pd 1839 Què estem esperant?

(arafa....)

D’una manera o altra, tot l’independentisme espera. El què?​... ​preveure tres possibles desenllaços a l’atzucac que tan desesperats té la CUP i els independentistes abrandats i tan ocupats té Torra i Puigdemont.

La primera seria una reforma constitucional inclusiva que, entre altres coses, fes una oferta a Catalunya prou atractiva perquè la majoria del poble la votés. Seria, sens dubte, la millor solució per a l’estat espanyol.​.. La segona seria el col·lapse constitucional, desencadenat per raons econòmiques... La tercera seria una sentència a Estrasburg que obligués a treure de la presó els líders independentistes..

​Dissortadament, no crec que l’estat espanyol permeti un referèndum legalment vinculant i, per tant, no pot descartar-se la conveniència d’una acció de desobediència cívica massiva (com va ser l’1-O). Ara bé, aprofitar la segona o la tercera oportunitats exigeix que, en aquell moment, les institucions estiguin en mans independentistes, i per això (entre altres raons) seria bo que els partits se les prenguessin amb més seriositat.

Miquel Puig

pd 1838 Fer república? Fer memòria (i 2)

(arafa...)

... tampoc deixa de sorprendre’m el fet que cap institució catalana hagi mostrat gaire interès a recordar aquella revolució que donà pas al Sexenni Democràtic. ¿És que pensen que la Revolució del 1868 és un esdeveniment només espanyol i que té poc interès i repercussió al nostre país? Sembla mentida que en uns moments com els actuals ningú del món oficial català recordi que el procés democratitzador obert per aquella revolució possibilità que les eleccions del gener del 1869, les primeres celebrades per sufragi universal masculí, signifiquessin a Catalunya una victòria aclaparadora del republicanisme. En efecte, les candidatures dels republicans federals aconseguiren llavors 28 dels 37 llocs de diputats que s’escollien al nostre país...

El 13 de desembre, que farà 150 anys del Primer Congrés Obrer de Barcelona, en què es va aprovar per amplíssima majoria que “la república-democràtica-federal és la forma de govern que més convé als interessos de les classes treballadores”. No acabo d’entendre com és que ara, quan tants proclamen que cal “fer república” i vindicar els valors republicans, ningú recorda que els primers representats elegits pel poble català en unes eleccions democràtiques, ara fa un segle i mig, foren majoritàriament republicans i bona part d’ells gent provinent de les classes populars. I que alguns d’ells van intentar “fer república” de debò, fins al punt d’intentar diverses vegades proclamar l’Estat Català, i que per fer això foren perseguits i empresonats. Realment, que feble és la nostra memòria històrica!

Borja de Riquer

pd 1837 Fer república? Fer memòria 1

​(arafa...)

Sense que gairebé ningú ho recordés, han passat unes setmanes del 150è aniversari de la revolució de setembre del 1868, la Gloriosa, aquella rebel·lió militar que, acompanyada d’un ampli suport popular, acabà amb la monarquia d’Isabel II... Que fa un segle i mig fos enderrocada la corrupta, intrigant i impopular Isabel II és un precedent que no els deu agradar recordar, no fos cas que algú volgués aprofitar-ho per fer un debat polític sobre la vigència de la monarquia avui... la Gloriosa va significar la implantació del sufragi universal masculí i el reconeixement de les llibertats d’expressió, d’associació, de reunió i de manifestació. ¿És que aquests valors democràtics no són reivindicables avui?...

Borja de Riquer

pd 1836 Una actualització del model lingüístic des de l'optimisme oficial

(arafa...)

...Una immersió només teòrica

...  El gran drama del català a l’escola és que no para de retrocedir. I això aquest document simplement ho ignora (li preocupa molt més fer passos cap al multilingüisme). I per què retrocedeix? Doncs perquè allà on la pressió social del castellà és molt forta -la majoria de centres- la immersió és més teòrica que real.

L’autonomia dels centres

...  allà on la immersió hauria de ser més forta, és on serà més tènue. Cal ser docent de català en certes escoles per comprendre que convivència i immersió són sovint objectius incompatibles en la Catalunya del segle XXI. I quan són incompatibles la majoria dels docents prioritzen -aplicant un criteri que mai gosaria criticar- la convivència.

Aquest és l’autèntic drama per al futur del català i per a la diversitat lingüística. Una diversitat, per cert, que s’acaba de menystenir ensenyant àrab als amazics o urdú als balutxis, o amb l’obsessió -que tard o d’hora serà malson- que tots acabem parlant l’anglès com nadius.

Albert Pla Nualart

pd 1835 Article per ser llegit com un discurs

(arafa...)

... Les diferències polítiques no poden ser pretext per deshumanitzar-nos. És des de l’empatia i la comprensió cap a les raons i sentiments de l’altre que vencerem. És així com Catalunya vencerà. La democràcia vencerà... L’aconseguirem plegats. Decidirem junts, amb respecte a la diferència, a la minoria, sigui quina sigui. Decidirem a les urnes. Cada dona i cada home, un vot. Aquest és l’únic camí. No hi ha d’haver vencedors ni vençuts. Ja ho sé que ara, amb presos polítics i exiliats, costa molt d’acceptar aquesta fraternitat. Però el més revolucionari -i el més difícil- sempre és la fraternitat, l’única capaç de trencar les barreres mentals que ara ens tenallen. L’única capaç de superar les injustícies que ens revolten...

Ignasi Aragay

pd 1834 El que no va poder ser

(arafa...)

Fa pocs dies el president d’Aragó, Javier Lambán, deia que els separatistes són excloents, supremacistes autoritaris i neandertals polítics. Ho va dir perquè aquestes paraules són rendibles i perquè dir-les amb regularitat és part del contracte polític que s’estableix a Aragó: la catalanofòbia és un requisit imprescindible, si es vol fer carrera política​...​ els polítics aragonesos van trobar en Catalunya la distracció perfecta per no abordar problemes com l’envelliment o la despoblació de grans zones de la regió que són a hores d’ara irrecuperables... també la voluntat d’amagar el català, de no dotar-lo de cap mena de reconeixement fins que desaparegui. Aragó és un petit resum d’Espanya... hi ha una part vivencial i política compartida entre la Franja, el País Valencià i les Illes -i excuso dir la Catalunya Nord-, pel que fa a l’únic motiu de debò pel qual em sembla imprescindible la independència: la pervivència d’una cultura i una societat, la possibilitat de projectar-se en el futur d’una manera plausible... Que la política catalana sigui un desastre, mira, encara es pot entendre perquè mai no ha tingut poder de debò i aprendre a caminar pela els genolls a tothom. Que la justícia espanyola hagi respost amb presó; que els mitjans hagin escarnit les demandes de diàleg, deshumanitzat una societat i aquissat la ultradreta; i que, finalment, la política ens hagi descrit com a neandertals, supremacistes, autoritaris i excloents, no és res més que la confirmació d’una vella premonició. Tant de bo no hagués estat certa.

Francesc Serés

pd 1833 Negociar a Lledoners

(arafa...)

Ciutadans diu que és una barbaritat negociar uns pressupostos a la presó, i que això no passaria en cap país democràtic seriós. Tenen tota la raó. No passaria, perquè en cap país democràtic seriós uns líders que tinguessin la representativitat popular i l’autoritat política necessàries per negociar un pressupost serien a la presó i a l’exili. Si en un país democràtic seriós un polític hagués comès un delicte real, jutjat i condemnat, seria a la presó, però no tindria ni la representativitat ni l’autoritat moral necessàries per poder negociar res. Els seus electors els hi haurien retirat. I si no hagués comès cap delicte real, només hagués actuat políticament segons el mandat refermat dels seus electors, no seria ni a la presó ni a l’exili. És una barbaritat que es vagi a negociar a la presó, perquè és una barbaritat que gent amb capacitat de negociar sigui a la presó o a l’exili. Expulsar, silenciar i empresonar els qui representen l’opinió de gairebé la meitat dels ciutadans d’un territori (com a mínim) no és una pràctica comprensible en cap democràcia seriosa. Tenen tota raó, els de Ciutadans. El que està passant és esperpèntic. Però la solució és molt senzilla. Que no siguin a la presó, que no hagin de ser a l’exili.

Vicenç Villatoro