pd M71

​ARA  dissabte, 10 de sete​mbre del 2016​

CONVERGÈNCIA COM BATASUNA

Vicenç Villatoro

EL NACIONALISME espanyol de la Transició, modern i desacomplexat, va construir el seu arsenal ideològic i legislatiu en el front basc... quan es va activar el front català, van intentar traslladar-hi automàticament els discursos i les lleis que havien creat per a Euskadi. Hi havia, però, una gran diferència: el factor ETA. La pedra angular del discurs que s’havia construït per a Euskadi era la resposta a la violència d’ETA, en plena ebullició. Traslladar-ho a Catalunya sense ETA ni res que s’hi assemblés demanava un doble salt mortal. Un, insinuar d’una manera o altra que matar, aplaudir els qui maten o rebutjar la violència són només tres matisos insignificants de mètode, perquè el veritablement important (i criminal) és voler la independència. L’altre, situar la reivindicació nacionalista (també la democràtica i massiva) en la marginalitat social. Són dos salts impossibles. Pots tractar Convergència -per exemple- com si fos la Batasuna del temps que ETA matava. Una altra cosa és que algú s’ho empassi. A Catalunya, al món, i potser fins i tot algun dia a Espanya

pd M70

ARA dissabte, 10 de setembre del 2016

GAUDIM DE LA DIADA I DE L'ENDEMÀ

Antoni Bassas

SOVINT VIVIM més confortables en el passat i en el futur que en el present. Idealitzem allò que va ser i dipositem les nostres esperances de felicitat en allò que està a punt de passar. El present ens sembla massa prosaic, i això que la nostàlgia pel passat també és filla de l’amnèsia. I l’excitació pel futur pot acabar en frustració, perquè un cop convertit en present mai no és tan perfecte com ens imaginàvem. La concreció de la realitat té poca poesia. Sant Boi 76 o Passeig de Gràcia 77 són, sens dubte, un passat per sentir-ne alguna nostàlgia, però si gratéssim en aquella realitat, desenterraríem una Catalunya molt tocada en tots els sentits per 40 anys de dictadura. Si volem que el futur del país sigui tan prometedor com el voldríem, cal comprometre’s amb el present i viure’l sense impaciències, assaborint-lo, i no com el que espera el final d’un partit.

pd M69

​ARA dissabte, 4 de juny del 2016

CONSTRUIR UNA NACIÓ

Marina Subirats​

...

Una nació és sempre fruit d’una construcció col·lectiva, de la capacitat de resoldre relativament bé els conflictes interns i presentar-se al món amb una identitat pròpia, amb un conjunt de punts de referència que la singularitzin. Es tracta d’unes característiques que, evidentment, no es donen per si soles, que són producte de la història però també de com cada generació tracta el seu patrimoni social i cultural, l’enforteix o el dilapida.
...
¿Quan serem conscients de tot el que perdem quan desapareix una llengua, o una espècie animal, o un bosc? ¿Quan entendrem que la destrucció és sempre un empobriment, mai un progrés? La centralització és una manera de matar la diversitat, d’enfortir les jerarquies; és, en aquest sentit, una actitud antidemocràtica, per més que la Revolució Francesa tractés d’afirmar el contrari.
... en algun altre aspecte hauríem d’aprendre de França: la capacitat de crear memòria col·lectiva, de mitificar els fets del passat fins a convertir-los en fites, en punts de referència propis i aliens.
...
A Catalunya la mitificació és més difícil perquè el nostre passat gloriós queda molt lluny en el temps: Jaume I, Muntaner, Joanot Martorell, Ramon Llull no són referències fàcils per construir una nació moderna, hi estic d’acord. Però, sobretot, no hem après a valorar les nostres coses;... Les nostres referències comunes són de caràcter popular: els castells, les patums, les festes populars, herència magnífica del passat. Però cal anar més lluny; construir una nació implica valorar la pròpia història i creativitat per mostrar que segueixen transmetent emoció, coneixement i plaer a l’altura del que han fet altres pobles. I això requereix una actitud, una mentalitat i una política que fins ara no hem tingut i que caldria començar a bastir.

pd M68

​EL PUNT AVUI 14 de desembre del 2015

VIATGE A ÍTACA

Jaume Soler i Pastells​
La conjunció gairebé perfecta Kavafis/Riba/Llach –sempre amb l'ombra antiga d'Homer al darrere– han convertit Ítaca en lloc comú en el referent cultural català i horitzó permanent en el nostre escenari polític. Permanent i preeminent si ens referim als darrers sis anys, etapa que denominem des de la simplicitat divulgadora com “el procés”...

L'adaptació catalanesca més recent del viatge odisseic ha convertit per mèrits propis Arenys de Munt –terra endins– en el port de sortida del retorn somiat i volgut...

Escoltant la veu sàvia d'Eudald Carbonell, “hem de comprendre i ser conscients que el procés que ens porta cap a unes noves estructures, si no volem que fracassi, s'ha de plantejar com a irreversible. Només podem assegurar el futur si som capaços d'arriscar-nos en el present”.

L'escull que ara ens immobilitza no el teníem previst –ni tan sols intuït– en el nostre full de ruta: les contradiccions pròpies. Per sort, la magnitud del repte ens ha desentelat la mirada i hem pogut veure que tots els fantasmes són només projeccions dels nostres propis neguits. La sortida és més fàcil que no ens pensàvem: foragitem-los de dins nostre!...

pd M67

​ARA  5 de desembre del 2015

KASA MEVA ÉS KASA VOSTRA SI ÉS QUE HI HA KASES D'ALGÚ

Empar Moliner

​Pel que em diuen amics cupaires, la CUP acull tota mena de sensibilitats (per dir-ho a la manera que toca): anarquistes, gent del moviment okupa, gent vinguda de partits desapareguts... En aquest sentit, doncs, sempre m’ha semblat una bona notícia que els de la CUP fossin independentistes. 

...

La independència ha sumat un grup de gent que fins ara no ocupava portades de diaris (excepte si ocupava edificis). Per fer un país nou, fa falta tothom. I en aquest sentit, trobo a faltar fatxes moderats. Bé, no els trobo a faltar. Però suposo que a la nova República Catalana n’hi hauria d’haver algun. Com a tots els països del món.

És lògic que els moviments extrems — tant per la dreta com per l’esquerra — siguin minoritaris. I és lògic que la majoria d’independentistes estiguin una mica o força a l’esquerra i una mica o força a la dreta. Per tant, els moviments okupes, antisistema, amb ganes de canviar el món poden... d’una tacada, acabar amb la monarquia i amb l’exèrcit tal com el coneixem. Fer el que calgui — excepte tallar colls — per acabar amb la monarquia, és el deure de tot humà decent, trobo. Per tant, cal sumar esforços ara, perquè no sumar-los és decidir que prefereixes ser súbdit espanyol...  I un cop sumats els esforços (aquí hi hauria d’haver els indepes de Catalunya Sí que es Pot, també) tothom es podrà dedicar, en pau i alegria, a fer el que li toca: que és anar contra el govern.

pd M66

​LLATINOAMERICANA 99

EL QUE ÉS LEGAL PERÒ NO JUST, NO M'OBLIGA

Alejandro von Rechnitz s.j.

​...

Com s'entén això? Són lleis... injustes, però no obstant això, s'han de respectar? I la diferència, essencial, entre el que és just i el que és legal?
...

als cristians ens toca defensar la misericòrdia, l'amor, el primer graó de la qual és la justícia. El que és legal, tota llei, tota legalitat, pot ser important, però sempre menys important que la finalitat de la legalitat tota, que sempre és la justícia. Per tot el que té a veure amb la llei, la justícia és el fi; mentre que tota llei, i tota la llei, és un mitjà... si la llei promulgada és injusta, per molt legal que sigui, ningú al món pot predicar-nos que l'hem de respectar.
...

Respectar o no una llei injusta és opció responsable meva i queda a la meva consciència prendre la decisió de respectar-la o no. Per descomptat, queda també de part meva el fet d'assumir responsablement les conseqüències de la meva decisió...
...

El fonament de tot el problema concret entre el que és just i el que és legal es troba en que la consciència és el criteri últim de responsabilitat per decidir, no la llei. Aquesta llibertat de la consciència per decidir responsablement neix de la dignitat de la persona humana...

(Nota de l'amanuense: Vegis que no parla del procés independentista català,... o si?)

pd M65

​ARA, dissabte, 19 de desembre del 2015

ARA ÉS HORA
Eudald Carbonell​

Mai abans el nostre poble havia fet una acumulació de forces democràtica i popular com la que s'ha aconseguit en el procés que estem vivint... Mai un projecte interclassista i intergeneracional havia possibilitat el que s’albira: la consecució de la República Catalana a curt o mitjà termini.
... Sóc un federalista convertit en independentista. Mai nacionalista, sí comunista i catalanista. Precisament, el meu suport a la independència sorgeix de la necessitat de transformació social del nostre poble, de la defensa de les classes populars i mitjanes dins de les quals m’incloc.
...
Algunes postures dogmàtiques i infantils en defensa d’estratègies de la nostra esquerra m’inquieten. També m’inquieten algunes postures de la dreta independentista que volen tornar a una situació autonomista i inicial del procés.
...
Precisament, pel fet de ser comunista i internacionalista, abans de fer-me independentista només era d’esquerres i catalanista; no pas catalanista d’esquerres... exigeixo que els 72 diputats independentistes que formeu la majoria social del Parlament pacteu un programa social i popular que ens permeti avançar cap a una nova situació... Per sobre de tot heu de ser lleials al poble de Catalunya, que és qui us ha votat amb l’objectiu de construir la República Catalana.
... 
Si no ho feu, la història us passarà necessàriament la factura de la insolidaritat amb el poble que us ha escollit.