E.E. 105 NO PARLEM MÉS D'AJUDA, PARLEM DE JUSTÍCIA

Fa 12 anys, en la conferència mundial sobre alimentació celebrada a Roma, es van pronunciar aquestes paraules: avui hem de proclamar un objectiu ambiciós; d'ací a deu anys cap nen no se n'anirà a dormir amb gana, cap família no viurà angoixada per l'obtenció del pa de cada dia, cap ésser humà no veurà frustrats la seva capacitat ni el seu futur per la desnutrició... Quasi és vergonyós dir-ho, però es cal-cula aproximadament que cada minut que passa moren cent trenta-cinc persones per falta d'aliments. 0 dit d'una altra manera; cada dos dies moren de gana tantes persones com moriren l'agost del 1945 quan esclataren les primeres bombes atòmiques damunt Hiroshima i Nagasaki... El més vergonyós és «l'ajuda» que la majoria dels països industrialitzats fan al Tercer Món. Segons un informe de l'OCDE la suma del total de «l'ajuda» que els primers fan respecte als segons és de 30.000 milions de dòlars. Aquesta quantitat no representa ni tan sols la meitat de les despeses dels segons en compres d'armament. En el mateix sentit podem dir que els 150 milions d'empleats a la indústria armamentista són alimentats pel Tercer Món... Cada vegada que el Sud guanya un dòlar la contrapartida en els països del Nord és de 250 dòlars. És per això que s'arriba a una situació extrema, on una quarta part de la humanitat té el monopoli de més del 73% de la producció mundial. Per tant, qui ajuda a qui? No hem prostituït i traït la paraula: «Ajuda al Tercer Món»? ...

Jordi Planas, 17.2.1987

E.E. 104 "UN HOME LLIURE NO CULPA NINGÚ DE LA SEVA DERROTA" 2

(En el seu llibre " A tamaño natural. Històries de pares i fills") cita la història d'Abraham i Isaac, ¿Som hereus d'aquesta religió?

— Nosaltres, a aquesta banda del Mediterrani, hem heretat la força i la potència dels nuclis familiars. No tant les regles de la religió, però sí això de mantenir unides les famílies, les famílies com a llocs on s’intenta que ningú es quedi enrere, nuclis civils on el més dèbil és ajudat per la resta, depenem més d'aquesta tradició. Més això que no pas obediència a l’estat. El que manté les nostres vides i les economies són les famílies. Tant l'Antic com el Nou Testament parlen d’històries de famílies.

Es qüestiona si tenim dret a rebel·lar-nos dels pares.

— Més que res, hi ha un nus que mai es desfà del tot, encara que els pares ja no hi siguin. L'adolescència fa que s'afluixi una mica el nus, perquè tothom pugui fer el seu propi camí. Però ara estem en una situació on aquest nus està molt tens, perquè la joventut no es desmarca. La voluntat de separar-se ha quedat més debilitada. A la meva època, la dissociació era més clara, hi havia opcions revolucionàries. Ara ningú parla de revolució, és una paraula que ha quedat relegada al segle XX.

Erri de Luca entrevistat per  Sílvia Marimon, 22.X.22

 

E.E. 103 "UN HOME LLIURE NO CULPA NINGÚ DE LA SEVA DERROTA" 1

— Vaig tenir poc contacte amb el pare, però em va ensenyar moltes coses, no amb lliçons ni amb instruccions, sinó amb exemples que em van ser útils... Em va transmetre l'amor pels llibres i les muntanyes... els pares ens van permetre marxar i seguir el nostre camí...

¿Triguem massa a reconèixer el que han fet els pares per nosaltres? ¿O a reconciliar-nos amb ells? Sovint ho fem quan ja no hi són.

— Sí, és així. Però escrivint pots recuperar-los... Temps enrere potser no sabia distingir què era important i què no. A vegades per ser just has de deixar passar el temps. A més, les persones tan sols desapareixen quan ningú en parla.

Agraeix als pares que no parlessin mai de diners.

— Un exemple meravellós, aleshores em semblava normal no parlar-ne. Després vaig veure que al meu voltant els diners eren molt presents, i per a molts gairebé eren una obsessió. La gent es baralla per les herències. Que la meva família no en parlés em va fer força immune als diners. Mai compro res a crèdit; si no puc, no compro i ja està. Heretem els desitjos incomplerts dels pares... Ell va anar a les muntanyes per la guerra i jo perquè he volgut... Una altra cosa que li sabia greu és que després de la guerra no va voler saber res més del que passava al seu voltant... i jo vaig pertànyer a una generació molt antifeixista i activista. He fet moltes coses que el meu pare volia fer i no va fer...

Erri De Luca entrevistat per Sílvia Marimon, 22.10.2022

 

E.E.102 ELS ANIMALS NO TENEN CAP DRET NI CAP DEURE

En principi, segons el dret romà i els codis gregorià, teodosià i justinià –el Corpus Juris Civilis–, que és d'on venen les lleis de quasi tot Occident, els animals no tenen cap dret ni cap deure: només en tenen els homes. No s'ha vist mai que un lleó sigui portat a judici per menjar-se un altre animal o un ésser humà. Però la retòrica del “políticament correcte” ha fet que cada vegada s’atorguin més drets als animals, amb absoluta independència que els éssers humans posseeixin, o no, els drets que la llei els garanteix...  Estampar un porc senglar contra un tractor, com va passar fa poc a Cardedeu, pot comportar al pagès autor del fet una multa d’entre 400 i 2.000 euros per “maltractament animal”... Era un senglar, que és una plaga tan dolenta com les rates: els pagesos han demanat a diverses instàncies que les administracions en permetin la caça –això també és matar-los, amb gran dolor si el tret no és precís– o qualsevol altre remei. Graten la terra, malmeten els conreus i es mengen les hortalisses. Però són animalons bufons i, al capdavall, fills de Déu igual que nosaltres, és clar... “Home, és natural, els animals tenen dret a menjar, com tothom”... Però aquell pagès, que ja deu estar tip de la devastació contínua d'una espècie maliciosa i feréstega, haurà de pagar una multa incòmoda... Cada dia es maten milions de gallines, porcs i vedells al món sencer, i creieu que els deu fer mal. Un dia, tampoc no es podrà fer, perquè no es podrà decapitar ni un bròquil. Així donarem la raó a Avicenna (segle XI), que deia que tots els éssers de la natura tenen ànima i són espirituals: el pagès, el bròquil i el senglar.

Jordi Llovet, 22.10.2022

E.E. 101 EL "PROBLEMA CATALÁN", DESACTIVAT

De petits ens agradaven les pel·lícules de bons i dolents: en la meva època, sobretot westerns i epopeies bèl·liques de la Segona Guerra Mundial. Contra el franquisme, a més, es vivia millor (si més no en termes ideològics i ètics). Amb els anys, la mirada va canviar. La realitat (i la ficció) es van embolicar, vam anar copsant matisos i sabors agredolços. La cosa va guanyar en densitat, en ambigüitat. I en interès, esclar. Hi havia dolents molt atractius i bons refotudament avorrits. Fins que totes dues categories van anar perdent el sentit infantil primari, substituïdes per persones (polítics inclosos) amb alts i baixos, raons i equivocacions, passions i defalliments. El cine feia temps que havia deixat de ser en blanc i negre, la vida tenia una fabulosa paleta de colors.... Per a Espanya, doncs, “el problema catalán ” està políticament desactivat, almenys per una bona temporada. L’independentisme, enfangat en picabaralles, els està fent la feina. Camina com els crancs, decebent a cada pas els convençuts i foragitant els dubtosos...

Ignasi Aragay, 2.10.2022

E.E. 100 RECONSTRUIR LA CONVIVÈNCIA

Hi ha raons poderoses per pensar que la convivència en l'espai públic agonitza. I el fatalisme, allò de dir “la gent passa de tot”, “la gent va a la seva”, no és fàcil de combatre, perquè la gent, sí, és, som, així...

... no hi ha repte més indefugible que fer de la gent que viu junta en pobles i barris, gent que convisqui, que no signori, que parli i debati, i que, quan cal, s'abraci. Indefugible, per fer-los vivibles, però també per salvar-hi la democràcia. És un front on ens hauríem de fer forts contra un model econòmic que ens vol, que ens necessita, aïllats i insolidaris... 

Reconstruir la convivència passa per entendre que espai públic no és espai desregulat, no és campi qui pugui. I que tota regulació és paper mullat si no hi ha una autoritat que vetlla pel seu compliment i és prou pròxima i habitual per crear complicitats amb el que queda de societat civil en cada poble i barri. Només aquesta cooperació pot tornar a fer de tots un espai públic que, si no, passa a ser només d’uns quants, dels que tenen més barra. Contra un model econòmic hostil al principi bàsic de la convivència –fer-ho tot tenint en compte els altres–, cal, més que mai, una policia de proximitat, formada i compromesa, que faci emergir de les ombres, que faci sentir acompanyats, els que encara se senten responsables del que passa als seus carrers.

Albert Pla Nualart, 2.10.2022

 

E.E. 99 ERROR DE CÀLCUL

El Procés tal com l'enteníem fa una dècada ja no existeix. No hi haurà un nou “embat democràtic contra l’Estat” a curt i mitjà termini. Tret que el provoqui la mobilització popular, cosa que ara mateix no sembla probable... Les causes objectives de la desafecció catalana continuen existint. Per tant, el que vingui no és res més que un parèntesi en el conflicte. Pot ser un parèntesi llarg, però si el PP i Vox pugen al poder tot el panorama es pot girar com un mitjó.

Toni Soler, 2.10.2022