Iceta li expliqui a Pedro Sánchez que a allò que ell en diu “bronca”, a Catalunya més de dos milions de persones en diuen “dignitat”, i que la reclamació no s’acabarà. Al contrari, que la brega anirà a més, perquè no passa un sol dia que l’Estat alimenti amb una nova humiliació. Les darreres: l’acusació de “rebel·lió sense armes” i la imposició al Govern de Puigdemont d’una fiança milionària que cal pagar en pocs dies. Amb presos i exiliats, amb jutges que inventen acusacions, amb les mentides desmuntades pel reportatge emès per TV3 sobre el 20-S, no esperi que la societat catalana calli.

Antoni Bassas

pd 1728 És monstruós

(arafa....)

Ens acostumem tant a tot, que fins la situació més excepcional, si dura, ens pot acabar semblant normal. Per tant, hi ha coses que cal anar-les recordant periòdicament. És monstruós i indecent que els presidents de l’ANC i Òmnium i mig Govern siguin a la presó, mig Govern més a l’exili i centenars de ciutadans imputats pels fets de setembre i octubre. És monstruós i indecent, i indigna encara més després d’haver vist per TV3 el documental inequívoc de Mediapro, que això se sustenti sobre un relat ple de mentides, que converteix l’exercici de la democràcia i la voluntat de pacificació en un delicte de rebel·lió. És monstruós i indecent que algú, des de la diplomàcia espanyola per exemple, presenti aquesta situació com a normal: són a la presó perquè són vulgars delinqüents. Per tant, és cínic i insultant que se’ns demani fer les coses com si res no hagués passat, com si tot fos normal i correcte. No podem fer com si tot fos normal. Però tampoc no podem deixar de fer, perquè tot és anormal. Sense oblidar mai tot allò que és monstruós i indecent, hem de fer tot el que puguem, on puguem, aprofitant totes les escletxes i jugant estratègicament les pròpies cartes. Ni fingir una normalitat falsa ni paralitzar-se perquè es faci més evident la anormalitat.

Vicenç Villatoro