pd 1887 Aquests tres que han pactat

(arafa...)

Els primers que t’ensenyen a reprimir els, diguem-ne, baixos instints són els pares, els avis i els mestres. Et diuen que no et toquis la tita en públic, per exemple, que no peguis als altres, que els mocs no es mengen, que és de mala educació mirar fixament algú que és diferent per algun motiu. La majoria de nens han d’aprendre, per exemple, a compartir. N’hi ha alguns, és cert, que comparteixen espontàniament (i com ens agraden) de la mateixa manera n’hi ha alguns que són de natural bondadosos i sempre descomparteixen els que es barallen. Però el que és natural és l’egoisme, la insolidaritat, la violència... La civilització, si no se t’escapa de les mans i es converteix en repressió, és una meravella...

I vet aquí que després de tot això,... et fas gran. I, llavors, et venen aquests polítics a excitar aquests baixos instints que havies reprimit. És fàcil fer sortir la mala educació en algú, és fàcil fer-li solucionar els problemes a cops, perquè és fàcil fer sortir el racisme en algú. El racisme (contra catalans, contra romanesos, contra pakistanesos... ) és la defensa instintiva de territorialitat amb una coartada. Tots aquests votants dels tres partits que han pactat a Andalusia et confessaran que odien, que els fa fàstic sense poder-ho evitar, l’accent català, el romanès, el pakistanès. Si ho haguessin dit de petits, davant de pares, avis, mestres, haurien rebut explicacions, raonaments. Ara són grans i el que reben són rialles.

Empar Moliner

pd 1886 Orfeó Català

(arafa...)

  ... la força i la naturalitat amb què l’Orfeó va assumir la reivindicació de la catalanitat, la llibertat dels presos i el dret a la independència il·lustren molt sobre la naturalesa de fons del catalanisme. Algú ha cregut que l’Orfeó obeïa consignes. És al contrari. Hi ha qui es pensa que el motor del catalanisme és la Generalitat, l'escola o TV3 (i que carregant-s'ho, el catalanisme es dissoldrà). Però el veritable motor del catalanisme ha estat una societat civil –cultural, esportiva, cívica, social– que ha articulat i ha empès el país durant més de 120 anys entorn d’un ideal de catalanitat. I aquest motor ha posat en marxa tota la resta. Com que aquesta societat civil s'ha vertebrat al marge de l’Estat, ha pogut sobreviure fins i tot quan el poder li era més indiferent o hostil. L’ecosistema essencial del catalanisme és una societat organitzada i plural entorn d’una idea compartida, que quan ha pogut ha tingut traducció política i institucional. I aquesta societat civil ha estat la clau de la integració social en un segle XX amb poc poder polític i grans canvis demogràfics...

Vicenç Villatoro

pd 1885 Fragments de dietari 1

(arafa...)

... La gent neix i viu en la història. La història transcorre i la gent s'hi mor, sense saber com acabaran moltes coses que l’han neguitejada profundament. Jo em puc morir demà, per exemple, i mai no sabré si els nostres presos viuen ja en llibertat, si els nostres exiliats han pogut tornar a casa, si el meu país, finalment, és un país lliure i sobirà, amo de la pròpia legislació, de la pròpia justícia. La història és cruel. Quan dic “Jo no ho veuré”, sempre penso que potser sí. Una ombra d’optimisme em fa les coses mínimament suportables. Però la veritat és que qui mana és la història, la que veu els moviments humans des del seu núvol llunyà i escriu el que passa. Potser cap dels catalans que som vius en aquest moment no veurem encara la llibertat del nostre país. O sigui que en tenim per a cent anys, com a mínim. Potser la veurem tots. Vivim en un estat d'ansietat que ens encoratja. Però que alhora ens fatiga, ens cansa. Això és la vida humana...

Narcís Comadira

pd 1884 Desconstruint Tarradellas

(arafa...)

La decisió de batejar l’aeroport del Prat amb el nom de Josep Tarradellas no és només una resposta ridícula a una demanda seriosa i majoritària de la societat catalana (la gestió integral de l’aeroport); és també una intromissió en un dels camps on els catalans -en teoria- tenim una certa capacitat de decisió, que és el del nostre univers simbòlic. El govern espanyol ens està dient quins catalans són els més il·lustres, quins són els que mereixen més reconeixement. Ens està guiant per la nostra pròpia història. Tarradellas és el model de català que ells aprecien... Hi ha molts Tarradellas... Però em temo que Espanya ja ha decidit quin és el paper històric de l’expresident: el del català bo, pactista i pragmàtic (és a dir, el que admet la seva posició d’inferioritat), el republicà a qui Joan Carles I va fer marquès... Tarradellas manté a Madrid la seva aurèola d’estadista, que ni Macià, ni Companys, ni Pujol ni Maragall podran aspirar a tenir mai, per motius diferents... és un “gest” cap a Catalunya que denota una miopia total, una incapacitat absoluta per entendre de què va l’anomenat conflicte català. Quan una part del teu territori et diu que vol l’autodeterminació, o -com a mínim- més autogovern, el pitjor que es pot fer és decidir en lloc seu i, a sobre, donar a entendre que ho fas perquè els polítics indígenes són incapaços de prendre decisions...

Toni Soler

pd 1883 En camp contrari

(arafa...)

La jornada de divendres va deixar algunes imatges significatives. La majoria, no totes, prou favorables al sobiranisme. La principal:  l’enèsim certificat de l’existència d’un problema polític de fons. El govern espanyol volia deixar dit que és igual reunir-se a Madrid, Sevilla o Barcelona, que tot és territori sota la seva sobirania. Doncs no és igual. I la diferència no és que hi hagi petits grups d’exaltats -locals o d'importació- que ho boicotegin, sinó que fer un consell de ministres a Barcelona genera el rebuig d’una part molt important de la societat. Fins al punt que demana un desplegament de seguretat absurd. Certament, hi havia alguna imatge de tanques per terra. Però n’hi havia moltes més de protesta serena, pacífica i massiva. I un clima de anormalitat palpable. La segona imatge rellevant, al meu parer, i la que més m’emociona: la de tot de manifestants renyant a cara descoberta, compungits però enèrgics, pedagògics, els encaputxats que volien fer destrosses i reparant alguns dels danys. No és una imatge fàcil de veure. Demana coratge i convicció. Qui es pregunti de veritat què és el sobiranisme majoritari -no qui el vulgui caricaturitzar per buscar rèdits polítics- hauria de mirar-se amb atenció aquestes imatges.

Vicenç Villatoro

pd 1882 Desbordar

(arafa...)

... Davant de la persistència de l’onada sobiranista, l’Estat vol posar una barrera, un dic. El dic que proposa la dreta és negar que hi ha hagi cap problema polític, dir que hi ha un cop d’estat fet per delinqüents i que l'han de castigar els tribunals. Plantar-se en aquest dic significa desfigurar la democràcia, donar el volant a l'extrema dreta i provocar el descrèdit internacional d’Espanya. Pot frenar l'onada, però no desactivar-la. Per tant, el govern socialista entén que cal posar-la a un altre lloc. I signa un paper –sincer o no, però el llenguatge crea realitat– on es diu que hi ha un conflicte que s'ha de solucionar amb diàleg i que ha de desembocar en una proposta política que tingui l’ampli suport de la societat catalana. No sé si ja se n’ha adonat, però aquest camí és incompatible amb l’existència de presos polítics i porta tard o d’hora a un referèndum on es pugui votar sobre la independència, per saber precisament quina solució política és la que té l’ampli suport de la societat catalana.

Vicenç Villatoro

pd 1881 Mil·lenaristes i revisionistes

(arafa...)

... les  doctrines revolucionàries sovint divideixen els seus seguidors entre aquells que confien en el col·lapse immediat de l’estat de coses i aquells que creuen que prèviament és necessari un llarg esforç de transformació.

Tot això ve a tomb d’un lamentable fenomen que està vivint l’independentisme i que l’ha dividit en dos bàndols enfrontats... En un bàndol hi ha els que creuen que el procés d’independència serà llarg perquè exigeix “eixamplar la base” fins al punt que el referèndum esdevingui “inevitable”. Aquí trobem ERC, Òmnium i una part del PDECat. Per a ells, està clar que cal convèncer algun centenar de milers de catalans, cosa que passa per governar i pactar. En el bàndol contrari hi ha els que creuen que el procés podria ser curt (de fet, que ja ho hauríem aconseguit) si l'esforç fos prou intens,... En aquest bàndol hi ha Waterloo, la Crida, l’ANC, la CUP i una part del PDECat....  Dissortadament, i com en tots els antecedents històrics, les relacions entre els dos bàndols són difícils... No ens ha de sorprendre, doncs, que les crides a la unitat d'acció resultin tan estèrils. La desavinença només pot resoldre's de dues maneres: o bé l’Estat, efectivament, s'ensorra, o bé passa prou temps sense que ho faci. Puc estar equivocat, però molt em temo que anem cap a la segona opció...

Miquel Puig