pd 284

dilluns 22 de desembre de 2014

LES QUINZE MALALTIES MÉS HABITUALS DE LA CÚRIA (però aplicables a tothom) 9

Francesc, bisbe de Roma

9. La malaltia de les xerrameques, de les murmuracions i de les xafarderies. D’aquesta malaltia ja n’he parlat altres vegades, però mai no n’hi ha prou. És una malaltia greu, que comença d’una manera senzilla, qui sap si només per fer-la petar, però que s’empadrona de la persona convertint-la en “sembradora de jull” (com Satanàs) i sovint “homicida a sang freda” de la fama dels propis col·legues i companys. És la malaltia de les persones covardes que no tenen el coratge de parlar directament a la cara, sinó que ho fan a l’esquena. Sant Pau els reprèn: «Feu-ho tot sense murmuracions ni disputes, i sereu irreprensibles i irreprotxables» (Fl 2,14-15). Germans, si us plau, guardem-nos del terrorisme de la xerrameca!

pd 283

dilluns 22 de desembre de 2014

LES QUINZE MALALTIES MÉS HABITUALS DE LA CÚRIA (però aplicables a tothom) 7

Francesc, bisbe de Roma

7. La malaltia de la rivalitat i de la vanaglòria[11]. Aquesta malaltia apunta quan l’aparença, i els colors de la vestimenta i les insígnies d’honors esdevenen l’objectiu primari de la vida, oblidant les paraules de Sant Pau: “No feu res per rivalitat ni per arrogància; amb tota humilitat, considereu els altres superiors a vosaltres mateixos. Que no miri cadascú per ell, sinó que procuri sobretot pels altres” (Fl 2,3-4). És la malaltia que ens porta a ésser homes i dones falsos i a viure un fals ‘misticisme’ i un fals ‘quietisme’. El mateix San Pau els defineix com a “enemics de la Creu del Crist” perquè «posen la seva glòria en les parts vergonyoses. Tot el que aprecien són coses terrenals» (Fl 3,19).

pd 282

dilluns 22 de desembre de 2014

LES QUINZE MALALTIES MÉS HABITUALS DE LA CÚRIA (però aplicables a tothom) 6

Francesc, bisbe de Roma

6. La malaltia de l’”Alzheimer espiritual”: o sigui, aquella que oblida la “història de la salvació”, la història personal amb el Senyor, la del “primer amor” (Ap 2,4). Es tracta d’un descens progressiu de les facultats espirituals que en més o menys temps produeix greus problemes a la persona fent-la incapaç de desenvolupar alguna activitat autònoma, vivint un estat d’absoluta dependència de les seves perspectives sovint imaginàries. Ho veiem en aquells que han perdut la memòria de la seva trobada amb el Senyor: en aquells que no tenen el sentit deuteronòmic de la vida; en aquells que depenen completament del seu present, de les seves passions, capricis i manies; ho veiem en aquells, en definitiva, que construeixen al seu voltant murs i amb les seus hàbits esdevenen, per sempre més, esclaus de llurs ídols que han esculpit amb les seves pròpies mans.

pd 281

dilluns 22 de desembre de 2014

LES QUINZE MALALTIES MÉS HABITUALS DE LA CÚRIA (però aplicables a tothom) 4

Francesc, bisbe de Roma

4. La malaltia de l’excessiva planificació i del funcionalisme. Quan hom ho planifica tot minuciosament i creu que fent una perfecta planificació les coses efectivament progressaran, esdevenim talment un comptable o un comercial. És cert que cal preparar les coses bé, però sense caure mai en la temptació de voler recloure i dirigir la llibertat de l’Esperit Sant, que es manté sempre més gran, més generós que tota humana planificació (cf. Jn 3,8). Hom cau en aquesta malaltia perquè “sempre és més fàcil i còmode amollar-se en les pròpies posicions estàtiques i immutables. En realitat, l’Església es mostra fidel a l’Esperit Sant en la mesura en què no té la pretensió de regular-lo i de domesticar-lo... –ai, domesticar a l’Esperit Sant!-... Ell és frescor, fantasia, novetat”

pd 280

dilluns 22 de desembre de 2014

LES QUINZE MALALTIES MÉS HABITUALS DE LA CÚRIA (però aplicables a tothom) 3

Francesc, bisbe de Roma

3. Existeix també la malaltia de l’”enduriment” mental i espiritual: la d’aquells que tenen un cor de pedra i són “rebecs” (Ac 7, 51-60); d’aquells que, al llarg del camí, perden la serenitat interior, la vivacitat i l’audàcia i s’amaguen sota els papers esdevenint “màquines de treball” i no “homes de Déu” (cf. He 3, 12). És perillós perdre la sensibilitat humana necessària per plorar amb els que ploren i alegrar-se amb els que estan contents! És la malaltia d’aquells que perden “els sentiments de Jesús” (cf. Fil 2,5-11) perquè el seu cor, amb el pas del temps, s’endureix i esdevé incapaç d’estimar incondicionalment al Pare i al proïsme (cf. Mt 22,34-40). Ésser cristià, efectivament, significa “tenir els mateixos sentiments que tingué el Crist” (Fil 2,5), sentiments d’humilitat i de donació, de despreniment i de generositat[9].

pd 279

dilluns 22 de desembre de 2014

LES QUINZE MALALTIES MÉS HABITUALS DE LA CÚRIA (però aplicables a tothom) 2

Francesc, bisbe de Roma

2. Una altra malaltia: la del “martalisme” (ve de Marta), de l’excessiva ocupació: o sigui d’aquells que s’entreguen totalment al treball, descuidant, inevitablement, “la millor part”: aquella de seure als peus de Jesús (cf. Lc 10, 38-42). Per això Jesús ha cridat als seus deixebles a “reposar una mica” (cf. Mc 6, 31) perquè descuidar el necessari repòs porta a l’estrès i al neguit. El temps del repòs, per a aquell que ha dut a terme la pròpia missió, és necessari, és obligat i cal prendre-se’l seriosament: passar un “temps de qualitat” amb la família i respectar les vacances com una ocasió per a recarregar-se espiritualment i físicament. Cal fixar-se amb el què ensenya el Cohèlet que “hi ha un temps per a cada cosa” (3, 1-15).

pd 278

Dm, 23/12/2014

Les quinze malalties més habituals de la Cúria 1

Papa Francesc

1. La malaltia de sentir-se “immortal”, “immune” o fins i tot “indispensable” oblidant els necessaris i habituals controls. 

Una Cúria que no fa autocrítica, que no es posa al dia, que no cerca de millorar-se és un cos malalt. Una visita habitual als cementiris ens pot ajudar a veure els noms de tantes persones, algunes de les quals es pensaven ésser immortals, immunes, i indispensables! És la malaltia del ric insensat de l’Evangeli que es pensava que viuria eternament (cf. Lc 12, 13-21) i també d’aquells que es converteixen en amos i se senten superiors a tothom i no estan al servei de tots. Aquesta malaltia sovint deriva de la patologia del poder, del “complex dels Elegits”, del narcisisme que serva apassionadament la pròpia imatge i no veu la imatge de Déu impresa sobre el rostre dels altres, especialment dels més dèbils i necessitats[8]. L’antídot per a aquesta malaltia és la gràcia de sentir-se pecadors i de dir amb el tot el cor: “Som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que havíem de fer” (Lc 17,10).