pd 2002 Sol de novembre

 

(arafa...)

...  La tossuderia de l'Estat fa que a Catalunya no hi hagi ningú feliç, que a tots, independentistes i unionistes, sobiranistes i constitucionalistes, ens pesi la vida quotidiana a sobre com un pes mort que ens està esclafant. Que això ens passi a nosaltres, els republicans, l'Estat no solament ho troba bé sinó que ho desitja i fa els possibles perquè duri el pes i la opressió, i hi posa tots els mitjans necessaris. Vol que ens cansem, vol que abaixem el cap i tornem al silenci productiu. Que demanem perdó i paguem pel que hem fet...  Jo, si fos dels altres, és a dir, espanyolista, unionista, constitucionalista, estaria ben enfadat amb l'estat que defenso... No sé què pensa, l'Estat. Em temo que, obcecat en no sé què, simplement no pensa...

Hi ha alguns catalans, catalanistes, republicans, independentistes i sobiranistes (valga'ns Déu, quantes coses!) que confien en les negociacions amb l'Estat, en el nou govern de Pedro Sánchez... I volen fer-se valer. I potser aconseguir una engruneta d'alguna cosa irrellevant que els farà molt feliços. No s'adonen que no obtindran res més que misèries. No han après encara que amb l'estat espanyol no hi ha res a fer, que, pel que fa a Catalunya, ja som molt lluny de l'estat de les autonomies que algun partit sembla enyorar. Això sí, ep, una autonomia com cal, ben lubricada pels diners que són nostres...
 

Narcís Comadira

pd 2001 "Flexibilitzar" la immersió

(arafa...)

 Diu Eva Granados que el seu partit pretén “flexibilitzar” la immersió lingüística i que “aposta pel plurilingüisme” a l'escola. La immersió és un dels consensos de país, gràcies en part a històrics del seu partit... el model d’escola catalana ja és plurilingüe i flexible. Es fan assignatures (història, per exemple) en anglès. Els nens que avui fan primer d'ESO saben més anglès que no pas nosaltres a la seva edat. D’altra banda, és una simplicitat parlar només del català i del castellà. A Catalunya hi ha moltes llengües maternes (moltes primeres llengües, seria més exacte dir)...  Tothom a Catalunya enraona el castellà a partir dels set anys. Malament? Tan malament com els extremenys, segurament. És evident que grans i petits potser cometran errors derivats de l'ús de les dues llengües. Però aquest problema sembla que només preocupi quan passa en castellà. En català no hi ha problema, quan algú escriu una y. Vejam si ara, a tot Espanya i Llatinoamèrica, només seran preocupants les faltes que cometen els catalans escrivint o enraonant en castellà...     

Empar Moliner

 

pd 2000 (un número rodó, fa més de dos mil dies que us envio un "paper"... i seguim) Fer política enmig de la pitjor anormalitat

 

(arafa...)

La situació política a Catalunya no serà normal fins que hi deixin d'haver presos i exiliats. I, de fet, la anormalitat és l’hàbitat natural en què es mou un país que ha de sentir com l’amenacen cada dia. Davant d'aquesta situació podem guanyar el campionat de la queixa o jugar amb les cartes que tenim. Que Sánchez avui diu una cosa i demà la contrària ja ho sabíem. Però la política ja els té, aquests personatges, de manera que ni la repressió ni la nul·la confiança en el candidat a la investidura haurien de ser excuses per no fer política com en fan els polítics: amb discreció i intentant arribar a acords imperfectes. I si el duet Sánchez-Iglesias no està a l'altura, explicar-ho. La sortida política, ara, no la trobarem, però si en algun moment s'ha d'iniciar el diàleg és aquest. Esquerra i Junts per Catalunya no hi tenen res a perdre. Amb el preu que estan pagant, no s’haurien de deixar acovardir pels del com pitjor, millor.

      

Antoni Bassas

pd 1999 Dolors Bassa i Clara Ponsatí

 

(arafa....)

Dolors Bassa, que està tancada a la presó per 12 anys, demana la nul·litat del seu judici. Diu la sentència que ella era la consellera d'Ensenyament, i per tant, com que va permetre “obrir” les escoles el dia del referèndum de l’1 d'Octubre, és culpable de sedició. ...  Dolors Bassa no era la consellera d'Ensenyament. La consellera d'Ensenyament era Clara Ponsatí, que com que, sortosament, no es va presentar a la justícia espanyola, és lliure al Regne Unit. Dolors Bassa era consellera de Treball. Com pot ser que el jutge Marchena i els magistrats no li demanin perdó públicament? Com pot ser que no surtin, com a mínim, a dir que tot i l’error la condemnen igualment amb alguna altra excusa? Com pot ser que aquest error garrafal i fins i tot neandertal no sigui motiu d'escàndol i de dimissions? Però, esclar, els han condemnat per testimonis com el d'Enric Millo, que “van veure” violència el dia que tant ens van pegar. Ja és prou trist pensar que el mateix fet (no penso dir-ne delicte, d’un referèndum) a Europa és llibertat i a Espanya reixes.

Empar Moliner

pd 1998 Terrorisme sense terror

(arafa...)

...   Un primer punt en què la justícia referida a contrario sensu va començar a manipular gramaticalment el terrorisme va ser quan va retirar-li l'atribut de la violència política... Una derivada elevada a l’absurd és que aquesta mala praxi s’estengui al procés català, de la qual cosa en resulta que els convictes del Tribunal Suprem no s'hagin de definir oficialment com a presos polítics sinó com a polítics presos...

En una línia semblant, dos dels pitjors peatges de la Transició van ser requalificar agents de la Brigada Social adscrivint-los a la Brigada d'Informació i admetre una jurisdicció especial com l'Audiència Nacional, denunciada per tants juristes: l'aparell jurídico-policíac antiterrorista de la Constitució del 78...

 En democràcia, tanmateix, eixamplar el terrorisme a la criminalització de protestes i dissidències polítiques, socials i civils hauria d'estar prohibit per una qüestió de pura higiene moral. Convertir l’adversari en enemic ja és un gran salt, però acusar-lo de terrorista és una indecència...

“S’anomena terrorisme a la violència amb què no s'està d’acord”, i afegeixo avui que el grau relatiu d’aquesta violència pot ser el que abans anomenaven “disturbis” o “aldarulls” i que no cal ni tan sols que s'hagi produït, n’hi ha prou d’inferir-la a partir de proves circumstancials. El terrorisme aplicat a la Catalunya d'avui és, en definitiva, un terrorisme sense el terror que li donava tot el sentit semàntic.           

Antoni Batista

 

pd 1997 Avui sabrem fins on arriba la magnitud de la tragèdia

(arafa...)

Mireu de posar-vos al cap d’algú jove que hagi de votar per primer cop. Després de la campanya electoral que hem vist, què deu pensar? La política és això?​...​ ​Els punyals dialèctics, els insults i les amenaces són el llenguatge dominant: regna l’odi i l’absoluta desconfiança.​.. El panorama cada cop és més tòxic, més bèl·lic. Fa por sentir-los... Amb això no vull dir que tots els polítics siguin iguals. Ni de bon tros. N’hi ha algun de decent, força de dolents i uns de pitjors: alguns (i més en concret algunes) vomiten bilis. En tot cas l’ambient treu el pitjor de cadascú...​

​Aquest és el panorama que els lleguem als joves que ara s’incorporen al dret a vot. Deuen pensar que la política és això: sortir a menysprear, vilipendiar, ridiculitzar i anorrear el qui no pensa com tu. Esclafar la dissidència. Guanyar el poder a tota costa. Mentir, tergiversar, manipular. Cridar. Una batalla campal. Molt trist i lamentable. ...

El perill és que els joves -i tots nosaltres- assumeixin aquest marc mental tan primari de la política entesa com a foc creuat, no només entre enemics ideològics, també entre suposats amics. On la norma és el cinisme i la frivolitat, la gestualitat buida, la simplificació, els eslògans repetits fins a l'avorriment, tractar el públic d’imbècil. Ofenen la intel·ligència.​.. ​       .      .​

Ignasi Aragay

 

pd 1996 L'ascens de Vox i el sentit comú

 (arafa...)

... La tensió entre les creences dels més il·lustrats i les de la imprecisa majoria que anomenem gent, poble o societat és una constant de la història de la cultura. Cap valor que civilitza ni cap salt en el coneixement s'ha socialitzat sense haver sigut percebut abans com una excentricitat: com una amenaça per al sentit comú. Del sufragi universal a la circulació de la sang... I és sempre un repte democràtic aconseguir que les majories no percebin el progrés moral i intel·lectual com una amenaça...

La clau per afeblir l'extrema dreta, per fer-la marginal, és aconseguir que els valors que venem com a progressistes -i que són sempre, inicialment, minoritaris- acabin traduint-se en una millora perceptible en la qualitat de vida de “la gent”...

Albert Pla Nualart