EL PUNT / Dissabte, 9 de gener de 1993
Si Déu no existeix...
Pep Vila
(Nota: avui transcric quasi tot l'article perquè no sé ben bé com interpretar-lo o sigui que més enllà de plantejar-nos les grans preguntes les respostes les hem de buscar cadascú de nosaltres. Els subratllats són meus)
La frase de Fedor Dostoievski: «Si Déu no existeix, tot estaria igualment permès» sempre m'ha fet rumiar i crec interpretar-la correctament en el sentit que no hi ha fonament absolut per a cap mena de valor.
En aquests passats dies de lleure, de festes nadalenques, sempre et tornes a fer les grans preguntes sense la més petita resposta, amb la idea d'una llum que faci comprensible tot el que veus al teu voltant. Les paraules de Sant Joan: «La llum en les tenebres resplendeix». Per què som cruels, per què usem tan malament la nostra llibertat?
Si és que de veritat som lliures, com és que un Déu infinit i poderós que està per damunt de tot permet l'existència del mal o que l'home es condemni? No havíem quedat que l'home és una creació seva? Com permet, doncs, que es pugui condemnar? Si l'home és un animal racional, com és que la raó només ens serveix als humans per esgarriar-nos? Per més literatura teològica que llegeixis sempre tornes a l'inici de tot, a les més grans contradiccions. Són, potser, gairebé dos mil anys de contradiccions aparents?
El que vol ser creient i admet un Déu, s'ha d'acontentar a veure com la roda de la vida només gira a través d'una fe que no admet raonaments. Em consta que això és molt difícil per a tots aquells que voldríem verificar-ho tot, que desitjaríem que determinades actituds humanes tinguessin un fonament i una raó. Deu ser per això que ens costa tant d'interpretar els signes de la vida quotidiana on quadren tan ben poques coses.
Acabem l'any 1992, i més enllà de quatre esdeveniments puerils que han funcionat, els mitjans de comunicació ens han mostrat amb tota cruesa, per no posar-ne d'altres, les imatges esgarrifoses sobre la realitat de Somàlia i de Bòsnia, aquesta última en una Europa neta, culta, lliure i feliç. L'home fa malbé l'obra de la naturalesa, les religions només serveixen per enfrontar-nos...
...Sovint em pregunto per què Déu, que va fer-nos a imatge i semblança seva, va crear l'home amb aquest marge d'error i d'imperfecció tan gran.
Potser és perquè de petits se'ns va fer creure en un Déu antropomòrfic que es mostrava en la Bíblia sever, colèric i justicier, que ara trobo a faltar una intervenció divina en els designis del món. Si Déu, però, viu al marge de tot, com propugnen alguns, i el món fa la seva via cap al desastre, llavors arriba el moment de plantejar-se l'absurd, i com s'ha fet malbé la crucifixió del seu Fill. És llavors quan dones ales a l'ateisme i la inutilitat del discurs religiós que no serveix per entendre les nostres passes vacil·lants, que no et sap interpretar cap torsimany.
La religió promet un principi d'esperança que la raó ens nega a diari. El Jesús que demanava que els nens se li acostessin, com pot deixar-los sofrir o morir! El sofriment no pot justificar mai i en cap forma l'existència d'una vida.
És possible després d'Auschwitz escriure cap altra poesia? Qui en té la culpa, de tots aquests processos que vivim cada dia? Si Déu no és raó només ens serveix?
Si fem cas d'aquella definició de Déu que proposava Kant en el sentit que Déu és l'única persona que té drets per sobre tots i sobre tot, i no té obligacions amb ningú ni amb res, llavors penses que el món és una caixa tancada. El mal d'origen que viu el nostre món ens l'hauria d'explicar. Si nosaltres no podem arribar a Déu per la causa que sigui, ja sia perquè és inimaginable i no el podem reduir a conceptes racionals, bo seria que fes un esforç per donar-se a conèixer i per foragitar d'una vegada d'aquest món tanta crueltat inútil.
A la vista de la misèria del món, arribes a pensar que la solució de tot no pot estar aquí, però... qui el sap, el però...?
