pd 2027 Aquests dies

 (arafa...)

Ja som en els dies, que acostumaven a ser tan plàcids, que precedeixen Nadal... M'agrada el Nadal de la molsa, dels gallerans i del grèvol nostrats i el més nòrdic de les branques d'avet amb la seva olor suau i una mica aspra...

... els cristians esperançats es posen a cantar que el cel es torni rosada i que els núvols ploguin el Just. Un desig que mai deu haver tingut tanta actualitat com 'aquests' dies que precedeixen 'aquest' Nadal que s'acosta. El Just, precisament, és el que necessitem amb urgència. I ens entristeix saber que si bé el Just interior, el de la fe, naixerà com cada any –això és la fe–, la justícia cada dia la tenim més lluny... la justícia, per a nosaltres, catalans, s’ha tornat tortura. Tot el que a Espanya es fa passar per justícia és una tortura per als nostres presos polítics... La instauració de la mentida en el lloc de la veritat és sempre una tortura mental... per a mi, per a nosaltres, que, simplement, voldríem viure en pau, aquesta justícia/tortura s'ha convertit en obsessiva. Se'ns ha escampat per dins com una metàstasi que se'ns està menjant les cèl·lules i ens impossibilita la vida natural. Vivim ocupats per aquest tumor que ens vol convertir en allò que no som i ens vol destruir per sempre...

L'Estat posseeix, mana, decideix i té el seu projecte nacional que ve de lluny. I no pot suportar que uns altres puguin ser res més que posseïts, subjugats, dominats. Catalunya és Espanya, diuen, i no poden ni imaginar un món en el qual les coses siguin diferents. Catalunya podria ser simplement allò que és. Una altra nació, una altra llengua, unes altres tradicions, uns altres costums, uns altres mites d’incumbència. Doncs no... 

Narcís Comadira

pd 2026 La fórmula Cuixart

(arafa...)

... El cas és que no està clar que Jaume Asens representi el punt de vista majoritari dins dels comuns (un cert sector federalista ja ha abjurat del referèndum), ni tampoc està clar que Òmnium, malgrat la seva força i la seva influència, pugui liderar els futurs moviments de l’independentisme, que és tan nombrós com dispers, i on si hi ha un sector en expansió és el dels pessimistes/rebentaires... 

... A mi, com a Cuixart, m’agradaria molt que el PSC s’adherís a un front per l'amnistia i que, a canvi d'un retorn pausat a la normalitat institucional, s’integrés en una ponència parlamentària conjunta que busqués una nova fórmula política per a Catalunya (sense descartar-ne cap), reformant si cal la Constitució, amb un aval mínim de dos terços del Parlament, i garantint que la decisió final la prendrà el poble de Catalunya. Un itinerari com aquest és un gripau per al PSC, però també ho seria per als partits independentistes, venint d'on venim. És una ruta dificilíssima, però potser les altres també ho són, i són menys desitjables... Malauradament, el capteniment del PSC no em permet ser optimista; i no tant per les conviccions dels seus dirigents com per la seva absoluta submissió a les directrius del PSOE...

Toni Soler

 

pd 2025 Unitat

 (arafa...)

Dins l’independentisme, el tema, el mantra, és la unitat. És la paraula talismà. La que ens ha d’ajudar a sortir de l'atzucac. La que ens tornarà a fer vencedors. Primer era la unitat a seques. Ara és la unitat estratègica. Unitat al capdavall. La que sigui, però que n’hi hagi, reclama la gent al carrer. Al costat de la defensa de presos i exiliats, és el crit polític que compta. És com si amb el simple acte d’invocar-la ens alliberéssim de les nostres pors i frustracions, de les nostres diferències... “Entre tots ho farem tot”, “Tots junts vencerem”... Unitat!

La força persuasiva de la paraula que evoca els grans moments de mobilització, de comunió ciutadana, s'ha instal·lat en l'imaginari col·lectiu com un placebo. Només de pronunciar-la ens sentim una mica millor. Més que una paraula de contingut polític és l’expressió d’una emoció, d'un sentiment. La unitat és prepolítica. O postpolítica. Deixeu-m'ho dir sense linxar-me: és populisme. El poble contra els polítics. Ens evita pensar en termes pròpiament polítics, ens permet fugir d’una realitat complexa. És una simplificació, semblant a la de pensar que amb un líder fort ens en sortirem. La unitat total al voltant d’un únic líder fort seria ja el súmmum, de pell de gallina...

Ignasi Aragay

pd 2024 La repressió segons Iceta

 (arafa...)

Mique Iceta ha dit: “No es pot parlar de repressió contra l'independentisme quan centenars de milers de persones es manifesten sense cap obstacle”. Em sembla que s'ho mira malament. Per afirmar que un estat persegueix i reprimeix la dissidència no cal que estiguin a la presó tots els dissidents. Només cal que n’hi hagi un, que sigui a la presó per ser dissident... Dir que hi ha repressió espanyola contra l'independentisme no exigeix que tots els independentistes siguin empresonats, n'hi ha prou que una sola persona estigui a la presó per ser independentista... La repressió no es mesura pels casos en què no s'aplica. Es jutja pels casos en què sí que s’aplica. Si vol un debat sobre la repressió, no l’ha d’il·lustrar amb la foto de la plaça d'Espanya (on, per cert, diuen alguns diaris que no hi havia gairebé ningú). La foto és la de Lledoners i les altres presons. I la del Suprem.

Vicenç Villatoro

pd 2023 Reconquerim el dret a cuidar

 (arafa...)

Un dels grans dilemes del feminisme és decidir si prioritza la igualtat adaptant-se al món real, i adoptant els seus valors, o prioritza canviar aquests valors -i, per tant, el món- per avançar en igualtat...  L’ambició del segon propòsit és incomparablement més alta: empodera les dones humanitzant-nos a tots...

.. Carolina del Olmo, una filòsofa madrilenya ... reivindica un dret tan aparentment poc feminista com el dret a cuidar. Del Olmo anomena “antiquat” el feminisme que veu les cures com una càrrega que cal externalitzar, i “transformador” el que reivindica poder-les assumir. No pas, esclar, quedant-se a casa però sí arribant a casa prou d’hora, disposant de prou temps -tots, al marge del gènere-, per tenir l'energia, l'humor i l'amor de cuidar i cuidar-nos, per fer de la casa una llar i no veure'ns obligats a portar els que més estimem a “llars d’infants” i “llars d’avis” que de llars no en tenen res.

I és entès així que el feminisme només pot ser anticapitalista... en una societat civilitzada, cada família cuida els seus, i assumeix aquesta responsabilitat com un privilegi.

Albert Pla Nualart

pd 2022 El pitjor malson d'Espanya

 (arafa...)

Pedro Sánchez diu que li hauria tret la son haver de governar amb Podem, i Iglesias diu que no li trauria la son aplicar el 155 si Sánchez li ho manés. Els presos polítics independentistes no treuen la son a cap dels dos. Aquesta és la crua realitat...  Si poden tornaran a intervenir políticament la Generalitat amb l'objectiu indissimulat de neutralitzar l'escola, TV3 i els Mossos... permeten que l’Espanya diversa, i els drets democràtics bàsics, continuïn segrestats per una idea rància d'estat i de poder. Sánchez ha tancat files, Iglesias s’ha mostrat disposat a la resignació. Pobres comuns!...

Caldrà canalitzar el doble cop emocional i polític amb intel·ligència per no caure en la depressió col·lectiva ni regalar una radicalitat eixorca, per convertir la indignació en energia constructiva...  El pitjor malson d’Espanya és la fermesa en el diàleg de Catalunya.

Ignasi Aragay

pd 2021 Un nou realisme

 (arafa...)

... tenim dret a sentir cert alleujament si, després de flagel·lar-nos per fracassar, indefensos i amb un Estat repressor al davant, ara veiem com aquest mateix Estat fracassa tot solet.

DIARQUIA. No voldria exhibir un optimisme irreflexiu, però sí que crec que l’actitud política a Catalunya no ha de ser resignada com ho serà al conjunt d'Espanya, sinó ferma, estratègica i amb un nou realisme que no sigui paralitzant, sinó proactiu. I enfront del mantra de la unitat d'acció, que el 2017 va fracassar perquè es va pretendre que un govern autonòmic podia esdevenir un estat d’una manera més o menys automàtica, reclamo una clara distinció de responsabilitats... La lliçó de l'1 d'Octubre és que l'impuls coordinat de la gent ens pot portar molt més enllà que l’acció d’un govern lligat de peus i mans, amenaçat per la repressió. L’ombra d’aquell 1-O continua sent llarga, inspiradora, poderosa, malgrat els ridículs i les decepcions. És el principal actiu del sobiranisme. No cal dir gaire res més.

Toni Soler