pac 60 - Cristians, jueus i musulmans: qui odia qui?

El conflicte entre Israel i els palestins és incomprensible si no es té un mínim coneixement dels precedents històrics. Costa molt interpretar-lo sense referir-se a enfrontaments anteriors que expliquen els odis acumulats que esclaten periòdicament. D'aquesta manera, es pot retrocedir fins al 1948, la data de la declaració unilateral d'independència (DUI) d’Israel, recordada pels palestins com la Nakba –la catàstrofe–, quan centenars de milers de palestins van perdre les seves propietats i en van ser expulsats, començant l​'itinerari d’exilis i somnis de retorn que havia viscut el poble jueu en circumstàncies anteriors. Jueus i palestins despleguen davant del món històries paral·leles, però invertides.

Cal tirar més enrere, com a mínim fins a la creació del moviment sionista, als anys vuitanta del segle XIX, que va reclamar Palestina com la llar del poble jueu on hauria de crear-se un estat propi​... Des del somni sionista fins a la DUI d'Israel va haver-hi tres generacions amb enormes patiments per als jueus, fins a l'horror de l'Holocaust. Van ser les mateixes generacions que van anar protagonitzant migracions de jueus des d'arreu d'Europa cap a Palestina...

De què fugien? De les persecucions cristianes. Per als pobles cristians d'Europa, i des d’èpoques alt medievals, els jueus havien estat el boc expiatori de la còlera recurrent de les poblacions cristianes quan s'enrabia en contra grans desgràcies: fams, epidèmies i malalties inexplicables...

Aquesta trajectòria d’odi i persecució va ser típicament i exclusivament cristiana. Només a partir de l’explicitació de l’objectiu sionista de crear un estat jueu a Palestina van començar a aparèixer persecucions contra els jueus en ciutats musulmanes. Durant prop de dos mil·lennis, l'odi als jueus era cristià. Les terres musulmanes van ser espais d'acollida dels jueus que fugien de les persecucions cristianes... Resulta ben dolorós veure que ara s'ha invertit la situació des de tots els punts de vista: el conflicte ja no és entre jueus i cristians sinó entre jueus i musulmans...​

Que ara els culpables siguin els musulmans i que els cristians apareguin com a defensors dels jueus és, històricament parlant, una paradoxa. Vist des de la distància, sempre còmoda, i des de la raó il·lustrada, el conflicte entre les tres religions anomenades del llibre –les que tenen un llibre sagrat– és incomprensible. Ens remet sempre als impulsos més primitius de l'ésser humà: l'odi a la diferència, l’odi al desconegut i la deshumanització com eina de justificació del terror.​..

Albert Carreras​, 12.10.2024

 

pac 59 - Cortines de fum

​... en l’esfera mediàtica la correlació de forces no és precisament la mateixa que en la política o en la societat espanyoles. La dreta està sobrerepresentada en la premsa tradicional, com l'extrema dreta a les xarxes socials.​..

El PSOE ho té complicat​... En l'àmbit català, això pot tenir efectes directes, perquè el PSC i Salvador Illa són el principal suport de Sánchez; el govern català, mentrestant, fa la viu-viu a costa de l’avorriment general, fins al punt que la perspectiva d'una pròrroga pressupostària es veu amb més bons ulls que una negociació amb ERC o els ​Comuns que obligaria Illa a prendre decisions –i entomar sacrificis– en matèries clau.

Mentrestant, el sobiranisme català, congelat al 2017, busca inútilment recuperar el protagonisme. Fa només uns anys, la manifestació contra els preus del lloguer hauria estat plena d'estelades, i el problema de l'habitatge carregaria de raons els partidaris d'una Catalunya més sobirana. Avui dia, la independència es veu tan lluny que per a la gent més mobilitzada acaba resultant una nosa o una distracció. ERC, Junts i la CUP ​... constaten que l'amnistia està bloquejada en l'àmbit judicial i que el finançament singular per a Catalunya és el menys urgent dels reptes que afronta el PSOE. És una derrota de relat: la política espanyola ha esdevingut la cortina de fum de la política catalana, ben al contrari del que passava fa una dècada.

Toni Soler​, 1.12.2024

 

pac 58 - ¿Ets una persona (realment) tímida?

¿Quantes vegades ens pensem que algú és tímid, quan simplement és una persona més aviat callada i introvertida? ​... de vegades, quan una persona no diu res durant una trobada o reunió, potser no és perquè sigui tímida o introvertida, sinó que simplement no té la certesa del que vol dir, ni una opinió formada, així que decideix optar pel silenci.​.. En canvi, quan es pateix timidesa, un se sent intimidat de forma habitual​... En un moment en què socialment s'acostuma a valorar l’extraversió com a símbol d’èxit i poder, no és fàcil formar part del grup dels tímids.​..

​Mireia Cabero no té la certesa que la tendència a ser una persona tímida desaparegui. “El que sí que és possible és aprendre a gestionar el malestar, enfortir-se i tenir recursos per minimitzar el patiment que suposa, primer amb molt d’esforç i, amb el temps, més fàcilment”, reflexiona.

Per treballar-hi, “és important reduir la importància que li donem a l’altre, al seu criteri i manera de ser”, diu Cabero. “Hem de deixar de comparar-nos amb els altres i pensar en nosaltres mateixos: en com evolucionem interiorment, quines són les nostres fortaleses, els nostres talents i allò que tenim de bonic per, finalment, atrevir-nos a mostrar-ho als altres sense por”, explica la psicòloga, que considera que en els casos més crítics sempre és millor tractar-los a teràpia.

​Laura Saula, 24.11.2024

 

pac 57 - L'art de fer memòria

Joe Brainard va escriure el llibre més democràtic del món, perquè qualsevol lector podria escriure​'n un basant-se en la seva pròpia vida. No conec ningú que no tingui records i que no sigui capaç d'escriure'ls. És un exercici que no requereix una imaginació literària ni una capacitat per estructurar un relat, per imaginar una trama... ni tan sols per desenvolupar la psicologia dels personatges.​

... defugir el narcisisme. Un dels grans perills d'un llibre com el meu és creure que tot el que t'ha passat és interessant perquè té a veure amb tu i pots explicar-ho més o menys amb gràcia...

Som fills de l'alta cultura i de la cultura popular...

​... de la Guerra Civil​, no se'n parlava gaire, però tampoc s'esquivava. Tant els que la van guanyar com els que van perdre en van sortir molt tocats. Uns i altres van viure coses terribles.​..

...(a la Rambla de Barcelona) als bars el sobret de sucre hi portava la paraula escrita en català. La llengua no era una cosa reivindicativa, sinó industrial. Vaig pensar que el català, aquí, era una altra cosa.

Hi apareixen unes quantes paraules desaparegudes o en perill d'extinció. Quan me'n ve una al cap, l'apunto en un arxiu que tinc: Litri, frescales, esquijama. N'hi ha de mallorquines i d'altres que hem adaptat del castellà... La memòria es perd, però els records no.

Emili Manzano parlant del seu llibre Me'n record (Anagrama, 2024)

pac 56 - Les paraules que necessitem i no sabem dir

​...​ Quan mor una persona gran, el consol és general: "És llei de vida", ens diem. Això no s'emporta el dolor, però el fa més acceptable, i també facilita els condols. Però quan no toca, quan se'n van persones joves, és especialment difícil viure i acompanyar el dol, perquè ens quedem sense paraules. Perquè és tan profundament injust que no sabem ni com començar a expressar-ho. Una abraçada forta, les mans que s'agafen, diran moltes coses durant la vetlla, però a la cerimònia necessitem paraules perquè durant una estona més –sisplau, una estona més– aquella persona encara hi sigui. Per això, a vegades fem el cor fort i ens aixequem per dir unes últimes paraules sobre les persones que estimàvem i que hem perdut, i que en realitat mai podran condensar-les: ni a elles, ni al nostre dolor.

Pensant-hi, he arribat a la conclusió que aquest també és el paper de la poesia als funerals.​.. Em sembla preciós que les paraules dels poetes siguin un recurs, una mena de salvació, en moments tan foscos. Hi reconeixem les nostres vivències, el nostre patiment, i fins i tot podem trobar-hi consol, i una mica d'esperança i de bellesa. Tenen les paraules que ens manquen, les que no sabem dir, però que ens són sempre tan necessàries, també davant la mort.

​Anna Guitart, 30.11.2024

​p.s. pensant molt especialment en la Maria, la Quima i en Quirze

 

pac 55 - Frivolitat criminal

​(País Valencià​): ​ la naturalesa profunda de la tragèdia no és una altra que una frivolitat política criminal.

Cap idea de servei, molt desig de poder. Les palanques d'un govern posades a contribució del negoci i del control dels adversaris, a benefici d’agendes personals, a favor dels amics i del perjudici dels enemics. I aleshores, quan arriba el dia de l’hora més greu i d'estar a l'altura, i de fer el més bàsic que ha de fer qualsevol governant, que és protegir la gent, és impossible perquè no era per això que estaven en política, ni sabien per on començar...

Convertit el servei públic (i la política) en una jungla de la qual és impossible sortir sense esgarrinxades, massa gent apta fa un pas enrere abans d’acceptar un càrrec. Si la reacció immediata a la catàstrofe va ser inexistent, la resposta política posterior ha estat depriment: militarització, augments de sou, partidisme en comptes d’unitat, lentitud en la resposta, arguments de part en comptes de sentit comú...

​I encara no ho hem vist tot: algun dia, alguns d’aquests (ir)responsables reclamaran una Medalla al Mèrit Civil. I el que és pitjor: tornaran a demanar el vot. Que ells tinguin poca vergonya no hauria de voler dir que la gent tingui amnèsia.

Antoni Bassas​, 30.11.2024

pac 54 - Els bons mestres 2

... I tanmateix ara estem en un moment de desconcert...  La pèrdua de peu de la cultura humanística, és a dir, de tot el pòsit de saviesa secular que ens ve del món clàssic grecollatí, resulta evident. La lectura reposada, concentrada, està en franca reculada. Asseure’s a llegir una novel·la, un poemari, un assaig –científic, històric, filosòfic– ja no es percep com una mena d’obligació social. La lectura ha deixat de ser tema de conversa: ho són les sèries, els viatges, la gastronomia, el futbol, la política...

Els bons mestres, que sens dubte n'hi ha, acostumen a ser també bons lectors, amb fam de coneixement, amb inquietuds culturals, amb curiositat universal. Si tenen aquest bagatge, els resulta més fàcil entendre que qualsevol professional compromès sap que ha de lidiar amb les circumstàncies per dures que siguin, sap que ha de treballar per canviar el sistema. Sap que no es pot conformar amb les coses tal com van, que no pot tirar la tovallola, que no pot deixar d'aprendre. Els bons mestres s’autoimposen l’entusiasme a l'aula davant els alumnes, fan pedagogia amb pares i mares, sumen esforços amb els companys d'escola, s'impliquen més enllà de les tasques rutinàries obligatòries. En conec molts, de mestres que s’estimen la feina, que s’estimen els infants. Són molt bons i tenen esperança, tenen idees, tenen empenta. El futur de l'educació està a les seves mans. O ells aconsegueixen tornar-nos l'optimisme educatiu o no ho aconseguirà ningú.

Ignasi Aragay, 24.11.2024