(arafa...)
Me n'adono, amb una foguerada de pànic: m'he
descuidat la mascareta! A la bossa de sempre n'hi dec tenir alguna, de
rebregada, però avui porto la motxilla i no hi tinc totes les coses quotidianes i de primera
necessitat que tinc a la bossa de sempre: bolígrafs, llibretes, raspall
de dents, mascaretes. A casa també en tinc per tot
arreu. Al moble de l'entrada, a la taula d’escriure, a la tauleta de
nit. Aviat faran anuncis que ens explicaran com reciclar mascaretes, que
ens advertiran que les mascaretes contaminen, que no les podem llençar a
terra.
Tornar a casa a buscar-ne una, ara, seria desfer el camí, de nou sense mascareta. A la farmàcia de la plaça en venen, però si no porto mascareta potser no m’hi deixaran entrar a comprar-ne una. Entro a l’estació i agafo el tren. Acoto el cap i procuro fer veure que em miro els missatges del mòbil. Tothom va amb mascareta, fins i tot el pidolaire que toca l'acordió. Al clatell, noto les mirades (potser sorpreses, potser reprovadores) de tothom. Els voldria dir, a cadascun dels passatgers que em miren, que me l’he descuidada, que no és que no vulgui portar-la. Preferiria haver-me descuidat les sabates, preferiria dur un estrip al cul. Em sento despullada, com si els estigués ensenyant una part del cos que no s’ha d’ensenyar, talment com un nudista en una platja de les denominades familiars. Una senyora –ens coneixem de vista, de coincidir a l’estació– se m'acosta... Treu un paquet de mascaretes de la bossa i me'n dona una. L’accepto agraïda. “Gràcies, me l'he descuidat...”, barbotejo. I faig el gest familiar d’enganxar les gomes a les orelles. Ja està. Ja tinc la boca tapada, ja no crido l'atenció, ja no l’ensenyo, ja no em miraran.
