pd 1895 Qui ha de liderar l'estratègia independentista?

(arafa...)

... En una part de l'independentisme s'ha imposat la idea que la revolta dels somriures és una ingenuïtat. S’ha traspassat una línia mental perillosa. Com a víctima de la repressió, hi ha gent que es creu amb el dret a protestar cremant pneumàtics, tombant contenidors per fer barricades, tirant tanques, trencant semàfors, llençant objectes a la policia i encarant-s'hi. Alguns ho fan directament i altres ho justifiquen, ho minimitzen o ho atribueixen exclusivament a infiltrats. Aquesta creença és letal. És caure en la trampa de la repressió, que precisament busca la resposta violenta per legitimar-se... Cada encaputxat és una oportunitat per a un infiltrat. La violència, per mínima que sigui, allunya la independència... En el rerefons d’això hi ha el debat sobre quina estratègia ha de seguir l’independentisme. D'una banda, hi ha els partidaris de la unilateralitat, que, tot i estar en minoria, són els més bel·ligerants a les xarxes i al carrer; i els més mobilitzats... (De l'altra hi ha un) sector que ha decidit aparcar la unilateralitat i voldria tornar al pacifisme immaculat, a la mobilització indubtablement no-violenta i imaginativa. Però és un grup, al seu torn, dividit...

Quan es demana unitat estratègica, caldria que decidíssim a qui donem el lideratge per fer-la possible. ¿Als minoritaris unilateralistes o els majoritaris no-violents? I dins d'aquests segons, ¿als desobedients o als cohesionadors?

Ignasi Aragay

pd 1894 De la resistència a la resiliència

(arafa...)

La resistència només comporta aguantar, amb patiment, esperant que allò s'acabi o fent el que calgui perquè s'acabi. La resiliència va més enllà. D’entrada, encaixa allò que trasbalsa, però, després, conscient que aquella font de neguit no pot -o no li surt a compte- fer-la desaparèixer, aprèn a conviure-hi i en neutralitza els efectes negatius amb processos mentals i canvis d'actitud. És, doncs, una adaptació positiva a una situació adversa. Tan positiva que s'arriba a dir que la persona resilient en surt reforçada.

Per tirar endavant, necessitem ser resilients a la mort d'algú o a una catàstrofe natural. Entre altres coses, perquè no hi podem fer res.

... el pas de la resistència (amb totes les seves connotacions èpiques) a la resiliència (tan progre i enrotllada). És un pas que, utilitzat perversament, permet treure el focus del botxí per posar-lo en la víctima. Simplificat i portat a l'extrem, el concepte resiliència indueix a pensar -com tantes teràpies alternatives- que estar bé, al capdavall, només depèn de tu.

... fins a quin punt al sobiranisme li convé passar de la resistència a la resiliència, fins a quin punt el que sembla un elogi no és una presa de pèl. ¿És realisme o resiliència el que fa que tants sobiranistes estiguin passant de voler la independència a conformar-se amb més autogovern?

Albert Pla Nualart

pd 1893 Sense el cor a la mà

(arafa...)

Continua obert el debat sobre si els partits independentistes han d’ajudar Pedro Sánchez a mantenir-se en el poder. Entenc molt bé els que, amb el cor a la mà, rebutjarien sense miraments qualsevol proposta d’acord procedent de Madrid mentre la situació dels presos polítics i els exiliats no es resolgui...   Però els polítics tenen l'obligació de contrastar les emocions amb els fets, els guanys amb les pèrdues, i actuar de manera una mica més racional...

perquè malgrat les dificultats, els errors propis i la repressió, el sobiranisme té opcions de conquerir l'hegemonia a Catalunya. I això no porta automàticament a la independència, però és el que més ens hi acosta. Cal fer tot el possible perquè les persones més preparades estiguin en la vida política...

Toni Soler

pd 1892 La llibertat que portem dins

(arafa...)

L’autèntica llibertat la portem dins nostre. Aquesta no ens la poden prendre.​.. Tot això ve a tomb dels presos polítics, esclar. I de la meva sensació respecte a ells: els veig molt lliures, profundament lliures...​

​No és que els envegi, esclar. És molt dur el que viuen. Ni tampoc que els compadeixi. No és compassió, el que els cal ni el que volen, sinó comprensió, solidaritat, respecte, compromís i lluita. En realitat, des de la seva profunda llibertat interior, des del seu testimoni, ens aporten sentit per seguir. Són ells i elles els que ens donen forces. És la seva radicalitat pacífica i serena l’única llum en aquest moment de foscor i desconcert, quan sembla que no hi hagi sortida del túnel. El seu exemple i la seva generositat ens guien. Crec que hauríem de callar més i escoltar-los més.​ ​Són els dipositaris de la nostra llibertat. Que ni el nostre soroll ni la nostra llibertat d’acció no embrutin el seu sacrifici​... ​ Siguem dignes de la llibertat interior dels presos.   ​

Ignasi Aragay

pd 1891 Jordi Turull

(arafa...)

... L'Estat vol crear una imatge violenta del sobiranisme per legitimar la duresa de la repressió en el judici als presos. Però no hi ha manera de presentar una vaga de fam com una acció violenta. Ni el més hàbil ni el més cínic ni el més mentider dels propagandistes ho aconseguiria. I encara menys quan l’objectiu d’aquesta vaga de fam no és demanar un privilegi ni exigir a l'Estat que incompleixi les seves lleis, sinó combatre una discriminació i exigir a l'Estat que compleixi les seves pròpies normes, que se salta. La força de la vaga de fam és enorme. Però amb una condició humana als vaguistes: que sàpiguen aturar-se a temps.

Vicenç Villatoro

pd 1890 El doble fracàs (i 2)

(arafa...)

  ... La cèlebre desafecció catalana ha esdevingut desconnexió mental per a una gran massa de catalans, que fa ben pocs anys abraçaven el regeneracionisme o el federalisme i ara, després de la furibunda reacció de l'Estat, estan desencantats d'un projecte espanyol que abans semblava reformable... La monarquia, la judicatura, la diplomàcia, les forces de l'ordre, els grans mitjans de comunicació i les elits econòmiques i financeres han actuat de forma implacable, amb joc brut, amenaces i repressió contra una part de la seva teòrica ciutadania. Catalunya ha esdevingut un enemic exterior, com el que els països febles inventen per cohesionar-se. Espanya, doncs, és ara més feble no només com a nació sinó també com a estat... Davant d'aquest doble fracàs, s'imposa un objectiu tan utòpic com inevitable: Catalunya i Espanya han de dialogar ...

Toni Soler

pd 1889 El doble fracàs 1

(arafa...)

​... ​Prat de la Riba va fer un pas endavant terminològic amb la seva cèlebre divisa “Catalunya és la nació, Espanya és l’estat”. Més d’un segle després, tant Catalunya com Espanya s'ha revoltat contra aquesta dissociació: la part majoritària del catalanisme desitja ser també un estat. I Espanya reivindica el seu caràcter de nació “única i indivisible​... ​És l’etern empat del qual tot sovint es parla: ni Catalunya és prou forta per trencar Espanya, ni Espanya prou forta per assimilar Catalunya...  l’independentisme ha aconseguit en els últims anys una força popular inèdita que li ha fet pensar que, per la via estrictament democràtica, podia esdevenir un estat; una aspiració que ha topat amb la freda realitat de la política. Sense força coercitiva ni suports diplomàtics és molt difícil alterar una frontera. Catalunya, per esdevenir un estat, troba a faltar precisament les eines d’un estat. El conflicte esdevé irresoluble... 

Toni Soler