dilluns, 28 de juliol del 2025

pac 166 - Lliures i laics 1ª part

El debat sobre l'ús del vel islàmic em porta inevitablement a una contradicció. Crec en els valors que caracteritzen els estats democràtics de la Unió Europea. Per a mi un d’aquests valors és la llibertat. Però un d’igualment important és la laïcitat. Combinar la defensa de dos valors que sovint col·lideixen és el repte que tenim al davant. I és un repte que ja no és conceptual, sinó que ens porta a la vida quotidiana, perquè els canvis demogràfics han fet que, a Catalunya, la diversitat religiosa sigui una qüestió que està a peu de carrer, i afecta directament una part dels nostres conciutadans.

Si posem l'accent en la llibertat i la pluralitat, hem de respectar i garantir el dret al culte, la neutralitat de les institucions públiques i la llibertat d'exercici de qualsevol religió, també en les seves formes externes. Ningú no pot prohibir a cap ciutadà que practiqui els preceptes sempre que es respectin les normes comunes, els drets humans i la seguretat pública. Una laïcitat imposada és contrària als valors bàsics de la nostra comunitat, sobretot quan esdevé la coartada del racisme. 
 
Però si posem l'accent en el laïcisme, hem d’assegurar-nos que cap expressió religiosa no és utilitzada com a excusa per imposar actituds intolerants, humiliants o incompatibles amb el model social i cultural en què vivim, que és fruit de les conquestes de moltes generacions, i que volem compartir amb els nouvinguts. Això vol dir que la llibertat religiosa no hauria d’emparar l’ablació de clítoris, ni prèdiques que incitin a la violència o a l'odi, ni els matrimonis concertats, ni la limitació dels drets de les dones, per citar només alguns exemples.​.. (continuarà)
Toni Soler, 25.05.2025

divendres, 25 de juliol del 2025

pac 165 - Els teus diners no són teus

"Amb els meus diners puc fer el que em doni la gana, són meus". Doncs no és exactament així. Són teus, sí. Però no pots fer el que et doni la gana... El francès Thomas Piketty diu que no podem fer el que vulguem amb els nostres diners... els rics pensen que el seu èxit és mèrit exclusiu propi i que els exclosos ho són també per la seva culpa; ni en un cas ni en l'altre tenen en compte la posició de partida i les circumstàncies, fins i tot el factor sort o mala sort...
Qui no vol tenir un lloc per viure en propietat? Qui no es construeix una identitat (jo sóc aquest, jo sóc així, jo pertanyo a aquesta gent)? També tots volem ser feliços, normalment via amors, amics, família, i fer feliços els qui ens envolten. Aquesta triple aspiració (propietat, identitat, felicitat) és universal i a través seu aspirem a fer-nos un lloc en el món. La tríada té sentit, però cal satisfer-la amb equilibri. Massa riquesa (propietats) pot espatllar la resta. Una obsessió identitària extrema també és nociva. Massa felicitat (un excés d’idealisme naïf) pot fer que no toquis de peus a terra.
Piketty i Sandel defensen que, com més igualtat, més prosperitat general... Treure el sector educatiu i sanitari fora de l’economia del lucre ho veuen com un avantatge competitiu perquè genera igualtat i, per tant, oportunitats de riquesa i progrés. Sobretot és Piketty qui fa èmfasi en la combinació de desmercantilitzar i redistribuir. Mentre que Sandel demana més respecte, i més inversió educativa, pel treball digne dels obrers tècnics, és a dir, per a la formació professional (FP). Considera un insult que un gestor d’uns fons d’inversió cobri cinc mil vegades més que un mestre o una infermera. A més de sous mínims, Piketty proposa fixar sous màxims i que els treballadors tinguin veu i vot en les decisions de les empreses. Tots dos alerten que la solució no pot ser nacional, sinó global,
Comentaris i extractes del llibre Igualtat de T. Piketty i M. Sandel (Ed. 62, en traducció d’Imma Estany) 31.5.2025

dimecres, 23 de juliol del 2025

pac 164 - Un terror sense fi

dimarts, 22 de juliol del 2025

pac 163 - El segle del "dolentisme"

dilluns, 21 de juliol del 2025

pac 162 - Sarabanda d'abril

 

diumenge, 20 de juliol del 2025

pac 161 - Amb vel i sense vel

Sempre m'ha incomodat com, en nom de la interpretació religiosa, les dones (sempre són les dones) han de tapar el seu cos, modificar-lo, deformar-lo, mortificar-lo i odiar-lo perquè no el desitgin. La idea del mocador al cap (no parlem de les perruques de les jueves ortodoxes o dels mocadors de les àvies cristianes perquè per aquí ja no n’hi ha o encara no n’hi ha) ens incomoda pel que representa.En un temps llunyà, sense melics a l’aire, pírcings a la llengua, genolls despullats, ulleres de pasta, diamants a les dents, calçotets i calces a la vista, els cabells femenins eren el símbol (i ho continuen sent) del pecat, de la bellesa, del desig. Calia tapar-los.​.. Podem dir, ara, que el mocador és un símbol d'identitat, de feminisme i del que calgui, d’empoderament. Li podem donar la volta com a la paraula queer. I tot depèn, esclar, de la mirada –que és única, que és pròpia– de la dona que accepta o desitja aquesta peça que no serveix per a res (no és un barret per al sol, no és una bota d'aigua) excepte per provocar el confort dels altres. Jo, com amb els toros, faria que aquesta pràctica cultural, ancestral i infame es morís sola amb la següent generació.Però no permetria, com amb el sexe, que les nenes menors d'edat portessin vel. Diem, esclar, que prohibint-lo se les “estigmatitza” i assenyala. Cert. Però no és menys cert –i aquests ulls ho han vist i ho corroboraran els mestres– que hi ha nens, compatriotes i companys d'escola de les nenes que van sense vel a classe, i que fan piscina, que les estigmatitzen tocant-los el cul o els pits per “marranes”.

dissabte, 19 de juliol del 2025

pac 160 - La caritat i la depredació que veig a Youtube