dilluns, 1 de maig del 2017

pd M9

​PRESÈNCIA, 19 de juny de 1994
AMB TOTS VOSTÈS, EL MUNDIAL!
​Josep Maria Fonalleras
Hi ha esdeveniment esportius que funcionen com un mecanisme de rellotgeria i que, de tant en tant, tornen per dir-nos que envellim i que ja no som el nen que ... l'any 66 tenia set anys i encara recorda una final memorable, en blanc i negre, potser amb set gols, i una semifinal, aquell any, també, amb pròrroga i tot, potser entre Itàlia i Alemanya. La memòria és difusa, per força, i només podem rescatar parcel·les sense urbanitzar:... el gran Fachetti, Déu meu!, l'empenta de Bobby Charlton i l'elegància de Franz Beckenbauer. Les samarretes arrapades dels jugadors del Brasil, a Mèxic, l'any 70, i la carrera de Tostao cap a la banda per fer el senyal de la creu, embogits tots els seguidors i els que ens ho miràvem, en color, des de casa (o potser la tele encara no tenia color?),... I el gol de Pelé des de mig camp i les passades de Gerson i aquell porter blanc dels brasilers (jugaven sense porter, quasi) i el regats de Rivelinho...
...
Tinc més bons records dels campionats de quan era petit que no pas dels més recents.
...
El futbol és art i, a més, passió i, com totes les passions, demana fidelitats, excessos...
...
... Brasil és fix ( un Mundial sense Brasil seria una traïció), però a pesar de tot, encara em queda l'esperança de descobrir una França com la del 86 o una Polònia com la del 78. Que els vagi de gust. Tot un mes de felicitat és a les seves mans.


diumenge, 30 d’abril del 2017

pd M8

​EL PUNT 28 de setembre de 1993​
FA QUARANTA ANYS SORTIA EL PRIMER SEAT 1400
Pere Madrenys
... portava la matrícula B - 87223...
El seu preu - cent mil pessetes d'aleshores - resultava massa elevat per a la majoria de la població, que llavors encara s'estava recuperant amb penes i treballs del desastres de la guerra civil...
Tenir, doncs, un 1400 era un signe inequívoc de benestar econòmic i de posició social més aviat alta. Una posició social que en aquells anys de misèria general corresponia en bona part als "nous rics" que havien fet la primera pesseta i moltes més en plena postguerra, molts d'ells amb activitats com l'estraperlo o el contraban. Van ser també ... els prototipus dels taxis de les grans ciutats.
...
La Seat, creada l'any 1950 amb la participació de la Fiat i de sis bancs espanyols havia d'anar als voltants de Madrid, segons els plans inicials del règim franquista, però la Fiat va exigir que s'instal·lés a Catalunya...

divendres, 28 d’abril del 2017

pd M7

​ARA dissabte, 15 d'abril del 2017
"DECRÉIXER", EL VERB DE MODA
Catalina Serra
Les grues han tornat... Quan van  desaparèixer, amb la crisi, semblava que la meitat haurien emigrat per sempre més. Llavors es deia, ¿ho recorden?, que el ritme de construcció era insostenible, que no calia més ciment i que no es podia basar l’economia en un sector depredador del territori que no creava riquesa a mitjà i llarg termini. Però es veu que no sabem fer altra cosa. Hi ha hagut anys per canviar les lleis, per regular millor el que es pot i el que no es pot fer, per assentar les bases d’un canvi de model. No ha interessat. Com passa també amb el sector financer o els paradisos fiscals, ni en general la política té voluntat ni la ciutadania capacitat per canviar una manera de fer que sabem que no funciona, si més no per assegurar el bé comú.
...La construcció va a tota marxa perquè el turisme, el seu germà no sé si gran o petit, també està exultant.
...  Cal recordar que l’augment de turistes no suposa directament un augment de la riquesa del lloc, si més no de la seva població. Els perquès són múltiples i estan molt estudiats. La massificació posa en perill la, per a alguns, gallina dels ous d’or, ja que molesta fins i tot els mateixos turistes, i això vol dir que quan tenguin altres alternatives deixaran de venir. A més, fa quasi impossible que els treballadors puguin viure dignament de la seva feina. Pels salaris en general baixos del sector, però també perquè l’oferta residencial ha fet pujar tant els lloguers que els treballadors estacionals no troben lloc per viure i alguns, senzillament, renuncien a la feina. Potser ha arribat el moment que el sector turístic comenci a declinar un nou verb: decréixer. Ja n’hi ha prou. Ja en té prou.

dijous, 27 d’abril del 2017

pd M6

EL PAÍS SEMANAL, 22 de mayo de 1994
ESPAÑA (i2)
Rosa Montero
... Si alguna cosa nova he après aquests darrers cinc o sis anys és que la gent menteix. Però menteixen d'una manera colossal, espaterrant. Menteixen com jo no creia pas que fos possible. Menteixen sense que els surtin els colors, sense perdre el somriure, sense deixar d'estimar-se moltíssim a sí mateixos: no sé pas com se les apanyen, però ho fan. Vet aquí l'última cosa que m'ha ensenyat la vida, i és molt amarga.
Ja ho sé que amb Franco es robava: en grans quantitats, amb impunitat i verticalment, és a dir, robaven en general els poderosos. Però amb el govern socialista sembla haver-se democratitzat la corrupció: ara hom diria que la meitat del país és al trinquet. Tant han robat tants que ja començo a pensar en un disbarat, a saber: que si l'horda de lladres tornessin els diners que ens han anat  arrabassant, potser Espanya no estaria tan en crisi com està ara.

És ben igual el que digui Felipe González amb el seus deliris numantins de no voler fer el joc a no sé quina dreta.
Estem parlant de la història, i d'un país que es lliurà a un projecte, a una idea, a un esforç. D'una societat que no mereixia això..
...
Les coses ja es veien a venir fa cinc, fa set, fa nou anys: el govern hauria d'haver tallat aleshores la corrupció i no tancar-se en una passivitat que potser fins i tot fou còmplice...

pd MV

EL PAÍS SEMANAL, 22 de mayo de 1994
ESPAÑA (1)
Rosa Montero

... És ple de pispes, aquest somni pervers. Figures que, en la meva imaginació, circulen sempre de perfil, ladinament, arrossegant bosses de plàstic plenes de bitllets. Prohoms de la pàtria amb vestits creuats, molt dats a enfaristolar-se i muntar el número de la dignitat ofesa si en el restaurant de luxe que sovintegen els serveixen bolets de temporada una mica freds..., però disposats a jutjar-se a si mateixos amb infinita benvolença, com si el robatori, el frau, l'abús de poder, la mentida i el nepotisme no foren res més que petits afers de pa sucat amb oli, picardies naturals de nens rics.
...
Hem arribat a l'extrem en que aquells que intentaven ser honestos eren considerats sospitosos, mentre que els xoriços acabats passaren a representar les virtuts públiques.
Hom diria que, en general, com més criden proclamant llur honestedat, més untats estan;... 

dimarts, 25 d’abril del 2017

pd M4

​EL PERIÓDICO 1de juny de 1983
LOS VIEJOS "PROGRES" NO MUEREN
Joan Barril​

Teníem el dubte de saber si encara érem dels nostres i vam coincidir al Calderón els fills espuris del 68, deI 69, del 70; els néts del SDEUB, els besnéts de la vaga de tramvies del 51, els cosins germans de Berkeley i els cosins llunyans - i per tant més estimats - dels Beatles: una gran família d'excombatents de la utopia que ha sabut fer de la condició d'ex un tret generacional. Un ex desproveït de qualsevol tipus de nostàlgia. Entenguis. No som el que vam ser. Som el que vam poder ser.
Perquè ¿haurem de preguntar-nos un cop més si va existir una generació del 68? Aquí la tenen. Amuntegats en el pou sense fons de les copes de la matinada. Cansats, descasats, recasats, eternament orfes, segueixen lluint la seva condició de rebels sense causa vigent. Somiaven amb l'asalt al palau d'hivern i fou a la tardor quan el tirà se'ns murí al llit. En plena ressaca de xampany la història trucà a la porta de servei i els avis del 66 feren llur entrada als ministeris i als ajuntaments. L'1 i el 8 de febrer del 76 encara organitzàrem el nostre darrer "guateque" pels carrers de Barcelona. Aquells dies ens dispersàrem lentament, sense presa, probablement ens donàrem la mà per primera vegada, ens miràrem als ulls i intercanviàrem el nostre nom oficial. Fou una manera com qualsevol altre de quedar-nos una mica més sols.
... Per aquesta generació es van tancar cinema-clubs i s'obriren restaurants, es perderen llibreries i emergiren agències de viatges. En la nostra personal recerca del temps perdut ens sobraven dogmes i ens faltaven dubtes. Encara avui tenim els records confusos entre el que crèiem ser, el que desitjàvem ser i el que érem en realitat. Hem viscut tan de pressa que ningú ha pogut dictar la nostra vida als escribes. No obstant això, ni la història ni la socialdemocràcia han pogut baixar els fums a aquells joves cadells. Amb l'optimisme de totes les avantguardes que es creuen eternes el diumenge vam poder comprovar que els vells "progres" no moren mai.

dilluns, 24 d’abril del 2017

pd M3

​M D​ (MUNDO DIARIO?) 27 de julio 1974
COLÒNIES DE VACANCES PER A INFANTS
Josep M. Figueres
UNA TASCA TAN DESCONEGUDA COM BEN FETA

L'esplai i la natura completen l'obra educativa de la mainada

S.C.V. o Servei de Colònies de Vacances. Una tasca ignota pel gran públic, un treball ferm i airós damunt la base d'unes primitives cèl·lules anant a cercar als infants casa per casa, mirant d'endegar els vells casalots perduts a la muntanya,... els bons i dolents començaments que, sortosament, són història. Avui S.C.V. ha aug
mentat els centres, el personal, la quantitat d'infants, etc... Trobem Francesc Ylla president del S.C.V...​