Ceuta ens recorda què és una frontera. Les fronteres són ficcions
polítiques amb conseqüències terriblement reals. Uns les travessem en
avió o en vaixell gairebé sense veure-les. Altres han de saltar una
tanca, nedar, amagar-se o arriscar la vida. La mateixa línia és una
porta per a uns i un mur per als altres. La diferència és el cos que
intenta travessar-la.
Hi ha cossos que circulen i cossos que són aturats. Cossos que no
desperten sospita i cossos que han d’explicar qui són i què fan aquí. El
passaport, els diners, el lloc de naixement o el color de la pell
decideixen sovint de quin costat de la frontera quedes.
El declivi d'Europa em preocupa especialment. Malgrat les seves
contradiccions, Europa és, per a mi, la millor experiència social
construïda fins ara: democràcia, drets, llibertats individuals,
protecció social, igualtat davant la llei...
Aquest estiu, a Menorca, al mar, hi vaig veure iots enormes, desmesurats. Em
preocupa aquesta manera d’estar al món: la necessitat de sentir-se
excepcional, de consumir per confirmar la pròpia importància, convertir
el món i les persones en objectes al servei del propi jo. Aquesta lògica
contamina molt més que qualsevol cos migrant. Consumeix recursos,
erosiona els vincles i ens convenç que viure consisteix a situar-se per
damunt dels altres.
Les dues imatges: el migrant que intenta travessar una frontera i
el gran iot que la travessa sense veure-la, ens posen davant de
l'evidència que no és el moviment el que ens inquieta. És qui es mou.
Uns cossos tenen el món a disposició; d’altres han de demanar permís per
existir.
Europa no es protegirà perseguint els cossos que arriben a les seves
fronteres, sinó protegint allò que la va fer millor: que cap poder pugui
decidir que una dona, un homosexual, una persona trans, un pobre, un
migrant o qualsevol altre és menys digne de llibertat.
No he sentit mai l'extrema dreta i la dreta no tan extrema criticar que els diners es concentren cada cop en menys mans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada