diumenge, 13 de desembre del 2020

pd 2018 Totes les "P" del Procés

 (arafa...)

... El populisme és un purisme perillós que diu a la gent el que vol sentir. La seva màxima és contraposar poble amb polítics d'una manera molt primària: el poble és bo, els polítics són dolents. Com si el poble fos un tot homogeni immaculat i els polítics fossin tots iguals i potencialment corruptes i traïdors. En nom del poble, el populisme degrada la política, la fa inviable, incendia els debats, la converteix sempre en un tot o res: nega la necessitat de pacte i transacció. S'escuda en els vicis de la mala política per negar la política. S'escuda en la virtut de donar la veu al poble per enverinar el poble...
La pàtria més atractiva és la que està formada per ciutadans lliures, amb drets i deures, amb respecte pel qui és diferent, inclòs el que no sent que forma part de la pàtria. El millor patriotisme té sempre un punt d’escepticisme, de dubte. La pàtria no pot ser només sentiment o fe, ha de ser també ciutadania i raó.  
Ignasi Aragay

dissabte, 12 de desembre del 2020

pd 2017 Ni cops ni somriures 2

 

(arafa...)
S’ha dit per activa i per passiva que la desobediència institucional ... no és una resposta eficaç, perquè tenim l'experiència del 2017, i perquè ni la Generalitat ni els ajuntaments no tenen eines per imposar la seva autoritat ni poden protegir els seus milers de servidors públics de les represàlies de l'Estat. També s'ha dit, i convé repetir-ho, que l’ús de la violència, encara que sigui de baixa intensitat, encara que s’interpreti com a autodefensa, és moralment indefensable, a més d’inútil, va contra els valors cívics del sobiranisme i ens posa al nivell dels agressors. Però tot això no vol dir que ens hàgim de resignar i quedar-nos de braços plegats, sobretot quan hi ha gent patint a les presons i a l'exili. Convé repetir que el conflicte actual no es resoldrà a la brava, sinó negociant, i que per forçar aquesta negociació, que és un bé absolut per al conjunt del país, hi ha eines de resistència no-violenta que són perfectament legítimes. Hi ha un camí a recórrer entre els cops i els somriures.... i no dubto que aquesta és la via més poderosa que tenim al davant, pels mateixos motius que l’1-O vam guanyar i el 27-O vam perdre. Tant de bo els demòcrates del país, que són la majoria, ho entenguin també així. Caldrà molta gent, tan pacífica com determinada, per afrontar aquest repte. És possible que en les pròximes setmanes ens hi juguem els pròxims anys.
Toni Soler

divendres, 11 de desembre del 2020

pd 2016 Ni cops ni somriures 1

 

(arafa...)
... no és tan estrany que un païset com el nostre hagi produït un col·lectiu tan sinistre i tragicòmic com és Ciutadans. ... El que és més singular és que aquesta mena de fill tonto de la política catalana hagi esdevingut l’exportació catalana més exitosa a la política espanyola.
... no ens hem de plànyer més del compte per haver d'aguantar regularment les astracanades d’un Carrizosa o les indecències de Lorena Roldán. Sense el paraigua mediàtic que tenen al darrere, tot plegat seria una trista anècdota. El problema és que Ciutadans no és una catàstrofe natural, sinó una peça més d'un engranatge polític, judicial i mediàtic que pot fer-nos mal com a societat. Les seves provocacions constants serveixen a fins superiors. Que paraules tan gruixudes com cop d'estat i terrorisme s'ha banalitzat de forma tan delirant no és només culpa d'ells (tot i que ho promouen amb desesperació per fer front als mals auguris electorals), sinó d'una trama política, jurídica i mediàtica davant la qual les nostres institucions estan indefenses, perquè -no caldria recordar-ho- la violència real és en mans dels de sempre, que tenen mil mecanismes i cap escrúpol per aplicar-la, i el risc d’una onada repressiva i l’aplicació arbitrària del 155 és, més que mai, una amenaça autèntica... 
Toni Soler

dijous, 10 de desembre del 2020

pd 2015 El futur per resistir el present

 (arafa...)

Queda clar que l'estat espanyol no s’atreveix a tractar Catalunya com el Canadà va tractar el Quebec o el Regne Unit va tractar Escòcia, i recorre a la força. Ni negocia, ni venç, ni convenç. S'imposa. Embravit, l’estat espanyol sembla decidit a empobrir-se ell i empobrir-nos a tots per salvar la bandera, perquè Catalunya, diuen els relators del “desafío”, s'ha convertit en la crisi més greu de la història de la democràcia espanyola. Com si ETA o el 23-F o l’11-M no haguessin existit. Però si això és així, si dos milions llargs de catalans pacífics tenen la capacitat de ser el repte més gran per a l’Estat, és evident que Catalunya no és una comunitat autònoma més sinó una nació perfectament emancipable. El present és molt dur i el futur immediat, també. En termes històrics, però, Catalunya continuarà estant al costat correcte de la història mentre lluiti en pau.
Antoni Bassas

dimecres, 9 de desembre del 2020

pd 2014 Quin estiu! (1)

 

(arafa...)

... ja fa molts anys que els gais han aconseguit que les lleis del nostre país, aquestes almenys, els protegeixin amb tota mena de garanties: l'homofòbia és avui tan castigada com les actituds hostils o insultants envers les dones. Llavors hom es pregunta: ¿Cal continuar manifestant-se per uns drets ja consolidats? ¿No seria millor que aquestes mostres de fervor homo es produïssin, malgrat el risc que això comportaria, en països i societats en què aquests drets encara no s'han aconseguit?

I encara més: ¿per quina raó aquests festivals gais estan dominats per un exhibicionisme que frega la impudícia, amb cossos tots iguals, que semblen fets amb un motlle de fer pastissos -les famoses “pastilles” del tors-? ¿Per què no hi tenen cap lloc els homes d'una certa edat, en nom de la igualtat universal dels gais respecte als heterosexuals, i de tots els gais, grans i petits, joves i vells, guapos i lletjos, entre si? És un misteri.

O no n’és cap: hi ha una certa tendència dels activismes gais de Barcelona a l’espectacle, com està succeint d’altra banda en tants altres aspectes de la vida cultural de la ciutat. Però un servidor, que no presenta cap sospita d’enemistat amb el món gai, ans tot el contrari, es preguntava en veure determinades imatges a la televisió, si allò no s'assembla més a un mercat de la carn que a una manifestació d’éssers raonables...

Jordi Llovet

dimarts, 8 de desembre del 2020

pd 2013 La cara fosca d'Espanya

 

(arafa...)
Ni la tristor ni l'emprenyament ni l'odi són obligatoris. La felicitat tampoc, esclar, però posats a triar... Tanmateix, els humans som força clarividents a l'hora de veure els mals i més gasius amb les coses bones; tant, que a vegades la bondat ens avergonyeix. D’una banda empaitem obsessivament el propi benestar, sigui físic o espiritual, i de l'altra fàcilment ens deixem arrossegar per la cara fosca, per l'atracció del mal, la transgressió... El dubte és bo fins que et paralitza.
Els humans catalans sobiranistes, o simplement els amants de la llibertat i la democràcia plenes, no tenim ara marge per a la paràlisi. Tampoc per a l'odi... haurem de fer un esforç per no instal·lar-nos en la ràbia i l’emprenyament, per no deixar-nos arrossegar per la cara fosca. Davant la injustícia consumada contra els presos polítics, molts sortirem al carrer fent un esforç per mantenir el rumb, la serenitat, l'ànim sencer. Sens dubte al món hi ha situacions molt més dramàtiques, però aquesta ens toca de massa a prop...  L’anticatalanisme és la benzina històrica de l’espanyolisme. En lloc d’acceptar la catalanitat, per existir Espanya, al final, sempre necessita negar-la. Abans amb les bombes, ara amb les porres, la Constitució i el Codi Penal...
https://www.ara.cat/opinio/revenja-ja-se-quedar_0_2324767530.html
Ignasi Aragay

dilluns, 7 de desembre del 2020

pd 2012 Focs d'octubre

(arafa...)
... A vegades... Voldria que els joves, i jo, jove metafòric assimilat, no deixéssim mai d’encendre i mantenir ben viu el foc metafòric de la nostra disconformitat i de la nostra lluita per canviar les coses, per sortir al pas de les terribles injustícies dels estats autoanomenats demòcrates i civilitzats, per sortir al pas de la seva corrupció, del seu conformisme interessat. On ets Europa? Que dorms?
Desgraciadament ja no tinc vint anys. En tinc gairebé quatre vegades més i ara el que em toca és anar preparant l’equipatge per al viatge definitiu. Però deixar el meu país tal com es troba m’és una causa de dolor profund. Pensar que no veuré el final feliç de tot això em produeix una tristesa infinita. Però em conforta que els joves mirin endavant i que no cedeixin. Els joves i el seu foc metafòric són la nostra penyora d’un futur més just...
Narcís Comadira