La dretanització del país avança de forma imparable. No parlo en termes electorals, sinó del nivell de crispació i simplificació del debat, ingredients d’aquest tomb cap a la dreta més pura i dura, la que presumeix de trobar amb facilitat culpables i remeis. La dreta s'està ensenyorint del paisatge i troba terreny adobat en un país com Catalunya, on coincideixen diversos factors de desafecció: a) un sentiment de decadència i desarrelament; b) una tensió real dels serveis públics, i c) la resposta pendular al gir esquerrà dels anys del Procés, quan la CUP marcava l’agenda amb un esquerranisme poc pràctic i molt moralista...
Tot és cíclic, però cada cicle empitjora les coses. La crisi migratòria
ha desarborat les esquerres, que s'han quedat sense resposta, han gastat
l’apel·latiu feixista fins al punt que ja no vol dir res i han
deixat el camp obert a trumpistes de pa sucat amb oli que prediquen el
maniqueisme i l’odi ètnic... El més preocupant d’aquest fenomen no són els descerebrats amb els seus
brams d'ase, sinó la policia, els jutges i les oligarquies econòmiques i
mediàtiques que esperen pescar en aigües tèrboles...
Espanya camina amb pas ferm cap a l’hegemonia de PP i Vox, que tindrà un
reflex menor a Catalunya... Un panorama desolador que només es
podrà revertir quan la catalanitat –que, malgrat el seu aprimament,
constitueix el nostre moll de l'os, en un país trinxat per les divisions
de tota mena– es decideixi a fer front comú i plantar cara. Des de l’1
d’octubre, sabem que això vol dir conflicte. Extern i intern. Hi estem
preparats?...
