E.E. 184 UN "RESET" PER A L'INDEPENDENTISME

Sembla clar que el moviment independentista de Catalunya necessita un canvi efectiu, un reset, de la seva estratègia, organització, aliances i lideratges, per tal que recuperi el seu protagonisme, projecte i força...  són els tribunals de la UE (TJUE) i d'alguns estats europeus els que estan tractant el cas de Catalunya des de criteris liberal-democràtics més actualitzats. Ho estan fent molt més que la Comissió, el Consell o el Parlament Europeu. En termes d’evolució de la qualitat democràtica, el poder judicial europeu va clarament per davant dels poders executiu i legislatiu (i a una distància sideral de la cúpula judicial espanyola).... Un estat que incompleix sistemàticament el requisit d'imparcialitat dels tribunals...

Cal que Catalunya recuperi l’autoestima vinculada a tres orgulls avui ferits: l’orgull de país, l’orgull de govern i l'orgull del moviment per la independència. Cal recordar que l'èxit dels primers anys del Procés va partir d’iniciatives ciutadanes i de la societat civil organitzada, més que de les institucions i partits... Fins i tot partits independentistes veien amb recel un moviment que no controlaven i que maldaven per dirigir, sense èxit. Posteriorment, el protagonisme es va cedir als partits, cosa que els va provocar importants canvis interns... En el moment actual, caldria recuperar la lògica bottom-up del moviment independentista. El seu punt més fort segueix estant en la ciutadania. Per fer-ho cal girar-se cap al sòlid associacionisme de què disposa el país, així com cap a la transversalitat i acció conjunta de les organitzacions civils. En canvi, crec que seria un greu error que algunes d'aquestes últimes volguessin fer el paper institucional dels partits (eleccions, etc.). No és aquesta la seva funció ni és allò per què estan concebudes i ben preparades. Els partits són una part necessària, però no són el tot, ni necessàriament la part més decisiva.

L'estat espanyol mostra cada dia la seva inadequació com a marc polític pel progrés socioeconòmic, polític i cultural de la ciutadania de Catalunya...

Ferran Requejo, 8.4.2023

E.E. 183 LA INNOCÈNCIA DE L'ESGLÉSIA

Deixeu que els nens s'acostin a mi. La innocència, a més d’un veredicte, és un estat de l’ànima. Potser per això l’Evangeli... indica als fidels com han d’abraçar el regne de Déu. Lliures de prejudici, de càlcul, de suspicàcia, com un infant...  La màxima autoritat religiosa a l’Estat, el cardenal Omella, amb una mà predica i lliura dades amb comptagotes al defensor del poble, per al recompte oficial; amb l’altra, assaja fórmules més sofisticades que la de Sant Pere per negar la veritat... Em temo que el Pacte de l’Oblit encara va a missa. Mentre l'Església francesa ha acceptat una comissió de la veritat independent, que ha destapat més de 200.000 casos, la d’aquí encomana la investigació a un acòlit de l'Opus Dei. I diuen dels fariseus. Mentre allà els bisbes van compensant les víctimes amb fons procedents de la venda de propietats i de la seva pròpia butxaca, aquí ni se'n parla. I no és perquè la nostra Església sigui més modesta, sinó més poderosa... No es tracta que paguin justos per pecadors sinó d’assumir la responsabilitat institucional en els abusos, com ha fet l’Església gal·la, que emprendrà accions de prevenció i memòria. Cal fer-ho i és de justícia. L’espanyola segueix als llimbs, arrossegant els pecats en una mena de processó mortificant. Per alliberar-se’n hauria de fer examen de consciència, acte de contrició (penediment sincer amb propòsit d’esmena) i confessió dels crims per acció o per omissió. Un protocol d’eficàcia provada... Però el sagrament no és complet, ni val l’absolució, si no es paga la penitència i es repara el mal causat. No hi ha justícia sense compassió i restauració. Els actuals terminis de prescripció juguen a favor dels pederastes i dels seus encobridors. Però la responsabilitat moral no caduca...  Hi ha gestos clavats en la memòria amb més força que en una pedra. Però hi ha un clam coral: que no torni a passar. I si passa, que cap llei divina desplaci la llei dels homes...

Lourdes Parramon i Bregolat, 8.4.2023

E.E. 182 ELECCIONS MUNICIPALS

M’assabento que alguns i algunes exalumnes han decidit formar part de les llistes en les properes eleccions municipals.

Us felicito. Em fa content saber que esteu disposats i disposades a assumir una responsabilitat que segons com l’exerciu serà útil, beneficiosa pel conjunt de la població i segons com sigui la vostra actuació podreu contribuir al desencant que hi ha per la política, a allò que ja deien els meus pares: tots són iguals, només volen omplir-se la butxaca.

Sí, desgraciadament la política no atrau gaire gent i s’emeten judicis molt durs, però encertats, al costat de tota mena de mentides. Cal reconèixer i no oblidar la veritat de la vella sentència: hi ha de tot a la vinya del Senyor. Haureu de saber a quin bàndol us situeu...

Recordo amb nostàlgia els debats sobre què vol dir democràcia, sobre la divisió de poders que ara està tan qüestionada... parlàvem de racisme o de feminisme i acabàvem sempre repassant què passava a classe o al pati, perquè sabem que som més allò que fem que allò que diem que fem.

... Penseu que el vostre càrrec és un càrrec de responsabilitat, de servei. Recordeu que heu de tenir molt clar que us cal escoltar què demana la gent... 

... sigueu elegants en el tracte, respectuosos en les formes i durs en el contingut contra el que defensen els altres. Respectem les persones, no pas el que diuen o el que fan. Els que es diu o el que es fa és motiu de debat, però les persones i els seus drets mai. No heu de mentir, heu de defensar el vostre programa amb arguments i reconèixer que us heu equivocat i, si cal, saber dimitir...

Com a tot arreu ens falta bona gent. Segur que la gran majoria en sou, però les temptacions del poder -algú en diu l’eròtica- són molt imaginatives. No oblideu, doncs, que la gent us necessita, necessita de la vostra acció a favor, sempre a favor, dels més febles, dels que viuen als marges a les nostres societats.

Sigueu ètics i ètica vol dir atendre les necessitats dels altres, no pas confeccionar llistes i decàlegs morals.

Us envio el final d’un poema de Jordi Virallonga, "Lector, recorda que hi ha homes que no estimen ningú, ni han pensat que en morir, els seus fills tindran memòria”.

Molta sort, candidats i candidates i recordeu que de tot tindrem memòria, sobretot del que feu i de les explicacions que doneu per allò que  no heu fet quan  havíeu dit que ho faríeu.

 Jaume Cela, 11/05/2023

E.E. 181 ÉS TAN DANÈS...

Som un país petit que no ocupa gaire espai al mapa... “És tan danès…” no sona petulant, sinó que és una manera natural i merescuda de resumir aquella impressió que causa la funcionalitat, la racionalitat i l'elegància en la creativitat danesa, i amb aquell punt just d'autoestima. A Dinamarca, si se sent una olor, no és de podrit, precisament, sinó d'equitat social i d'un acusat sentit de la responsabilitat col·lectiva en el manteniment de l'estat del benestar i la seguretat, com exemplifiquen la quantitat de bicicletes aparcades al carrer sense lligar. 

Parelles joves, ben bé deu anys més joves que les nostres, passegen embarassos i cotxets, amb la tranquil·litat que no els faltarà l'ajuda de l'estat per disposar d'un pis assequible, i en tot el recorregut vital dels fills fins a l'edat de l'emancipació, inclosa la matrícula universitària, que estarà finançada amb diners públics. El resultat és una societat tan segura d'ella mateixa que, en comptes de limitar-se a conservar el que té, no para de preguntar-se com haurà d'encarar un futur de canvi climàtic i inestabilitat internacional. És tan danès i fa tanta enveja.

Antoni Bassa, 8.4.2023

E.E. 180 UN PEU A FORA

Participo en una conversa amb un grup de persones que voregem els seixanta anys... tots compartim la idea que el món ha començat a anar massa de pressa (¿o som nosaltres, que hem començat a anar a poc a poc?) i que la contínua transformació de la societat i dels hàbits ens té força desorientats. 

D’acord: els nostres avis van haver d’habituar-se al telèfon, a l'expedició de l'home a la Lluna i a la televisió. Però els canvis que ens ha tocat viure a nosaltres són d’una profunditat que fa basarda. 

Ens sentim apartats, desconcertats i la majoria de nosaltres –que hem estat tan urbanites i sempre hem volgut viure al rovell de l’ou– comencem a desitjar un lloc tranquil i plàcid per passar els nostres darrers anys. Un lloc apartat del soroll de les xarxes, del turisme massiu i del reggaeton. Un lloc on la bicicleta torni a ser el que era fa dècades: una opció per pedalar relaxadament entre camps verds, i no una conducció temerària i embogida entre cotxes, motos, patinets i vianants enmig de la ciutat.

Sílvia Soler, 8.4.2023

E.E. 179 "SABER QUE ENS MORIREM ÉS UNA INFUSIÓ DE SAVIESA"

... La Severina comparteix amb tu, a més de la timidesa, la devoció pels llibres des de molt petita.

— Els pares li insisteixen molt en una cosa: llegir et farà lliure i sàvia. Abans es creia que el millor que es podia donar a un fill era la cultura. Eren temps d'una gran ingenuïtat.

Em fa l'efecte que ara ja no és ben bé així. Hi estàs d'acord?

— En les últimes dècades hem passat per diverses crisis econòmiques i de valors. Hi ha hagut una entronització dels diners com a valor suprem. Més recentment, el món digital ha desestructurat la cultura. La velocitat actual fa que el pensament quedi desdibuixat. La rapidesa, la brevetat i el soroll marquen el nostre present. Hi ha una acumulació i saturació d'informació.

La generació de la Severina i la dels seus pares està marcada per la guerra i la repressió posterior.

— És la generació del silenci. Ningú parlava de la guerra ni del que havia passat després. Hi ha persones joves que, en relació amb la novel·la, m'han dit que els costa entendre aquest silenci. El meu pare, que era d'un poble de l'Alta Ribagorça similar al del llibre, va morir quan jo tenia 7 anys. No va ser fins fa poc que vaig saber, i gairebé per atzar, que se li havia fet un consell de guerra sumaríssim. És curiós perquè, des de llavors, és com si ho hagués sabut sempre.

Vas néixer el 1959. De quina manera vas heretar la repressió que havia patit la generació dels teus pares?

— Diria que en vaig heretar una certa prudència o delicadesa a l'hora de tractar segons quins temes. Això s'ha perdut, avui. Penso que potser parlant poc ens estalviàvem algunes de les grolleries que corren ara.

Jordi Nopca entrevista a Imma Monsó, 1.4.2023

 

E.E. 178 LA HISTÒRIA D'AQUEST COLOM

La situació alimentària del colom coix em podria fer pensar en la natura, en l’evolució de les espècies. Perquè tots sabem que els més forts sobreviuen perquè s’alimenten millor i els més dèbils no sobreviuen perquè s’alimenten pitjor. Però hi ha dues variables, que tenen a veure amb els humans, que s’han de contemplar, també, amb permís de Darwin. 

La primera variable és la d’ell, la del colom coix. Com que té menys oportunitats que els altres d’arribar al menjar, ho compensa sent molt més agosarat. Se m’acosta més que els altres. S’ha hagut de fer valent. I la segona variable és la humana. Què faig jo, volent i sense voler, i què fa el senyor de l’hamburguesa, volent i sense voler? Doncs llançar-li menjar al dèbil, al coix, perquè hi arribi primer. Ell ho compensa i els humans ho compensem. I pot arribar a passar que el més alimentat (no diré "ben alimentat", perquè no crec que li vagin gaire bé l’hamburguesa i el sushi) sigui precisament el que ho hauria de ser menys. Això em fa pensar que la vida, de vegades, és extraordinària.

Empar Moliner, 25.3.2023