pd 1959 EL TRENCACLOSQUES

 

(arafa...)

... la independència ni hi és ni se l'espera,  la política catalana està instal·lada en una mena de llimbs on ningú fa ni deixa fer res..  els votants independentistes poden estar desorientats o decebuts, però no tant per desertar i llançar-se en braços del bloc del 155. Els electors independentistes estan més afectats (i emprenyats) per la anormalitat repressiva que no pas per la inacció del Govern...  ens esperen anys de predomini independentista, però sense independència,...

Però convé recordar també el cost que aquest desgavell té per al conjunt d'Espanya, on hi ha problemes sistèmics afegits, com la crisi d’alguns dels pilars de l'edifici constitucional: la monarquia, la justícia, les clavegueres d'Interior i la diplomàcia. No és casual que bona part d’aquests incendis s'hagin destapat a causa de la situació de Catalunya...

Toni Soler

PD 1958 EL DIÀLEG SERÀ SEMPRE NOSTRE (i 2)

(arafa...)

(... continua)

... Explicar que ve aquesta ofensiva descomunal i que l’objectiu indissimulat és arranar l’autogovern i la catalanitat integradora, explicar que si guanyen passarem una llarga travessia del desert, no és ni por ni covardia ni pessimisme. Explicar que aquest discurs ha contaminat tota la política espanyola, inclòs el PSOE, no és tremendisme ni exageració. Davant d'això, doncs, què es pot fer? Minimitzar o ignorar el perill per no espantar el personal, per mantenir la moral de la tropa, resulta temerari. El realisme màgic funciona en literatura però no en política: dius que ets una República i en lloc de ploure flors et cauen al damunt porres, presons i exilis...

La suposada heroïcitat d’anar al xoc en realitat és anar amb el lliri a la mà. Perquè a l'altre costat hi ha porres, i tu no en tens ni les vols fer servir. No podem fer ni un pas enrere, però no en la dinàmica de la confrontació, sinó en la del diàleg. Amb absoluta fermesa... 

En el xoc i la brega són els mestres. En el diàleg i les urnes tenim i tindrem sempre una oportunitat. El camí de la democràcia i la raó i la paraula sempre és lent, però és més segur. I en tot cas és l'únic que tenim...  

Ignasi Aragay

 

PD 1957 EL DIÀLEG SERÀ SEMPRE NOSTRE 1

(arafa...)

 Els del trifachito venen amb fúria, ja no dissimulen. Volen arrasar el catalanisme, es proposen tornar a fer una gran marxa enrere a la història. Tornem a ser al 1936... Els nacionalistes sempre pensen que tothom és nacionalista... Cada dia puja uns graons el nivell de la competició de puresa espanyola davant la impuresa catalana. El programa compartit del trifachito és senzill i diàfan: l’assimilació cultural, la desconstrucció de Catalunya. És el vell programa de sempre... . A força de repressió i amenaces, han aconseguit covar la desconfiança entre catalans. Ens volen petits, reactius, defensius, reclosos en el tronat imaginari de la identitat, en el simbolisme. La provocació és constant i anirà a més. El xoc nacionalista és volgut i parteix de l'avantatge de la invisibilitat del seu nacionalisme, que pel fet de tenir un estat al darrere queda naturalitzat...

(continuarà...)   

Ignasi Aragay

pd 1956 Relats, raons i forces

 

(arafa...)

La sobrerepresentació de l’unionisme en els mitjans espanyols, a més de donar quota de micròfon a una gran quantitat d’opinadors mediocres, i d’inflar la representativitat de xiringuitos semipúblics com ara Societat Civil Catalana, ha estès la falsa percepció que el Procés no només està -com sempre- en fase agònica, sinó també que ho està només per causa dels seus propis errors, i no per la repressió de l'Estat; i que el debat sobre el conflicte català “ja cansa”, cosa en la qual tots podem estar d'acord, però per motivacions diferents. A alguns ens cansa la tossuderia espanyola; a d’altres, la tossuderia catalana...  . Mentrestant les informacions relatives a Villarejo i companyia passen desapercebudes en els grans mitjans. ... ens trobem amb una bombolla informativa que aïlla de la veritat tot Espanya i la part de Catalunya que s’informa exclusivament a través dels mitjans espanyols...

Aquests entrebancs no ens acosten a cap escenari de diàleg o negociació (que és l’única opció viable per al futur de Catalunya), però, ai, que bonic ha estat veure Borrell perdent els papers davant d'un periodista anglès que li pregunta per què Carme Forcadell porta un any a la presó. Aquestes petites victòries...! Són inofensives però gratificants. I es basen en tenir raó. Les grans victòries, en canvi, venen de la força.

Toni Soler

pd 1955 Adéu, Caputxeta!

(arafa...)

A l'Escola Tàber retiren 'La Caputxeta Vermella' i dos-cents títols més per sexistes. En són, de sexistes. I moltes més coses. A 'La Caputxeta' hi ha maltractament animal: li obren la panxa al llop amb unes tissores i l'hi tornen a cosir (sense que es desperti). Hi ha abandó dels ancians: l'àvia viu sola, sense cuidador, i se li ha de dur el menjar. Hi ha tracte vexatori als menors: la nena no és anomenada pel seu nom, sinó per la peça de roba que duu. La nena confon el llop amb l'àvia, cosa que demostra que li calen ulleres. El llop li dona respostes populistes a les preguntes que li fa. A part, hi ha un episodi obscur. El llop es menja la iaia (sencera, que és impossible) i tot seguit se'n posa la camisa de dormir i la gorra i es fica al llit. Però quan la iaia surt de la panxa del llop, en surt vestida!... 

'La Caputxeta', 'L’aneguet lleig' o 'La caseta de xocolata' els hi he explicat (a les meves filles) per, després, poder-los esmicolar. ¿Un llop que parla, 'bullying' a un ocell, canibalisme i segrest...? Hem rigut sempre dels contes dels germans Grimm perquè, no falla, els dos fills grans són estúpids sempre i el llest sempre és el tercer... Jo no els retiraria, aquests contes. Tampoc retiraria 'Les aventures de Tom Sawyer' o 'Els Goonies' o la cançó 'El senyor Ramon' (escolteu-la i veureu de què parla!). Quan ets molt petit, el que et fascina és que la casa sigui de xocolata. I quan ets més gran, i crític, ja entens que a aquells pares els haurien hagut de prendre la custòdia.  

Empar Moliner

pd 1954 La universitat dels covards

 

Rectors i degans no volen problemes amb les minories xantatgistes. Per això els qui haurien de ser els darrers sentinelles del pensament crític han acabat convertits en pobres persones sempre disposades a rebaixar-se tant com calgui quan ensumen el mínim conflicte amb els estudiants més radicalitzats. La plaga d’estupidesa als òrgans de govern de les universitats té aires de pandèmia...

Que els nostres avantpassats eren racistes ja ho sabem. N'hi ha prou entenent que eren gent d'un altre món per posar les coses a lloc i seguir honorant les figures més notables que feren aportacions valuosíssimes perquè el nostre món fos millor. David Hume n’és una. Així que la decisió de la Universitat d'Edimburg (d'enviar-lo a la paperera), més que llum sobre el passat, el que fa és il·luminar l'estupidesa creixent del present... Això els sitúa en la categoria dels covards o estúpids, o les dues coses al mateix temps...

Si tot això passa a les universitats, amb gent que considera el saber com la primera baula de la cadena de la civilització, imaginem què podem esperar quan són regidors, amb els coneixements històrics d’un analfabet, els impulsors de mocions per retirar honors a un home com Heribert Barrera. 

El segle XVIII, el de Hume, fou el de les llums. El XXI va guanyant-se a pols ser batejat, sense aigua beneïda perquè ningú se senti ofès, com el de les rucades.

Josep Martí Blanch 

pd 1953 "Reality show"

(arafa...)

 Una part de la campanya electoral a Catalunya serà una mena de 'reality show' televisiu que s'emetrà diàriament per les cadenes espanyoles, per al públic d'aquí i d'allà que es construeix l’opinió a través d’aquestes pantalles. Una mena de 'Gran Hermano', de la gamma més xisclaire i tronada, on les concursants intentaran guanyar-se la simpatia del seu públic exhibint 'valores castrenses', allò que en el vell llenguatge televisiu políticament correcte se'n deia 'agallas'. Així, les concursants se sotmetran –o fabricaran– a les situacions on més puguin exhibir xuleria xavacana ... –més capacitat d’insultar–, amb la convicció que qui més demostri les qualitats de pinxo de barri més adhesions trobarà en la seva audiència...  Segons com... li estaran fent –i pagant– la campanya a Pedro Sánchez, que mirant de no fer res i de callar tant com pugui, acabarà semblant centrista al costat de tanta excentricitat. Quan el concursant juga a fer-se el 'solo ante el peligro', pot ser que provoqui simpatia. O pot ser que faci por.

Vicenç Villatoro